Durant anys, la pèrdua de pes s’ha abordat principalment des d’una perspectiva simple: menjar menys i moure’s més. Tot i això, l’evidència actual mostra que aquest enfocament resulta insuficient per explicar el que passa a la pràctica clínica.

La majoria de dietes no fracassen per manca de coneixement, sinó per no tenir en compte com respon l’organisme i com es regula la conducta alimentària al llarg del temps.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què passa al cos quan fem dieta?

Quan es redueix la ingesta calòrica, l’organisme activa mecanismes d’adaptació amb un objectiu que no és estètic, sinó de supervivència.

Un dels factors principals que explica el motiu pel qual les dietes a llarg termini no funcionen és l’adaptació metabòlica.

Adaptació metabòlica

Un dels factors principals que explica el motiu pel qual les dietes a llarg termini no funcionen és l’adaptació metabòlica, quan es manté el dèficit calòric:

• Disminueix la despesa energètica en repòs.
• Es redueix la despesa associada a l’activitat.
• L’organisme esdevé més eficient.

Regulació de la gana: canvis hormonals

La pèrdua de pes indueix canvis en hormones clau:

• Disminució de la leptina (senyal de sacietat).
• Augment de la ghrelina (estimulació de la gana).

El resultat és una tendència més gran a menjar, fins i tot en persones amb alta adherència inicial.

Pèrdua de massa muscular

En dietes mal estructurades o massa restrictives hi ha una pèrdua de massa muscular, i això comporta:

• Reducció del metabolisme basal.
• Disminució de la capacitat d’oxidar energia.
• Recuperar greix corporal.

La conducta: el factor clau

Més enllà de la fisiologia, l‟èxit d‟un pla nutricional depèn de si és sostenible. L’evidència mostra que la pèrdua de pes no depèn únicament del dèficit calòric, sinó de la capacitat de sostenir-lo en el temps.

I aquí és on entra la conducta, ja que les dietes estrictes:

• Són difícils de mantenir.
• Augmenten el desig per aliments restringits.
• Afavoreixen episodis de descontrol.

A més, hi ha factors externs com l’estrès, la manca de temps o la disponibilitat d’aliments que influeixen a afegir un estrès extra al nostre cos.

Cicle restricció–descontrol

Un patró freqüent a consulta és:

Restricció → augment del desig → pèrdua de control → culpa

Aquest cicle dificulta l’adherència i n’afavoreix l’abandonament.

La solució a la pràctica clínica

A la pràctica clínica, això es tradueix en:

• Evitar dèficits calòrics agressius.
• Prioritzar el manteniment de massa muscular.
• Assegurar una ingesta proteica adequada.
• Avaluar la sostenibilitat a llarg termini.
• Bons hàbits de vida.

L’objectiu no és únicament induir la pèrdua de pes sinó crear un context metabòlic i conductual que permeti mantenir-la.

Conclusió

La majoria de les dietes no fallen per manca de disciplina, sinó perquè no tenen en compte la resposta fisiològica de l’organisme i la conducta alimentària.

El cos s’adapta per reduir la despesa energètica i augmentar la gana, mentre que les estratègies restrictives en dificulten l’adherència.

Per això, l’èxit a llarg termini no depèn d’aplicar mesures extremes, sinó de dissenyar intervencions que respectin la fisiologia, s’adaptin a la persona i es puguin mantenir en el temps.

En definitiva, perdre pes no és només una qüestió de calories, sinó estratègia, context i sostenibilitat.

BIBLIOGRAFIA

(1) Thom, G., et al. (2021). Weight loss-induced increase in fasting ghrelin concentration is a predictor of weight regain. Diabetes, Obesity and Metabolism.

(2) Nunes, C. L., et al. (2021). Adaptive thermogenesis after weight loss: a systematic review.

(3) López-Torres, S. Y., et al. (2024). Adaptive thermogenesis at the level of resting energy expenditure after diet-induced weight loss. Obesity (Silver Spring).

(4) Hall, K. D., & Kahan, S. (2023). Maintenance of lost weight and long-term management of obesity. Medical Clinics of North America.