Com bé explica el Dr.Martí a l’article anterior, la síndrome ovàrica metabòlica poliendocrina (SOMP) engloba diferents fenotips i formes de presentació. No totes les dones experimenten els mateixos símptomes, ni tenen les mateixes alteracions hormonals o metabòliques, ni persegueixen els mateixos objectius terapèutics.

Aquesta heterogeneïtat té una implicació directa des del punt de vista nutricional: no hi ha un tipus d’alimentació per a les dones amb SOMP. Durant anys, gran part de les recomanacions es van centrar gairebé exclusivament en la pèrdua de pes o la resistència a la insulina. Tot i això, l’evidència científica més recent adopta una visió més àmplia i individualitzada. L’alimentació s’ha d’adaptar a cada pacient, tenint en compte el seu perfil clínic, els símptomes, els objectius i les necessitats específiques.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

El que sí que comparteixen moltes dones amb SOMP

Tot i que hi ha diferències importants entre pacients, la investigació ha identificat alguns mecanismes que apareixen amb freqüència en diferents fenotips del SOMP.

Un és la presència d’un estat d’inflamació crònica de baix grau. No és una inflamació que produeixi símptomes evidents, que pot influir en diferents processos hormonals i metabòlics.

En aquest context, lalimentació té un paper important. Els estudis més recents suggereixen que els patrons dietètics basats en aliments frescos i mínimament processats s’associen amb un perfil inflamatori i metabòlic millor, mentre que un consum elevat de productes ultraprocessats, aliments amb nivells alts de sucre i amb baixa densitat nutricional pot afavorir un entorn menys saludable.

Per aquest motiu, més enllà de dietes concretes o estratègies restrictives, l’objectiu sol ser construir una alimentació rica en verdures, fruites, llegums, peix, ous, fruita seca, llavors, oli d’oliva verge extra i cereals integrals de qualitat, adaptant-la sempre a les necessitats individuals.

El gluten: una de les preguntes més freqüents a la consulta

En els darrers anys ha augmentat l’interès per les dietes sense gluten com a possible estratègia per millorar els símptomes associats al SOMP.

Tanmateix, avui dia no hi ha evidència científica sòlida que justifiqui l’eliminació sistemàtica del gluten en totes les dones amb aquesta condició.

La majoria dels estudis disponibles no han demostrat beneficis clars derivats exclusivament de retirar el gluten en dones que no presenten malaltia celíaca o sensibilitat al gluten diagnosticada.

Això no vol dir que totes les pacients responguin igual. Algunes dones refereixen trobar-se millor en reduir determinats productes elaborats amb blat o altres cereals que contenen gluten. Això no obstant, en molts casos aquesta millora podria estar relacionada amb una reducció del consum d’aliments ultraprocessats i farines refinades més que amb l’eliminació del gluten en si.

Per aquest motiu, la recomanació actual no és retirar el gluten de forma sistemàtica, sinó individualitzar cada cas i posar el focus en la qualitat global de l’alimentació, prioritzant aliments frescos i mínimament processats davant de productes elaborats amb farines refinades.

La microbiota intestinal: una nova peça del puzle

Un altre dels camps que més interès està despertant en la investigació recent és el paper de la microbiota intestinal.

Cada cop sabem més sobre la influència que exerceixen els microorganismes intestinals en processos relacionats amb la inflamació, el metabolisme i la regulació hormonal. Diversos estudis recents han observat alteracions en la composició i la diversitat de la microbiota intestinal en dones amb SOMP en comparació amb dones sense la condició, cosa que suggereix una possible implicació de la microbiota en mecanismes relacionats amb la inflamació, la resistència a la insulina i la regulació hormonal.

Encara que encara queden moltes preguntes per respondre, aquestes troballes suggereixen que la salut intestinal podria tenir un paper més rellevant del que pensàvem fa tot just uns anys.

Des d’un punt de vista pràctic, aquest coneixement reforça recomanacions que ja formen part d’una alimentació saludable: augmentar la varietat de fruites i verdures, incloure llegums de manera habitual, consumir fruits secs i llavors, prioritzar cereals integrals, utilitzar oli d’oliva verge extra com a greix principal o bé aliments fermentats com iogurt natural.

Tots ells aporten fibra, polifenols i altres compostos bioactius que contribueixen a mantenir una microbiota més diversa i funcional.

I què passa amb la resistència a la insulina?

Tot i que la resistència a la insulina no és present en totes les dones amb SOMP, continua sent una alteració freqüent i clínicament rellevant en una part important de les pacients.

Per això, una valoració nutricional adequada ha de contemplar també el perfil metabòlic individual. No és el mateix abordar nutricionalment una dona amb normopès i cicles irregulars que una pacient amb sobreprès i alteracions glucèmiques.

Quan hi ha resistència a la insulina, l’alimentació es pot convertir en una eina especialment útil. L’evidència actual dóna suport a patrons dietètics que afavoreixin una resposta glucèmica més estable i una menor càrrega inflamatòria.

A la pràctica, això sol traduir-se a prioritzar aliments rics en fibra, proteïnes de qualitat i greixos saludables, així com reduir el consum habitual de begudes ensucrades, brioixeria, snacks ultraprocessats i altres productes amb una elevada càrrega glucèmica.

Més que no pas parlar d’aliments prohibits o permesos, l’objectiu és construir una alimentació capaç de millorar la salut metabòlica i adaptar-se a la realitat de cada pacient.

Una nutrició adaptada a cada dona

Quizá uno de los mensajes más importantes que nos deja la investigación actual es que la nutrición en el SOMP debe alejarse de enfoques rígidos y generalistas.

Potser un dels missatges més importants que ens deixa la investigació actual és que la nutrició al SOMP s’ha d’allunyar d’enfocaments rígids i generalistes.

BIBLIOGRAFIA

(1) Teede HJ, Tay CT, Laven JJE, Dokras A, Moran LJ, Piltonen TT, et al. Recommendations from the 2023 International Evidence-based Guideline for the Assessment and Management of Polycystic Ovary Syndrome. Eur J Endocrinol. 2023

(2) Joham AE, Teede HJ, Boyle JA, Stener-Victorin E, Moran LJ, Piltonen TT, et al. Summary of the 2023 International Evidence-based Guideline for the Assessment and Management of Polycystic Ovary Syndrome. Med J Aust. 2024.

(3) Hanna A, Abbas H, Yassine F, AlBush A, Bilen M. Systematic review of gut microbiota composition, metabolic alterations, and the effects of treatments on PCOS and gut microbiota across human and animal studies. Front Microbiol. 2025;16:1549499.doi:10.3389/fmicb.2025.1549499.

La entrada Alimentació al SOMP se publicó primero en Neolife.

Durant anys, la pèrdua de pes s’ha abordat principalment des d’una perspectiva simple: menjar menys i moure’s més. Tot i això, l’evidència actual mostra que aquest enfocament resulta insuficient per explicar el que passa a la pràctica clínica.

La majoria de dietes no fracassen per manca de coneixement, sinó per no tenir en compte com respon l’organisme i com es regula la conducta alimentària al llarg del temps.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què passa al cos quan fem dieta?

Quan es redueix la ingesta calòrica, l’organisme activa mecanismes d’adaptació amb un objectiu que no és estètic, sinó de supervivència.

Un dels factors principals que explica el motiu pel qual les dietes a llarg termini no funcionen és l’adaptació metabòlica.

Adaptació metabòlica

Un dels factors principals que explica el motiu pel qual les dietes a llarg termini no funcionen és l’adaptació metabòlica, quan es manté el dèficit calòric:

• Disminueix la despesa energètica en repòs.
• Es redueix la despesa associada a l’activitat.
• L’organisme esdevé més eficient.

Regulació de la gana: canvis hormonals

La pèrdua de pes indueix canvis en hormones clau:

• Disminució de la leptina (senyal de sacietat).
• Augment de la ghrelina (estimulació de la gana).

El resultat és una tendència més gran a menjar, fins i tot en persones amb alta adherència inicial.

Pèrdua de massa muscular

En dietes mal estructurades o massa restrictives hi ha una pèrdua de massa muscular, i això comporta:

• Reducció del metabolisme basal.
• Disminució de la capacitat d’oxidar energia.
• Recuperar greix corporal.

La conducta: el factor clau

Més enllà de la fisiologia, l‟èxit d‟un pla nutricional depèn de si és sostenible. L’evidència mostra que la pèrdua de pes no depèn únicament del dèficit calòric, sinó de la capacitat de sostenir-lo en el temps.

I aquí és on entra la conducta, ja que les dietes estrictes:

• Són difícils de mantenir.
• Augmenten el desig per aliments restringits.
• Afavoreixen episodis de descontrol.

A més, hi ha factors externs com l’estrès, la manca de temps o la disponibilitat d’aliments que influeixen a afegir un estrès extra al nostre cos.

Cicle restricció–descontrol

Un patró freqüent a consulta és:

Restricció → augment del desig → pèrdua de control → culpa

Aquest cicle dificulta l’adherència i n’afavoreix l’abandonament.

La solució a la pràctica clínica

A la pràctica clínica, això es tradueix en:

• Evitar dèficits calòrics agressius.
• Prioritzar el manteniment de massa muscular.
• Assegurar una ingesta proteica adequada.
• Avaluar la sostenibilitat a llarg termini.
• Bons hàbits de vida.

L’objectiu no és únicament induir la pèrdua de pes sinó crear un context metabòlic i conductual que permeti mantenir-la.

Conclusió

La majoria de les dietes no fallen per manca de disciplina, sinó perquè no tenen en compte la resposta fisiològica de l’organisme i la conducta alimentària.

El cos s’adapta per reduir la despesa energètica i augmentar la gana, mentre que les estratègies restrictives en dificulten l’adherència.

Per això, l’èxit a llarg termini no depèn d’aplicar mesures extremes, sinó de dissenyar intervencions que respectin la fisiologia, s’adaptin a la persona i es puguin mantenir en el temps.

En definitiva, perdre pes no és només una qüestió de calories, sinó estratègia, context i sostenibilitat.

BIBLIOGRAFIA

(1) Thom, G., et al. (2021). Weight loss-induced increase in fasting ghrelin concentration is a predictor of weight regain. Diabetes, Obesity and Metabolism.

(2) Nunes, C. L., et al. (2021). Adaptive thermogenesis after weight loss: a systematic review.

(3) López-Torres, S. Y., et al. (2024). Adaptive thermogenesis at the level of resting energy expenditure after diet-induced weight loss. Obesity (Silver Spring).

(4) Hall, K. D., & Kahan, S. (2023). Maintenance of lost weight and long-term management of obesity. Medical Clinics of North America.

La entrada Per què moltes dietes fallen a llarg termini: més enllà de les calories se publicó primero en Neolife.

L’osteoporosi i l’osteopènia són malalties silencioses que afecten milions de persones, especialment amb el pas dels anys.

L’alimentació, l’estil de vida i certs hàbits diaris tenen un paper clau tant en la prevenció com en l’evolució. En aquest article repassem què passa als ossos, quins nutrients els protegeixen i quins aliments convé limitar per preservar-ne la fortalesa.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què són l’osteoporosi i l’osteopènia?

L‘osteoporosi és una malaltia caracteritzada per la pèrdua progressiva de massa i de qualitat òssia. L’os es torna més porós i fràgil, cosa que incrementa de manera significativa el risc de fractures, fins i tot davant accions quotidianes com caminar o ajupir-se.

L’osteopènia és una etapa prèvia, en què la densitat mineral òssia és inferior al normal, però encara no arriba als criteris diagnòstics d’osteoporosi. Se sol detectar mitjançant una densitometria òssia i representa una oportunitat clau per a la prevenció.

Per què s’afebleixen els ossos amb l’edat?

Els ossos no són estructures estàtiques: es troben en renovació constant. Hi ha cèl·lules que formen os (osteoblasts) i altres que el degraden (osteoclasts).

• Infància i adolescència: predomina la formació òssia.
• Edat adulta: es manté un equilibri entre formació i degradació.
• A partir dels 50-60 anys: la degradació supera la formació, especialment després de la menopausa a causa del descens d’estrògens.

Aquest procés explica perquè l’osteoporosi és més freqüent en dones postmenopàusiques i en homes d‘edat avançada.

Com prevenir l’osteoporosi des de l’alimentació

La prevenció comença molt abans que apareguin els símptomes. Assolir un bon bec de massa òssia durant l’adolescència i l’adultesa primerenca és determinant per a la salut òssia futura.

Calci: la base estructural de l’os

Una aportació adequada de calci evita que l’organisme hagi d’extreure’l de l’os per mantenir funcions vitals com ara la contracció muscular o la coagulació sanguínia.

Principals fonts:

• Lactis (llet, iogurt, formatges curats i semicurats).
• Llegums, fruits secs i llavors.
• Peix petit amb espines (sardines).
• Verdures com a bròquil.
• Aliments fortificats (begudes vegetals, cereals)

Dues racions diàries de lactis, dins una dieta variada, solen cobrir les necessitats en adults sans.

Vitamina D: clau per absorbir el calci

La vitamina D permet que el calci s’absorbeixi correctament a l’intestí i es dipositi a l’os.

Fonts principals:

• Exposició solar moderada.
• Peixos blaus.
• Ous i lactis.
• Aliments enriquits.

A l’hivern o en persones amb poca exposició solar, és freqüent trobar-hi dèficits, per la qual cosa pot ser necessari valorar suplementació sota supervisió d’un professional de la salut.

Activitat física: un estímul imprescindible

L’exercici, especialment el que implica càrrega (caminar, pujar escales, ballar, entrenament de força), estimula la formació òssia. Cada contracció muscular exerceix un senyal positiu sobre el pinyol, ajudant a mantenir la seva densitat.

Nutrients que recolzen la salut òssia

A més del calci i la vitamina D, altres nutrients exerceixen funcions clau:

• Proteïnes: necessàries per a la matriu òssia, evitant excessos d’origen animal.Proteínas: necesarias para la matriz ósea, evitando excesos de origen animal.
• Magnesi: afavoreix la mineralització òssia i l’acció hormonal.
• Zinc: participa en la formació i la reparació del teixit ossi.
• Vitamina C: essencial per la síntesi de colàgen.
• Vitamina K: regula la fixació del calci a l’os.

Una dieta variada i equilibrada acostuma a cobrir aquests requeriments.

Aliments i substàncies que convé limitar a l’osteoporosi

No són prohibicions absolutes, sinó consums moderats i conscients.

• Cafeïna

El consum elevat pot augmentar l’eliminació urinària de calci. Limitar cafè, te i begudes energètiques ajuda a protegir el pinyol.

• Fòsfor en excés

Present sobretot en refrescos com la coca cua i ultra processats. Un excés altera l’equilibri calci-fòsfor i perjudica la densitat òssia.

• Alcohol i tabac

Tots dos interfereixen amb la formació de pinyol nou i augmenten el risc de fractures. La seva reducció o eliminació és una mesura clau per a la prevenció.

• Fitats i oxalats

Presents en cereals integrals, cacau, cafè i algunes verdures de fulla verda. No cal eliminar-los, però sí combinar-los adequadament i evitar que desplacin aliments rics en calci.

Alimentació i hormones: una relació clau

La pèrdua d’estrògens a la menopausa i de testosterona en homes grans accelera la pèrdua òssia. Per això, l’osteoporosi és més freqüent en dones postmenopàusiques i homes de més de 65 anys.

Una alimentació adequada, juntament amb exercici i control mèdic, pot alentir significativament aquest procés.

Conclusió

Tenir cura de la salut òssia no depèn d’un únic aliment, sinó d’un estil de vida complet. Una dieta rica en nutrients, activitat física regular i la reducció dhàbits perjudicials són les millors eines per prevenir losteoporosi i millorar la qualitat de vida a llarg termini.

BIBLIOGRAFIA

(1) World Health Organization. Prevention and management of osteoporosis: report of a WHO scientific group. Geneva: World Health Organization; 2003. (WHO Technical Report Series; no. 921).

(2) International Osteoporosis Foundation. Nutrition and bone health [Internet]. Nyon: International Osteoporosis Foundation; 2023 [cited 2026 Feb 9]. Available from: International Osteoporosis Foundation.

(3) National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Calcium: fact sheet for health professionals [Internet]. Bethesda (MD): National Institutes of Health; 2022 [cited 2026 Feb 9]. Available from: National Institutes of Health.

(4) National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Vitamin D: fact sheet for health professionals [Internet]. Bethesda (MD): National Institutes of Health; 2022 [cited 2026 Feb 9]. Available from: National Institutes of Health.

(5) European Food Safety Authority. Scientific opinion on dietary reference values for calcium. EFSA Journal. 2015;13(5):4101.

(6) European Food Safety Authority. Dietary reference values for vitamin D. EFSA Journal. 2016;14(10):4547.

(7) Weaver CM, Gordon CM, Janz KF, Kalkwarf HJ, Lappe JM, Lewis R, et al. The National Osteoporosis Foundation’s position statement on peak bone mass development and lifestyle factors. Osteoporosis International. 2016;27(4):1281–1386.

(8) Bonjour JP. Protein intake and bone health. Int J Vitam Nutr Res. 2011;81(2–3):134–142.

(9) Rizzoli R, Biver E, Brennan-Speranza TC, Bilezikian JP. Nutritional intake and bone health. Lancet Diabetes Endocrinol. 2021;9(9):606–621.

La entrada Osteoporosi i alimentació: què evitar i com protegir els seus ossos se publicó primero en Neolife.

En nutrició solem parlar de calories, de proteïnes o de greixos, però oblidem que el cos també té el seu propi rellotge intern. Aquest “rellotge biològic”, conegut com a ritme circadià, marca els moments del dia en què el metabolisme, les hormones i la digestió funcionen millor.

Cada comida que hacemos puede sincronizar —o desajustar— ese reloj. Comer a deshoras, saltarse comidas o cenar muy tarde puede influir en el peso, la energía, la calidad del sueño e incluso el estado de ánimo.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

¿Por qué el cuerpo tiene horarios metabólicos?

El nostre cos no processa els aliments igual al matí que a la nit. La sensibilitat a la insulina, la producció d’enzims digestius i el consum d’energia varien al llarg del dia.

Estudis han demostrat que:

• Comer la mayor parte de las calorías antes de las 15:00 h favorece un mejor control del peso.
• Las cenas tardías (después de las 22:00 h) se asocian a mayor acumulación de grasa y peor descanso.
• Respetar horarios regulares de comida ayuda a mantener el equilibrio del ritmo circadiano y del apetito.

En otras palabras, nuestro cuerpo espera comida durante el día y descanso por la noche. Romper ese patrón genera un “jet lag metabólico” que puede afectar a la salud a largo plazo.

Com influeix l’horari dels àpats a l’energia i al metabolisme?

• Esmorzar d’hora, metabolisme actiu.
• Comenzar el día con un desayuno equilibrado —rico en proteínas, fibra y carbohidratos complejos -activa la termogénesis (producción de energía) y mejora la concentración.
• Saltarse el desayuno o retrasarlo mucho puede alterar el equilibrio de glucosa y aumentar el apetito más tarde.
• Cenas ligeras, descanso profundo.
• Durant la nit, el metabolisme s’alenteix i la digestió és menys eficient. Per això, un sopar copiós o tardà es pot traduir en indigestió, somni de mala qualitat i acumulació de greix.
• Optar per sopars més lleugers i fer-los 2-3 hores abans de dormir és una estratègia simple i efectiva.

Alimentació amb horari restringit: moda o evidència real?

L’anomenat “time-restricted eating” (TRE) o alimentació restringida en el temps proposa concentrar tots els àpats dins una finestra diària de 8-12 hores.

Por ejemplo: desayunar a las 8:00 h y cenar antes de las 20:00 h.

Què diu la ciència?

• Estudis publicats a Cell Metabolism (Hatori et al., 2012) i Nutrients (Manoogian & Panda, 2017) mostren que aquest patró pot millorar la sensibilitat a la insulina, el control de la gana i la salut cardiovascular.
• Sin embargo, no se trata de ayunar sin control: el tipo de comida y la regularidad son igual de importantes.
• Personas con alta demanda energética o patologías específicas deben consultar con un profesional antes de aplicar este método.

Conclusió

La sincronització dels menjars és una eina poderosa per millorar la salut metabòlica sense necessitat de dietes extremes. No es tracta de menjar menys, sinó de menjar a temps.

Escolteu el vostre cos, organitzeu els vostres horaris, prioritzeu menjars diürns i doneu descans al sistema digestiu a la nit.

El seu rellotge intern els ho agrairà amb més energia, millor digestió i més benestar.

BIBLIOGRAFIA

(1) Manoogian ENC, Panda S. Circadian rhythms, time-restricted feeding, and human metabolic health. Trends Endocrinol Metab. 2016;27(4):225-237.

(2) Garaulet M, Gómez-Abellán Timing of food intake and obesity: a novel association. Int J Obes (Lond). 2014;38:1325-1331.

(3) Hatori M, Vollmer C et al. Time-restricted feeding without reducing caloric intake prevents metabolic diseases in mice fed a high-fat diet. Cell Metab. 2012;15(6):848-

(4) Jakubowicz D et al. High caloric intake at breakfast vs dinner differentially influences weight loss of overweight and obese women. Obesity (Silver Spring). 2013;21(12):2504-2512.

La entrada La sincronització dels àpats: el rellotge invisible que en regula la salut se publicó primero en Neolife.

Li ha passat alguna vegada que, després d’un mal dia, sent un antull irrefrenable per alguna cosa dolça o salada? O que menja sense tenir realment gana, només per sentir-se millor?

Aquestes situacions, més comunes del que creiem, poden ser degudes a la fam emocional, un mecanisme del cos per bregar amb certes emocions. Distingir entre la fam fisiològica i la fam emocional és clau per millorar la seva relació amb el menjar, mantenir un estat de salut òptim i prevenir conductes alimentàries compulsives.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què és la fam fisiològica?

La fam fisiològica és la sensació natural que es produeix al nostre organisme quan necessita nutrients per cobrir les funcions vitals.

El nostre cos requereix energia i nutrients per funcionar correctament, tant en processos interns (el metabolisme, la digestió, la regeneració cel·lular) com en les nostres activitats diàries.

Identificant la fam fisiològica

Reconèixer quan realment necessitem menjar ens ajuda a nodrir el nostre cos de manera conscient. Aquí us deixem algunes claus per identificar-la:

• No sembla per un aliment específic, es pot calmar amb diferents opcions.
• La sensació apareix de manera gradual, va augmentant amb el temps.
• Podeu esperar uns minuts o més per ser satisfeta.
• No genera culpa ni remordiment en menjar.
• Desapareix en sentir-nos saciats.

Què és la fam emocional?

La fam emocional apareix com una forma de resposta a estats emocionals, especialment negatius.

Quan estem estressats, tristos, ansiosos o sols, el nostre cos cerca una manera ràpida d’alleujar aquest malestar. El menjar, especialment el ric en sucres o greixos, produeix un alliberament hormonal que genera benestar momentani.

Aquest tipus de gana no sorgeix per una necessitat física sinó per una necessitat emocional. I encara que en el moment ens pot fer sentir millor, amb el temps pot generar un cicle d’insatisfacció, culpa i repetició.

Identificant la fam emocional

Algunes pistes que ens poden indicar que no estem menjant per gana real són:

• Apareix de manera sobtada i intensa.
• S’enfoca en aliments molt concrets (desitjos).
• Necessitem menjar immediatament.
• Després de dinar, apareixen emocions negatives com ara culpa o frustració.
• No desapareix amb la sacietat, i es pot continuar menjant sense parar.

Com manejar la gana emocional de forma saludable

Saber diferenciar els tipus de gana no sempre és suficient: també necessitem eines per gestionar aquestes emocions sense recórrer al menjar com a única via d’escapament.

Aquí tens alguns consells pràctics:

• Hidratació: moltes vegades confonem set amb gana. Mantingueu-vos ben hidratat al llarg del dia.
• Estructura d’alimentació: tenir horaris i menjars equilibrats ajuda a mantenir la sacietat i evitar atracaments.
• Escolta emocional: aprengui a identificar quina emoció està sentint i com es manifesta al cos.
• Teràpia i suport emocional: l‘acompanyament psicològic és clau per abordar les causes de fons.
• Tècniques de relaxació: meditació, respiració conscient, ioga o simplement caminar poden ser grans aliats.
• Alternatives saludables: quan senti l’impuls de menjar per ansietat, provi amb opcions com: llegir, trucar a un ésser estimat, fer una passejada, escriure o practicar un hobby.

Recordeu: no hi ha aliments bons o dolents

És important que no entri en la dinàmica de jutjar-se pel que menja. Cap aliment és “bo” o “dolent” per si mateix. El que importa és l’equilibri general del seu estil de vida.

Incorporeu hàbits que l’ajudin a viure en més benestar:

• Alimentació conscient i variada.
• Activitat física regular.
• Descans de qualitat.
• Gestió emocional.

Conclusió: escoltar el nostre cos és una forma de auto cuidar-se

Distingir entre gana emocional i gana fisiològica no és fàcil al principi, però és un pas crucial cap a una alimentació conscient i una relació sana amb el menjar.

Aprendre a identificar què necessita el seu cos i com respon emocionalment us permetrà prendre decisions més lliures i saludables. Si sent que no pot fer-ho sol/a, recordeu que demanar ajuda a un professional (nutricionista i/o psicòleg) és una forma de cura personal.

BIBLIOGRAFIA

(1) Beaulieu, K., & Blundell, J. E. (2021). The psychobiology of hunger – a scientific perspective. Topoi.

(2) Gregg, S. Q. (2015, septiembre 22). Deciphering between emotional, physical hunger. Medical Xpress.

(3) Pietrzyk, A. (2022, 17 de noviembre). The scientific reason why you always eat so much—and how to rein it in. Real Simple.

(4) Reents, J., Seidel, A.-K., Wiesner, C. D., & Pedersen, A. (2020). The effect of hunger and satiety on mood‑related food craving. Frontiers in Psychology, 11, 568908.

La entrada Fam emocional o fam fisiològica? se publicó primero en Neolife.