Ni tot és l’índex glucèmic ni necessites menjar proteïna sense límit.

Si voleu perdre greix, probablement heu sentit que ha d’evitar aliments amb alt índex glucèmic i augmentar molt la proteïna. Però què és realment important? L’índex glucèmic influeix tant com creiem? Quanta proteïna necessites de debò? Aclarim tots dos conceptes amb base científica i aplicació pràctica.

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

Què és realment l’índex glucèmic?

L’índex glucèmic (IG) mesura la velocitat amb què un aliment que conté carbohidrats eleva la glucosa a la sang en comparació amb la glucosa pura.

• IG alt → pujada ràpida de glucosa.
• IG baix → pujada més lenta

Però hi ha un problema: l’índex glucèmic es mesura en condicions aïllades, amb l’aliment consumit sol i quantitats estandarditzades. A la vida real, mengem combinacions d’aliments. Per això, el concepte més útil és la càrrega glucèmica, que té en compte tant la qualitat com la quantitat de carbohidrat.

¿Importa l’índex glucèmic per perdre pes?

L’evidència mostra que:

• Les dietes de baix IG poden millorar el control glucèmic.
• En persones amb resistència a la insulina poden ser especialment útils.
• Tot i això, quan les calories i la proteïna estan controlades, l’IG per si sol no determina la pèrdua de greix.

El que més influeix en la pèrdua de pes és:

• Dèficit calòric sostingut
• Suficient proteïna
• Adherència a llarg termini

Un aliment amb IG alt no “engreix” per si mateix. El context complet de la dieta és el que marca la diferència.

La proteïna: la gran protagonista en la pèrdua de greix

Si hi ha un macronutrient clau quan busquem perdre greix sense perdre massa muscular, és la proteïna, per què?

• Augmenta la sacietat.
• Redueix la pèrdua de massa muscular en dèficit calòric.
• Té més efecte tèrmic (despesem més energia en digerir-la).

Però aquí sorgeix la pregunta important:

Quanta proteïna es necessita realment per perdre pes?

La recomanació estàndard per a població general és 0,8 g/kg/dia.

Per a la pèrdua de greix i preservació de massa muscular, l’evidència actual suggereix: 1,6 – 2,2 g/kg de pes corporal al dia. No obstant això, abans d’augmentar la proteïna, assegureu-vos que no hi hagi una condició mèdica que requereixi un enfocament diferent. Aquesta ingesta s’ha d’individualitzar i supervisar per un professional sanitari.

Exemple pràctic:

Una persona de 70 kg que vol perdre greix hauria de consumir entre 112 i 154 g de proteïna al dia. No és “menjar proteïna sense límit”. Més enllà d’aquest rang, els beneficis no augmenten significativament.

El que realment hauria de fer:

En lloc d’obsessionar-se amb l’índex glucèmic:

• Assegureu proteïna suficient en cada àpat.
• Combineu carbohidrats amb fibra, greix i proteïna.
• Prioritzar aliments mínimament processats.
• Avalueu la vostra adherència abans que l’IG.

Si en millora la distribució proteica diària, l’impacte en composició corporal serà molt més gran que centrar-se exclusivament en l’índex glucèmic.

Conclusió

L’índex glucèmic pot ser una eina útil en determinats contextos, especialment en persones amb alteracions metabòliques, però no és el factor decisiu quan parlem de pèrdua de greix. El que marca realment la diferència és mantenir un dèficit calòric sostenible, assegurar una ingesta adequada de proteïna i construir un patró alimentari que pugui mantenir en el temps.

En aquest context, la proteïna juga un paper clau perquè ajuda a preservar la massa muscular, en millora la sacietat i en facilita l’adherència al pla. Tot i això, més no sempre és millor, i les recomanacions s’han d’ajustar a les característiques individuals ia l’estat de salut de cada persona.

En definitiva, perdre pes no depèn de demonitzar aliments pel seu índex glucèmic ni de consumir proteïna sense límit, sinó aplicar estratègia, evidència i coherència a llarg termini.

BIBLIOGRAFIA

(1) Thomas, D., Erdman, K., & Burke, L. (2016). Position of the Academy of Nutrition and Dietetics: Nutrition and Athletic Performance.

(2) Morton, R. W., et al. (2018). Protein intake and muscle mass: A meta-analysis.

(3) Wycherley, T. P., et al. (2012). Effects of energy-restricted high-protein diets on body composition.

(4) Livesey, G., et al. (2008). Glycemic index and body weight: systematic review and meta-analysis.

La entrada Índex glucèmic i proteïna: el que realment importa si vol perdre pes. se publicó primero en Neolife.

L’osteoporosi i l’osteopènia són malalties silencioses que afecten milions de persones, especialment amb el pas dels anys.

L’alimentació, l’estil de vida i certs hàbits diaris tenen un paper clau tant en la prevenció com en l’evolució. En aquest article repassem què passa als ossos, quins nutrients els protegeixen i quins aliments convé limitar per preservar-ne la fortalesa.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què són l’osteoporosi i l’osteopènia?

L‘osteoporosi és una malaltia caracteritzada per la pèrdua progressiva de massa i de qualitat òssia. L’os es torna més porós i fràgil, cosa que incrementa de manera significativa el risc de fractures, fins i tot davant accions quotidianes com caminar o ajupir-se.

L’osteopènia és una etapa prèvia, en què la densitat mineral òssia és inferior al normal, però encara no arriba als criteris diagnòstics d’osteoporosi. Se sol detectar mitjançant una densitometria òssia i representa una oportunitat clau per a la prevenció.

Per què s’afebleixen els ossos amb l’edat?

Els ossos no són estructures estàtiques: es troben en renovació constant. Hi ha cèl·lules que formen os (osteoblasts) i altres que el degraden (osteoclasts).

• Infància i adolescència: predomina la formació òssia.
• Edat adulta: es manté un equilibri entre formació i degradació.
• A partir dels 50-60 anys: la degradació supera la formació, especialment després de la menopausa a causa del descens d’estrògens.

Aquest procés explica perquè l’osteoporosi és més freqüent en dones postmenopàusiques i en homes d‘edat avançada.

Com prevenir l’osteoporosi des de l’alimentació

La prevenció comença molt abans que apareguin els símptomes. Assolir un bon bec de massa òssia durant l’adolescència i l’adultesa primerenca és determinant per a la salut òssia futura.

Calci: la base estructural de l’os

Una aportació adequada de calci evita que l’organisme hagi d’extreure’l de l’os per mantenir funcions vitals com ara la contracció muscular o la coagulació sanguínia.

Principals fonts:

• Lactis (llet, iogurt, formatges curats i semicurats).
• Llegums, fruits secs i llavors.
• Peix petit amb espines (sardines).
• Verdures com a bròquil.
• Aliments fortificats (begudes vegetals, cereals)

Dues racions diàries de lactis, dins una dieta variada, solen cobrir les necessitats en adults sans.

Vitamina D: clau per absorbir el calci

La vitamina D permet que el calci s’absorbeixi correctament a l’intestí i es dipositi a l’os.

Fonts principals:

• Exposició solar moderada.
• Peixos blaus.
• Ous i lactis.
• Aliments enriquits.

A l’hivern o en persones amb poca exposició solar, és freqüent trobar-hi dèficits, per la qual cosa pot ser necessari valorar suplementació sota supervisió d’un professional de la salut.

Activitat física: un estímul imprescindible

L’exercici, especialment el que implica càrrega (caminar, pujar escales, ballar, entrenament de força), estimula la formació òssia. Cada contracció muscular exerceix un senyal positiu sobre el pinyol, ajudant a mantenir la seva densitat.

Nutrients que recolzen la salut òssia

A més del calci i la vitamina D, altres nutrients exerceixen funcions clau:

• Proteïnes: necessàries per a la matriu òssia, evitant excessos d’origen animal.Proteínas: necesarias para la matriz ósea, evitando excesos de origen animal.
• Magnesi: afavoreix la mineralització òssia i l’acció hormonal.
• Zinc: participa en la formació i la reparació del teixit ossi.
• Vitamina C: essencial per la síntesi de colàgen.
• Vitamina K: regula la fixació del calci a l’os.

Una dieta variada i equilibrada acostuma a cobrir aquests requeriments.

Aliments i substàncies que convé limitar a l’osteoporosi

No són prohibicions absolutes, sinó consums moderats i conscients.

• Cafeïna

El consum elevat pot augmentar l’eliminació urinària de calci. Limitar cafè, te i begudes energètiques ajuda a protegir el pinyol.

• Fòsfor en excés

Present sobretot en refrescos com la coca cua i ultra processats. Un excés altera l’equilibri calci-fòsfor i perjudica la densitat òssia.

• Alcohol i tabac

Tots dos interfereixen amb la formació de pinyol nou i augmenten el risc de fractures. La seva reducció o eliminació és una mesura clau per a la prevenció.

• Fitats i oxalats

Presents en cereals integrals, cacau, cafè i algunes verdures de fulla verda. No cal eliminar-los, però sí combinar-los adequadament i evitar que desplacin aliments rics en calci.

Alimentació i hormones: una relació clau

La pèrdua d’estrògens a la menopausa i de testosterona en homes grans accelera la pèrdua òssia. Per això, l’osteoporosi és més freqüent en dones postmenopàusiques i homes de més de 65 anys.

Una alimentació adequada, juntament amb exercici i control mèdic, pot alentir significativament aquest procés.

Conclusió

Tenir cura de la salut òssia no depèn d’un únic aliment, sinó d’un estil de vida complet. Una dieta rica en nutrients, activitat física regular i la reducció dhàbits perjudicials són les millors eines per prevenir losteoporosi i millorar la qualitat de vida a llarg termini.

BIBLIOGRAFIA

(1) World Health Organization. Prevention and management of osteoporosis: report of a WHO scientific group. Geneva: World Health Organization; 2003. (WHO Technical Report Series; no. 921).

(2) International Osteoporosis Foundation. Nutrition and bone health [Internet]. Nyon: International Osteoporosis Foundation; 2023 [cited 2026 Feb 9]. Available from: International Osteoporosis Foundation.

(3) National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Calcium: fact sheet for health professionals [Internet]. Bethesda (MD): National Institutes of Health; 2022 [cited 2026 Feb 9]. Available from: National Institutes of Health.

(4) National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Vitamin D: fact sheet for health professionals [Internet]. Bethesda (MD): National Institutes of Health; 2022 [cited 2026 Feb 9]. Available from: National Institutes of Health.

(5) European Food Safety Authority. Scientific opinion on dietary reference values for calcium. EFSA Journal. 2015;13(5):4101.

(6) European Food Safety Authority. Dietary reference values for vitamin D. EFSA Journal. 2016;14(10):4547.

(7) Weaver CM, Gordon CM, Janz KF, Kalkwarf HJ, Lappe JM, Lewis R, et al. The National Osteoporosis Foundation’s position statement on peak bone mass development and lifestyle factors. Osteoporosis International. 2016;27(4):1281–1386.

(8) Bonjour JP. Protein intake and bone health. Int J Vitam Nutr Res. 2011;81(2–3):134–142.

(9) Rizzoli R, Biver E, Brennan-Speranza TC, Bilezikian JP. Nutritional intake and bone health. Lancet Diabetes Endocrinol. 2021;9(9):606–621.

La entrada Osteoporosi i alimentació: què evitar i com protegir els seus ossos se publicó primero en Neolife.

La transición menopáusica favorece cambios en la composición corporal. Analizamos los factores hormonales implicados y las estrategias nutricionales eficaces.

Durant la menopausa, moltes dones experimenten un augment de pes, especialment a la zona abdominal. Tot i que sol atribuir-se exclusivament a “les hormones”, el fenomen és més complex. La disminució d’estrògens, els canvis a la massa muscular i les adaptacions metabòliques influeixen significativament. Revisem què passa i com intervenir de manera efectiva.

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

Canvis hormonals a la menopausa: què passa realment?

La menopausa es caracteritza pel descens progressiu d’estrògens, especialment estradiol. Aquest canvi hormonal impacta a:

• Redistribució del greix corporal cap a un patró més androide
• Disminució de la despesa energètica basal.
• Major resistència a la insulina.
• Augment del risc cardiometabòlic.

Els estrògens tenen un paper protector a nivell metabòlic. El seu descens afavoreix una acumulació més gran de greix visceral, metabòlicament més actiu i associat a inflamació.

És només un problema hormonal?

No pas exclusivament. A més del canvi hormonal, hi intervenen altres factors:

• Pèrdua de massa muscular (sarcopènia)

AA partir dels 40-50 anys es produeix una disminució progressiva de massa muscular si no hi ha estímul de força. Atès que el múscul és teixit metabòlicament actiu, la seva reducció disminueix la despesa energètica diària.

• Disminució de la despesa energètica total

Més activitat física espontània, canvis en el son i augment de l’estrès contribueixen a un balanç energètic positiu mantingut.

• Canvis en gana i sacietat

Algunes dones refereixen més apetència per aliments energèticament densos, possiblement relacionats amb fluctuacions hormonals i alteracions del son.

Estratègies nutricionals amb suport científic

• Prioritzar proteïna adequada: una ingesta de proteïna suficient (aprox. 1,2–1,6 g/kg/dia segons perfil) ajuda a:
  • Preservar massa muscular.
  • Millorar la sacietat.
  • Afavorir el control glucèmic.

Distribuir la proteïna al llarg del dia optimitza la síntesi proteica muscular.

• Entrenament de força + nutrició: l’exercici de força és clau per contrarestar la pèrdua muscular associada a l’edat i la menopausa. La seva combinació amb una ingesta proteica adequada millora la composició corporal més enllà del simple pes en bàscula.
• Control de la densitat energètica: reduir aliments ultraprocessats i prioritzar:
  • Verdures i hortalisses.
  • Fruta entera.
  • Llegums
  • Greixos saludables (AOVE, fruits secs).
  • Fonts de proteïna magra.

Això permet mantenir sacietat amb menor càrrega calòrica.

• Fibra i salut metabòlica: una ingesta elevada de fibra (25–35 g/dia) millora:
  • Sensibilitat a la insulina.
  • Perfil lipídic.
  • Salut intestinal.

La microbiota també sembla tenir un paper rellevant en la regulació del pes en aquesta etapa.

Somni i estrès

La privació de son s’associa amb més resistència a la insulina i més gana. La intervenció ha de ser integral.

El que NO funciona

• Dietes extremadament restrictives mantingudes en el temps.
• Eliminació completa de grups alimentaris sense indicació clínica.
• Centrar-se exclusivament en el pes sense avaluar la composició corporal.

A menopausa, l’objectiu ha de ser millorar composició corporal i salut metabòlica, no només reduir quilos.

Conclusió

El guany de pes a la menopausa no és inevitable, però sí que requereix un enfocament diferent. La combinació de nutrició adequada, entrenament de força i abordatge integral de l’estil de vida permet millorar la composició corporal i reduir el risc cardiometabòlic en aquesta etapa.

BIBLIOGRAFIA

(1) Lovejoy JC et al. Increased visceral fat and decreased energy expenditure during menopause.

(2) Lizcano F, Guzmán G. Estrogen deficiency and the origin of obesity during menopause.

(3) Stuenkel CA et al. Treatment of symptoms of menopause.

(4) Messier V et al. Menopause and sarcopenia: impact on metabolic health.

La entrada Menopausa i guany de pes: el paper real de les hormones i com abordar-lo des de la nutrició se publicó primero en Neolife.

La velocitat d’ona de pols (PWV) és avui l’eina més precisa per detectar de manera primerenca l’envelliment arterial i entendre quan comença realment la hipertensió, fins i tot amb xifres normals a la consulta.

A això s’hi afegeix el valor de l’índex renina/aldosterona, que permet identificar el mecanisme que eleva la pressió en cada persona i personalitzar el maneig amb una precisió més gran que mai. Així és la hipertensió el 2026: anticipació real i tractament ajustat a la fisiologia de cada pacient.

Dr. Carlos Martí – Equip Mèdic Neolife

Durant anys vam entendre la hipertensió com un nombre: per sobre de 140/90 mmHg “hi havia malaltia”; per sota, “tot estava bé”.

Avui sabem que aquest enfocament és insuficient. L’evidència més recent apunta a una cosa més profunda: la pressió elevada és la conseqüència tardana d’un envelliment arterial accelerat —l’ara reconeguda vascular aging— que es pot detectar molt abans que el tensiómetre canviï.

El que és rellevant ja no és només mesurar la tensió, sinó comprendre què passa dins de les artèries en aquesta fase silenciosa que determina el risc futur, fins i tot quan tot sembla normal. I aquesta és la gran evolució dels darrers anys: la hipertensió deixa d’entendre’s només com un diagnòstic per convertir-se en una oportunitat de detecció precoç. Un canvi de paradigma que replanteja com avaluem el risc cardiovascular i que obre la porta a intervenir abans, amb més precisió i amb una capacitat real de prevenció a llarg termini.

Durant la darrera dècada hem vist que:

• El dany vascular comença entre 5 i 10 anys abans que el tensiòmetre marqui xifres elevades.
• La rigidesa arterial prediu el risc real amb més precisió que la pressió braquial.
• Moltes persones amb tensió “normal-alta” ja mostren signes d’envelliment arterial

Per això les darreres actualitzacions prioritzen valorar la fisiologia vascular abans que interpretar únicament números.

Rigidesa arterial: el primer cognom de la hipertensió

Un dels paràmetres que més protagonisme ha anat guanyant els darrers anys és la velocitat d’ona de pols (PWV), un marcador essencial de rigidesa arterial. Comprendre’l és senzill si imaginem les nostres artèries com canonades de casa: quan són noves, flexibles i ben mantingudes, esmorteeixen la pressió i permeten un flux suau. Amb els anys, si es tornen rígides, cada cop de pressió viatja més ràpid i amb més intensitat.

La PWV mesura precisament aquesta velocitat amb què es transmet l’ona de pressió per l’aorta.

Quan aquesta ona viatja massa ràpid, l?artèria ha perdut elasticitat. I això pot passar anys abans que la pressió arterial pugi. És a dir, una persona pot tenir “tensió normal” i, tanmateix, mostrar ja un primer cognom de la seva hipertensió futura: una elevada rigidesa arterial que marca un envelliment vascular precoç.

SphygmoCor: mesurar el que gairebé ningú no pot

Per avaluar rigidesa arterial no n’hi ha prou amb un tensiòmetre convencional. A Neolife utilitzem SphygmoCor, la tecnologia de referència internacional utilitzat en recerca cardiovascular avançada.

És un equip altament validat que permet:

• Mesurar la PWV amb precisió clínica.
• Calcular la pressió arterial central, la que realment carrega sobre cor i cervell.
• Permet saber si la rigidesa arterial d’un pacient és al rang esperable per a la seva edat o si mostra un envelliment vascular accelerat.

És una tecnologia que, encara que àmpliament validada, encara es reserva sobretot per a centres amb un enfocament avançat en avaluació vascular. El seu valor rau en el fet que permet detectar alteracions en fase silenciosa, quan encara és possible intervenir de manera eficaç i personalitzada.

Aquesta és la base de prevenció real, no merament reactiva.

El SRAA i l’índex renina/aldosterona: el segon cognom de cada hipertensió

En els darrers anys —i especialment en les actualitzacions més recents— l’índex renina/aldosterona ha adquirit un paper més destacat, perquè permet anar més enllà de la xifra de tensió i entendre el mecanisme intern que impulsa l’elevació de la pressió arterial a cada persona.

El SRAA (sistema renina-angiotensina-aldosterona) és el mecanisme que utilitza el cos per regular la pressió arterial, l’equilibri de sal i la quantitat d’aigua a l’organisme. Funciona com un termòstat intern de la tensió: quan el cos interpreta que manca pressió o volum, activa aquest sistema per pujar-la; quan sobra, ho frena.

• La renina és el senyal inicial: s’allibera quan el cos detecta que hi manca pressió o volum.
• Aquesta renina transforma molècules inactives en angiotensina, que estreny les artèries i fa pujar la pressió de manera immediata.
• Alhora, l’angiotensina estimula l’alliberament d’aldosterona, una hormona que reté sal i aigua, augmentant el volum circulant i elevant la pressió de manera sostinguda.

Quan analitzem l’índex renina/aldosterona, podem identificar quina part del sistema està alterada, és a dir, quin és el mecanisme fisiològic que empeny la tensió cap amunt en aquesta persona concreta. Això és clau per personalitzar el tractament i identificar el “segon cognom” de la hipertensió: si hi ha una activació excessiva del sistema, si predomina l’aldosterona o si la renina és anormalment baixa.

D’aquesta manera evitem l’enfocament uniforme de “mateix maneig per a tothom”: mentre alguns perfils es beneficien clarament d’inhibidors de l’enzim convertidor d’angiotensina (IECA) o antagonistes del receptor d’angiotensina II (ARA-II), altres responen millor a calcioantagonistes, betabloquejants o antagonistes de vida.

Estilo de vida en 2026: intervenciones que realmente rejuvenecen la vasculatura

Les noves guies subratllen una cosa que a Neolife coneixem bé: no totes les recomanacions d’estil de vida impacten igual en la salut arterial. Algunes intervencions modifiquen de manera directa la rigidesa arterial i la pressió central.

L´entrenament de força combinat amb intervals d´alta intensitat millora l´elasticitat de l´aorta amb una eficàcia superior al´exercici moderat. Reduir el greix visceral alleugereix la càrrega hemodinàmica i millora la pressió central. Aconsegueix somni profund i estable –especialment recuperant el patró “dipper”– actua com un veritable protector cardiovascular nocturn. El patró dipper fa referència a la baixada natural de la pressió arterial durant la nit, habitualment al voltant del 10–20 %. Quan aquesta caiguda no passa, el risc cardiovascular augmenta de forma significativa. Es mesura mitjançant un monitoratge ambulatori de la pressió arterial (MAPA) de 24 hores, que registra com es comporta la tensió mentre dormim.

L’important és que aquests canvis no s’apliquen per intuïció sinó amb un enfocament personalitzat: identificant quin mecanisme predomina a cada persona i orientant l’estil de vida cap a aquesta diana concreta.

Perquè la hipertensió no es preveu amb consells genèrics, sinó optimitzant la fisiologia arterial amb intervencions precises i mesurables.

El veritable enfocament antiaging: actuar abans que existeixi la malaltia

La medicina tradicional diagnostica hipertensió quan les xifres superen un llindar. La medicina de longevitat prefereix intervenir quan la fisiologia comença a desviar-se, abans que aparegui el nombre patològic, ajudant l’organisme a tornar a la llera natural o fisiològica.

Si un pacient ja mostra un primer cognom (rigidesa arterial elevada) i/o segon cognom (RAAS alterat), o fins i tot una pressió central en ascens, estem davant d’un procés incipient però encara manejable. Aquesta és la finestra d‟oportunitat per avançar-nos al procés d‟envelliment arterial i prevenir complicacions a llarg termini.

Aquest és l’enfocament de Neolife: anticipar-nos, identificar els canvis en fase primerenca i actuar amb precisió per mantenir la salut arterial a la seva trajectòria més jove.

BIBLIOGRAFIA

(1) Mancia G, Kreutz R, Brunström M, Burnier M, Grassi G, Januszewicz A, Muiesan ML, Tsioufis K, Agabiti-Rosei E, Algharably EAE, Azizi M, Benetos A, Borghi C, Hitij JB, Cifkova R, Coca A, Cornelissen V, Cruickshank JK, Cunha PG, Danser AHJ, Pinho RM, Delles C, Dominiczak AF, Dorobantu M, Doumas M, Fernández-Alfonso MS, Halimi JM, Járai Z, Jelaković B, Jordan J, Kuznetsova T, Laurent S, Lovic D, Lurbe E, Mahfoud F, Manolis A, Miglinas M, Narkiewicz K, Niiranen T, Palatini P, Parati G, Pathak A, Persu A, Polonia J, Redon J, Sarafidis P, Schmieder R, Spronck B, Stabouli S, Stergiou G, Taddei S, Thomopoulos C, Tomaszewski M, Van de Borne P, Wanner C, Weber T, Williams B, Zhang ZY, Kjeldsen SE. 2023 ESH Guidelines for the management of arterial hypertension The Task Force for the management of arterial hypertension of the European Society of Hypertension: Endorsed by the International Society of Hypertension (ISH) and the European Renal Association (ERA). J Hypertens. 2023 Dec 1;41(12):1874-2071.

(2) McEvoy JW, McCarthy CP, Bruno RM, Brouwers S, Canavan MD, Ceconi C, Christodorescu RM, Daskalopoulou SS, Ferro CJ, Gerdts E, Hanssen H, Harris J, Lauder L, McManus RJ, Molloy GJ, Rahimi K, Regitz-Zagrosek V, Rossi GP, Sandset EC, Scheenaerts B, Staessen JA, Uchmanowicz I, Volterrani M, Touyz RM; ESC Scientific Document Group. 2024 ESC Guidelines for the management of elevated blood pressure and hypertension. Eur Heart J. 2024 Oct 7;45(38):3912-4018.

(3) Herzog MJ. Arterial stiffness and vascular aging: mechanisms, clinical implications, measurement and future perspectives. Signal Transduct Target Ther. 2025;10:23.

(4) Adler, G. K., Brown, J. M., Vaidya, A., Calhoun, D. A., Carey, R. M., Funder, J. W., Stowasser, M., & the Endocrine Society. (2025). Primary Aldosteronism: An Endocrine Society Clinical Practice Guideline. Journal of Clinical Endocrinology & Metabolism. , ePub ahead of print.

(5) Manual MSD.

La entrada Hipertensió el 2026: prevenint i personalitzant el maneig del risc cardiovascular se publicó primero en Neolife.

Els ultraprocessats no només busquen alimentar-nos: estan acuradament dissenyats perquè vulguem continuar menjant-los. No és casualitat que obrir una bossa de patates fregides o un paquet de galetes acabi gairebé sempre en “només una mica més”, fins que sense adonar-nos l’envàs queda buit.

Aquests productes (snacks, dolços, menjar ràpid…) semblen inofensius, però darrere del sabor intens, la textura perfecta i l’aroma irresistible hi ha hores de proves, fórmules i ajustaments pensats per estimular els nostres sentits i activar el sistema de recompensa del cervell. Què tenen exactament aquests aliments que fan tan difícil aturar-nos? Per què un simple mos pot convertir-se en una cadena de desitjos? La resposta està en el seu disseny: una combinació precisa d’ingredients, textures i estímuls que ens convida, gairebé sense adonar-nos-en, a continuar menjant.

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

Què són els ultraprocessats?

Els ultraprocessats són aliments que passen per múltiples transformacions industrials i contenen una llarga llista d’ingredients que normalment no trobaries a la cuina casolana. Més enllà dels components bàsics com el blat, el blat de moro o la llet, solen incloure sucres afegits, greixos de baixa qualitat, potenciadors de sabor, additius i texturitzants, tots ells dissenyats per millorar-ne el sabor, l’aparença i la durada. L’objectiu d’aquests processos no és sols perllongar la vida útil del producte, sinó també crear una textura perfecta, un sabor intens i una experiència plaent en menjar, tot mentre es manté un baix cost de producció. Per això, encara que semblin simples snacks o menjars a punt per emportar, darrere de cada mos hi ha una enginyeria alimentària pensada per captar la nostra atenció i mantenir-nos menjant més temps.

Com els ultraprocessats creen desitjos

No és casualitat que sigui tan difícil aturar-se després dobrir una bossa de patates fregides o un paquet de galetes. Els ultraprocessats estan dissenyats per activar el sistema de recompensa del cervell, alliberant dopamina fent que cada mossegada sigui més atractiva que l’anterior. Això s’aconsegueix a través del que els experts anomenen la “triada irresistible”: sucre, greix i sal. La combinació exacta d’aquests tres elements s’ajusta acuradament per generar plaer màxim sense arribar a embafar, estimulant l’alliberament de dopamina, el neurotransmissor associat al plaer i la motivació.

A això s’hi afegeix el concepte de “punt de felicitat” o bliss point, que descriu el nivell exacte de sucre, greix o sal que provoca la major satisfacció. Les empreses fan proves sensorials fins a trobar la proporció perfecta, de manera que cada mossegada resulti altament plaent i difícil d’abandonar.

A més, la textura i aroma d’aquests aliments estan dissenyats per reforçar el plaer. Un cruixit perfecte a les patates fregides, la suavitat que es fon de la xocolata, o l’esponjositat de certs pans industrialitzats envien senyals de frescor i sabor al cervell, augmentant la compulsió per menjar més. Fins i tot la baixa sacietat de molts ultraprocessats (pel seu escàs contingut de fibra o proteïna) contribueix que el nostre cervell segueixi demanant “una miqueta més”, encara que l’estómac ja estigui ple.

Els ultraprocessats no només juguen amb el sucre, el greix i la sal. Les aromes i potenciadors del sabor per fer que cada mossegada sigui més irresistible. Ingredients com el glutamat monosòdic, saboritzants artificials i aromes industrials intensifiquen el sabor de manera que el cervell percep l’aliment com a més saborós del que realment és. Aquests additius no aporten nutrients, però enganyen els nostres sentits, generant una sensació de plaer que ens convida a continuar menjant. És un petit truc químic i sensorial que, combinat am

Un altre factor clau és que molts ultraprocessats generen baixa sacietat, cosa que significa que no sentim prou plena malgrat haver consumit moltes calories. Això és perquè solen ser calories denses però pobres en fibra i proteïna, nutrients que ajuden a regular la gana. Com a resultat, el nostre cervell segueix enviant senyals de gana o antull, fins i tot després d’haver ingerit prou energia. Aquesta combinació de baixa sacietat i alta recompensa sensorial converteix aquests aliments en un cicle gairebé automàtic de menjar més, una vegada i una altra.

Màrqueting i ambient: antulls induïts

No només els ingredients i l’enginyeria sensorial fan que els ultraprocessats siguin difícils de resistir; el màrqueting i l’entorn també juguen un paper clau a generar desitjos i compres impulsives. Els colors brillants dels envasos, els dissenys cridaners i els empaquetatges sorollosos estan acuradament pensats per captar la nostra atenció i associar el producte amb diversió o plaer.

A més, molts d’aquests productes es venen en porcions petites que semblen inofensives, cosa que ens porta a subestimar la quantitat que estem consumint. Aquest disseny psicològic fa que obrir un paquet sigui molt més temptador i fàcil de menjar “sense culpa”, encara que acabis consumint més del que havies planejat.

La publicitat adreçada també reforça aquests hàbits, especialment en nens, però també en adults. Comercials, xarxes socials i promocions associen aquests aliments amb moments feliços, recompenses o indulgències, creant vincles emocionals que van més enllà de la simple gana.

Finalment, la ubicació estratègica a botigues i supermercats incrementa el consum impulsiu. Col·locar els snacks a l’alçada dels ulls, prop de les caixes o als passadissos principals fa que sigui gairebé impossible ignorar-los. Fins i tot si vas per un únic ingredient per cuinar, l’exposició constant a aquests productes activa el desig de comprar-los i consumir-los immediatament.

En conjunt, aquests factors de màrqueting i entorn no només venen el producte, sinó que manipulen els nostres desitjos, reforçant els hàbits que els ultraprocessats ja han començat a generar des del sabor i la textura.

Exemple pràctic: Per què les patates fregides cruixen així

El cruixit de les papes fregides no passa per atzar; és el resultat d’una enginyeria sensorial acurada. Les marques ajusten específicament el so i la textura perquè cada mossegada sigui altament plaent i ens convidi a seguir menjant.

El so del cruixit estimula el cervell1. El sonido del crujido estimula el cerebro

El característic “crack” activa àrees cerebrals associades amb el plaer i la percepció de frescor. Els aliments sorollosos són percebuts com a més frescos, nous i desitjables, i les empreses calibren la duresa i la forma de les papes perquè el so sigui el més “perfecte” possible. Estudis han demostrat que quan s’amplifica el cruixit, les persones qualifiquen les papes com més saboroses, fins i tot si són les mateixes.

2. Contingut d’humitat molt baix

Les patates fregides es fregeixen fins que només contenen entre 1 i 2% d’humitat. Aquesta sequedat extrema fa que la seva estructura sigui fràgil, trencant-se en petites fractures en mossegar, cosa que produeix un cruixit altament satisfactori. Si tinguessin més humitat, serien gomoses o toves i perdrien aquest efecte.

3. Estructura porosa i aire atrapat

Durant el fregit, l’aigua a la papa es converteix ràpidament en vapor, creant petites bombolles internes. Aquesta estructura plena de microcavitats fa que, en mossegar, la papa es trenqui en moltes partícules alhora, generant un cruixit més complex i agradable.

4. Capa de greix i sal: la combinació guanyadora

El greix que recobreix la superfície lubrica la boca i potencia el sabor, mentre que la sal intensifica el gust i augmenta la salivació. Juntes, el greix i la sal fan que el cruixit sigui més pronunciat i que l’experiència de menjar sigui encara més gratificant.

5. Cruixit = recompensa instantània

El cruixit arriba primer per l’orella, uns mil·lisegons abans que la boca ho percebi, i el cervell ho interpreta com “què ric!”. Aquest senyal genera una petita descàrrega de dopamina, reforçant lhàbit de seguir menjant. Per això, fins i tot quan estem plens, el so i la textura ens poden fer consumir més del que necessitem.

Conclusió

Els ultraprocessats no són simplement aliments: són productes acuradament dissenyats per generar desitjos. La seva combinació de sabor, textura, aroma, màrqueting i baixa sacietat activa circuits cerebrals de recompensa, crea hàbits automàtics i fa que sigui difícil aturar-nos, encara que el nostre cos ja hagi rebut prou energia. Entendre com funcionen aquests mecanismes ens permet prendre decisions més conscients i optar per aliments reals la major part del temps, reduint la influència d’aquestes estratègies dissenyades per mantenir-nos menjant més.

BIBLIOGRAFIA

(1) Monteiro, C. A., Cannon, G., Lawrence, M., et al. (2019). Ultra-processed foods, diet quality, and health using the NOVA classification system. *FAO and Pan American Health Organizat

(2) SINC. Vinculan el consumo de ultraprocesados con síntomas depresivos y cambios en circuitos cerebrales. Agencia SINC. Agencia Sinc

(3) Sánchez Perona, J. “Los alimentos ultraprocesados se diseñan para ser muy apetitosos y fáciles de consumir”. Delegaciones CSIC. delegacion.andalucia.csic.es

(4) National Geographic. Alimentos ultraprocesados y su relación con la salud mental. National Geographic España

(5) El País. ¿Por qué los alimentos procesados son tan adictivos? Esta es la razón científica. Diario El País

(6) National Geographic. ¿Qué es más adictivo, la comida ultraprocesada o el tabaco? National Geographic España

(7) Lavanguardia. Entrevista con Claire Wilcox: “Alimentos con alto contenido en azúcar y ultraprocesados afectan al cerebro …”. La Vanguardia

(8) Business Insider (español). Ultraprocesados tan adictivos como el tabaco, según un nuevo estudio científico. Business Insider España

(9) El Economista. Por qué el cerebro es “adicto” a la comida ultraprocesada (y qué funciones puede alterar). El Economista

(10) El Tiempo. Los alimentos ultraprocesados serían dañinos para el cerebro, según estudio.

La entrada Per què no en pots menjar només un: la ciència darrere dels ultraprocessats i els desitjos se publicó primero en Neolife.

Potser no saben que a Espanya entre un terç i gairebé la meitat dels adults tenen hipertensió. Això vol dir que entre 1 i 2 de cada 4 persones pateix de pressió alta, encara que no sempre ho sàpiguen.

I potser, tampoc no coneguin o no siguin conscients, que igual que la diabetis mellitus, la hipertensió arterial (HTA) és un dels principals “assassins silenciosos” que afecten la nostra societat. Moltes vegades no donen símptomes, però de mica en mica va danyant els nostres vasos sanguinis i els nostres òrgans interns, augmentant el risc de complicacions greus i potencialment mortals. Cada mil·límetre de mercuri (unitats en què mesurem la pressió arterial) que es controla és temps guanyat i salut preservada, s’anima a conèixer perquè això és així?

Dra. Minguito – Equip Mèdic Neolife

Factors de risc

A la primera part d’aquest article vam parlar de què és la hipertensió i quines són les seves conseqüències. En aquesta segona part analitzarem els factors de risc i el tractament farmacològic.

Existeixen diversos factors de risc que cal tenir en compte en el desenvolupament de la hipertensió arterial. Alguns no els podem modificar, però d’altres sí que estan a les nostres mans.

1. FACTORS DE RISC NO MODIFICABLES

• Edat

La pressió arterial tendeix a augmentar amb l’edat perquè els vasos sanguinis perden elasticitat amb el temps, els canvis hormonals afecten l’equilibri de líquids i sals, i a més s’acumulen les conseqüències d’hàbits poc saludables al llarg de la vida. Mentre que aproximadament el 5–10% de les dones d’entre 20 i 44 anys tenen hipertensió, la prevalença es dispara fins al 85% en dones de 75 anys o més (xifres comparables en els homes: 10–15% i 80%, respectivament).

• Raça

La pressió arterial alta afecta persones de totes les races, però els afroamericans tenen un risc significativament més elevat de patir hipertensió; fins i tot les dones afroamericanes presenten taxes més altes que els homes d’altres grups. Per això, els afroamericans haurien de començar a controlar la seva pressió arterial i cuidar els seus hàbits des de joves. Altres grups presenten riscos similars entre ells, tot i que les dones asiàtiques solen tenir menys risc. Malgrat això, les persones hispanes i asiàtiques que sí que tenen hipertensió sovint no en són conscients ni reben tractament, fet que posa de manifest la importància que tothom controli la seva pressió arterial.

• Antecedents familiars i genètica

Tenir pares o familiars propers amb hipertensió augmenta el risc, ja que aproximadament el 50% de la variabilitat de la pressió arterial és hereditària. Existeixen més de 800 variants genètiques que influeixen en la pressió, tot i que cadascuna aporta un efecte molt petit; tanmateix, la seva suma pot accelerar l’aparició de la hipertensió amb l’edat. Per això, una predisposició genètica requereix controls freqüents i conèixer la història familiar. Tot i així, els hàbits de vida saludables poden compensar gran part d’aquest risc.

2. FACTORS DE RISC MODIFICABLES

Les modificacions de l’estil de vida solen oferir formes eficaces i no farmacològiques de controlar o reduir la pressió arterial, sovint amb resultats comparables als medicaments. Una gran proporció dels casos d’hipertensió es deu a una dieta poc saludable (i al factor de risc associat de l’obesitat), a la manca d’exercici i al consum excessiu d’alcohol, o a una combinació d’aquests factors.

• Obesidad

Una de les modificacions de l’estil de vida més eficaces per controlar la pressió arterial és la pèrdua de pes. L’excés de pes corporal sobrecarrega el cor i afavoreix la resistència a la insulina, factors que contribueixen a l’augment de la pressió arterial. Les investigacions mostren una relació directa i constant entre l’índex de massa corporal (IMC) i la hipertensió, i estudis a gran escala han trobat que l’obesitat podria causar entre el 40% i el 78% dels casos d’hipertensió.

Una pèrdua de pes modesta pot aportar beneficis significatius en la reducció de la pressió arterial, tal com indica una metanàlisi de 2003 que va reunir 25 assaigs clínics aleatoritzats en adults amb IMC en rangs de sobrepès o obesitat. L’anàlisi va concloure que, per cada quilogram de pes perdut, la pressió sistòlica disminuïa aproximadament 1 mmHg i la diastòlica 0,92 mmHg.

La pèrdua de pes es pot aconseguir mitjançant restricció calòrica, dejuni intermitent o canvis dietètics, i el millor enfocament dependrà del que sigui més sostenible per a cada persona.

• Sal (sodi) en la dieta

La relació entre el sodi en la dieta, el risc d’hipertensió i la salut general és complexa. Algunes persones i grups són més sensibles a l’efecte de la sal sobre la pressió arterial, de manera que un augment del consum de sodi provoca un increment més gran de la pressió en aquests casos. Entre els més sensibles hi ha els afroamericans, les persones grans, els diabètics, els pacients amb malaltia renal crònica o amb hipertensió prèvia; aquests grups haurien de reduir especialment el seu consum fins a uns 2.000 mg o menys.
Tot i que algunes organitzacions com l’Associació Americana del Cor recomanen un límit encara més baix (1.500 mg/dia), és important saber que ingerir molt poc sodi també pot causar problemes. Diversos estudis han mostrat que el consum de sodi s’associa amb una major esperança de vida i un menor risc de mortalitat total, possiblement perquè una restricció excessiva pot provocar complicacions com mals de cap, canvis en l’estat mental, letargia, rampes, nàusees, deshidratació i una pressió arterial excessivament baixa, fet que pot augmentar el risc de caigudes i lesions en persones grans.
Per això, en persones amb baix risc d’hipertensió relacionada amb la sal es recomana una reducció moderada del sodi, i una reducció més agressiva en aquells que són més sensibles.

A més de reduir el sodi, augmentar el potassi —un mineral vital per als músculs, els ronyons i la relaxació dels vasos sanguinis— pot ajudar a baixar la pressió arterial. En adults hipertensos, el consum de potassi pot reduir la pressió sistòlica i diastòlica entre 3–6 mmHg i 1–4 mmHg respectivament. El potassi ajuda a eliminar el sodi; per això, aquests efectes beneficiosos s’observen sobretot en persones amb un consum elevat de sal i en aquelles amb nivells baixos de potassi inicialment. De fet, la proporció sodi/potassi sembla ser més rellevant que la quantitat absoluta de cadascun per regular la pressió. Consumir aliments rics en potassi, com plàtans, patates i llegums, és recomanable, especialment per a aquells que consumeixen molta sal.

• Exercici i pressió arterial

L’exercici aeròbic ha demostrat ser altament efectiu. Una metanàlisi d’assaigs clínics d’almenys quatre setmanes va trobar que aquest tipus d’entrenament pot reduir la pressió sistòlica fins a 8 mmHg i la diastòlica almenys 5 mmHg. La clau és realitzar entre 90 i 150 minuts setmanals d’exercici al 65–75% de la freqüència cardíaca màxima, el que correspon a l’anomenada “zona 2”. Des de Neolife recomanem almenys 3 hores setmanals.

• Entrenament de resistència dinàmica

Pel que fa a l’entrenament de força, tot i que augmenta transitòriament la pressió durant la seva execució, a llarg termini redueix la pressió sistòlica uns 2 mmHg i la diastòlica 3 mmHg. Això s’aconsegueix amb entrenaments de 90 a 150 minuts setmanals utilitzant pesos que varien entre el 50% i el 100% del màxim.

• Entrenament de resistència isomètrica (sense pesos)

Aquest tipus d’exercici ha mostrat una reducció encara més gran de la pressió sistòlica —uns 6 mmHg— i de 3 mmHg en la diastòlica, sent sorprenentment efectiu malgrat la seva baixa intensitat aparent.

• Alcohol

L’evidència actual mostra que l’alcohol augmenta la pressió arterial de manera directa i proporcional a la quantitat consumida. Estudis genètics (aleatorització mendeliana) confirmen que fins i tot petites quantitats augmenten el risc: cada beguda diària addicional incrementa un 30% la probabilitat d’hipertensió, i en grans bevedors aquest risc pot arribar fins al 160%. Això demostra que no existeix un nivell “segur” de consum d’alcohol pel que fa a la pressió arterial. La bona notícia és que reduir o deixar l’alcohol disminueix significativament aquest risc i millora la salut cardiovascular, fins i tot en persones que han begut molt anteriorment.

3. ALTRES FACTORS

• Son

Dormir mal —ja sigui per dormir massa poc, massa o per trastorns com l’insomni, els roncs o l’apnea— s’associa amb un major risc d’hipertensió. L’evidència mostra una relació en forma de “U”: el risc augmenta amb menys de 7 hores i amb més de 9 hores de son. Tot i que els estudis són observacionals, existeixen mecanismes que donen suport a una relació causal. Per això, optimitzar la qualitat del son és fonamental: s’estima que fins a la meitat dels casos d’hipertensió podrien gestionar-se sense necessitat de medicació, només amb canvis en l’estil de vida.

• Estrès

L’estrès crònic és un factor important en la hipertensió i és difícil de controlar. L’estrès eleva la pressió arterial mitjançant hormones com el cortisol, que augmenten la freqüència cardíaca i contrauen els vasos sanguinis. A més, mecanismes poc saludables per afrontar l’estrès (menjar en excés, fumar o consumir alcohol) poden empitjorar el seu efecte sobre la pressió arterial. Per reduir l’estrès es recomanen tècniques com el mindfulness, la meditació, la respiració profunda i l’activitat física. S’ha vist que les tècniques de relaxació i el biofeedback poden ajudar a reduir modestament la pressió arterial en alguns pacients.

• Cafeïna

La cafeïna pot elevar la pressió arterial, especialment en persones que no la consumeixen habitualment, tot i que aquest augment és temporal. Un estudi va mostrar que la pressió sistòlica i diastòlica augmenten després d’ingerir cafeïna, però si es consumeix de manera regular aquest efecte no es manté i no altera la funció cardíaca. Un altre estudi petit va observar que només augmenta la pressió en persones que no solen consumir cafeïna. Per tant, el consum regular de cafeïna no sembla ser causa d’hipertensió, tot i que les persones no habituades han de saber que un augment sobtat pot provocar pics de pressió. Malgrat aquests efectes aguts, l’evidència mostra que consumir cafeïna de manera habitual no eleva la pressió crònicament ni augmenta el risc d’hipertensió.

• Resistència a la insulina

La resistència a la insulina i la diabetis tipus 2, per la resistència a la insulina que confereixen, tenen un impacte significatiu sobre la pressió arterial. Una de les formes en què això succeeix és reduint la biodisponibilitat de l’òxid nítric, una molècula clau que actua a nivell local en els vasos sanguinis promovent la vasodilatació. Quan hi ha menys òxid nítric disponible, disminueix la capacitat dels vasos per relaxar-se i reduir la pressió arterial.

Tractament farmacològic

Tal com hem comentat, el control de la hipertensió arterial és un pilar fonamental per reduir el risc de malaltia cardiovascular, ictus i dany renal. En la majoria dels casos, l’abordatge inicial es basa en modificacions de l’estil de vida —com millorar la dieta, augmentar l’activitat física, reduir el consum d’alcohol i mantenir un pes saludable—, que poden aconseguir descensos significatius de la pressió arterial. Tanmateix, quan aquestes mesures no són suficients per assolir els valors objectiu, o quan la pressió arterial és elevada des de l’inici, es fa necessari recórrer al tractament farmacològic.

L’ús de fàrmacs antihipertensius ha de ser sempre valorat i prescrit per un metge, que seleccionarà el tractament més adequat segons les característiques del pacient, els seus factors de risc i la presència d’altres malalties. A continuació, presentem de manera resumida les principals dianes terapèutiques disponibles per al control de la hipertensió i els grups farmacològics que hi actuen, amb l’objectiu de comprendre millor com funcionen i en quines situacions poden ser més útils.

Actualmente se reconocen cuatro clases principales de medicamentos de primera línea para la hipertensión:

1. Diuréticos tiazídicos.
2. Bloquejadors dels canals de calci
3. Inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina (IECA)
4. Bloqueadores del receptor de angiotensina II (ARA-II)

Tots ells ofereixen una reducció mitjana de 12 a 15 mmHg en la pressió sistòlica i de 9 a 11 mmHg en la diastòlica.

Els inhibidors de l’ECA, per exemple, poden arribar a reduir la pressió fins a 12,5/9,5 mmHg. Es recomana iniciar el tractament amb la meitat de la dosi màxima per evitar efectes adversos. Per la seva banda, els ARA-II tenen una eficàcia similar, però amb menys efectes secundaris. En molts casos, fins i tot es consideren superiors, tot i que els IECA són més econòmics perquè fa més temps que estan al mercat.

Quan els IECA provoquen tos —un efecte secundari freqüent—, es pot canviar fàcilment a un ARA-II. Els diürètics tiazídics i els bloquejadors dels canals de calci també són efectius, amb una reducció de fins a 15/10 mmHg, però solen presentar més efectes adversos. Per aquesta raó, sovint els utilitzem com a tractament complementari, un cop s’ha optimitzat l’ús d’IECA o ARA-II, tot i que, per descomptat, la indicació terapèutica ha de ser personalitzada.

Ara bé, hi ha factors que poden determinar quin medicament és millor per a una persona en particular? Sí, l’elecció òptima de la medicació és individual per a cada pacient, i hi influeixen la presència de malalties associades i la tolerància als possibles efectes secundaris. Per exemple, la majoria dels bloquejadors dels canals de calci estan contraindicats en la insuficiència cardíaca amb fracció d’ejecció reduïda, i els diürètics tiazídics solen considerar-se menys adequats per a pacients amb diabetis o prediabetis, ja que poden empitjorar les alteracions metabòliques. Els IECA i els ARA-II estan contraindicats durant l’embaràs, tot i que, en general, s’associen amb menys efectes adversos que els bloquejadors dels canals de calci i els diürètics tiazídics.

Resum

És important destacar que, tot i que els fàrmacs solen ser més efectius que qualsevol intervenció aïllada sobre l’estil de vida, el resultat combinat de totes les millores en l’estil de vida pot igualar els beneficis de la medicació.

Des de Neolife creiem que el maneig de la pressió arterial és un dels pilars més importants per a la longevitat. Potser no sembla tan glamurós com prendre els últims tractaments en antiaging, però és un dels enfocaments més efectius i provats en medicina preventiva per prevenir la morbimortalitat.

BIBLIOGRAFIA

(1) Banegas JR, Graciani A, López-García E, et al.
Prevalence, awareness, treatment and control of hypertension in Spain: results of a nationwide population-based study.
Rev Clin Esp (Barc). 2024;224(2):83–92.
Disponible en: PubMed.

(2) Rodríguez-Roca GC, Coca A, Barrios V, et al.
Guía práctica sobre el diagnóstico y tratamiento de la hipertensión arterial en España.
Hipertens Riesgo Vasc. 2022;39(4):155–170.
Disponible en: Elsevier.

(3) Camafort M, Gijón-Conde T, Segura J, et al; IBERICAN Study Group.
Prevalence and control of hypertension in primary care: results from the IBERICAN study.
Eur J Gen Pract. 2024;30(1):1–10.
Disponible en: PMC.

(4) Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN).
Nota de prensa Día Mundial de la Hipertensión 2024.
SEMERGEN; mayo 2024. Disponible en: SEMERGEN PDF.

(5) Banegas JR, et al.
Prevalence of hypertension in Spain 2019: population-based nationwide study.
J Hypertens. 2024;42(3):431–440.
Disponible en: ScienceDirect.

(6) SPRINT Research Group; Wright JT Jr, Williamson JD, Whelton PK, et al.
A randomized trial of intensive versus standard blood-pressure control.
N Engl J Med. 2015;373(22):2103–2116.
doi:10.1056/NEJMoa1511939

(7) Zhang W, Zhang S, Deng Y, et al; STEP Study Group.
Trial of intensive blood-pressure control in older patients with hypertension.
N Engl J Med. 2021;385(14):1268–1279.
doi:10.1056/NEJMoa2111437

(8) Whelton PK, Carey RM, Aronow WS, et al.
2017 ACC/AHA/AAPA/ABC/ACPM/AGS/APhA/ASH/ASPC/NMA/PCNA guideline for the prevention, detection, evaluation, and management of high blood pressure in adults.
J Am Coll Cardiol. 2018;71(19):e127–e248.

(9) Neter JE, Stam BE, Kok FJ, Grobbee DE, Geleijnse JM.
Influence of weight reduction on blood pressure: a meta-analysis of randomized controlled trials.
2003;42(5):878–884.

(10) He FJ, Li J, Macgregor GA.
Effect of longer term modest salt reduction on blood pressure: Cochrane systematic review and meta-analysis of randomised trials.
2013;346:f1325.

(11) Huang L, Trieu K, Yoshimura S, et al.
Effect of dose and duration of reduction in dietary sodium on blood pressure levels: systematic review and meta-analysis of randomised trials.
2020;368:m315.

(12) Brouillard AM, Kraja AT, Rich MW.
Trends in dietary sodium intake in the United States and the impact of USDA guidelines: NHANES 1999–2016.
Am J Med. 2019;132(10):1199–1206.e5.

(13) Cornelissen VA, Smart NA.
Exercise training for blood pressure: a systematic review and meta-analysis.
J Am Heart Assoc. 2013;2(1):e004473.

(14) Carnethon MR, Gidding SS, Nehgme R, Sidney S, Jacobs DR Jr, Liu K.
Cardiorespiratory fitness in young adulthood and the development of cardiovascular disease risk factors.
2003;290(23):3092–3100.

(15) Kang DO, Lee DI, Roh SY, et al.
Reduced alcohol consumption and major adverse cardiovascular events among individuals with previously high alcohol consumption.
JAMA Netw Open. 2024;7(3):e244013.

(16) Miller PM, Anton RF, Egan BM, Basile J, Nguyen SA.
Excessive alcohol consumption and hypertension: clinical implications of current research.
J Clin Hypertens (Greenwich). 2005;7(6):346–351.

(17) Han B, Chen WZ, Li YC, Chen J, Zeng ZQ.
Sleep and hypertension.
Sleep Breath. 2020;24(1):351–356.

(18) Li H, Ren Y, Wu Y, Zhao X.
Correlation between sleep duration and hypertension: a dose-response meta-analysis.
J Hum Hypertens. 2019;33(3):218–228.

(19) Agras WS.
Behavioral approaches to the treatment of essential hypertension.
Int J Obes. 1981;5 Suppl 1:173–181.

(20) Kennedy MD, Galloway AV, Dickau LJ, Hudson MK.
The cumulative effect of coffee and a mental stress task on heart rate, blood pressure, and mental alertness in caffeine-naïve and caffeine-habituated females.
Nutr Res. 2008;28(9):609–614.

(21) Steffen M, Kuhle C, Hensrud D, Erwin PJ, Murad MH.
The effect of coffee consumption on blood pressure and the development of hypertension.
J Hypertens. 2012;30(12):2245–2254.

(22) Kim JA, Montagnani M, Koh KK, Quon MJ.
Reciprocal relationships between insulin resistance and endothelial dysfunction: molecular and pathophysiological mechanisms.
2006;113(15):1888–1904.

(23) Medrano MJ, Cerrato E, Boix R, Delgado-Rodríguez M.
Cardiovascular risk factors in Spanish population: metaanalysis of cross-sectional studies.
Med Clin (Barc). 2005;124(16):606–12. doi:10.1157/13074389.

(24) Tormo MJ, Navarro C, Chirlaque MD, Pérez-Flores D.
Prevalence and control of arterial hypertension in the South-East of Spain: a radical but still insufficient improvement.
Eur J Epidemiol. 1997;13(3):301–8. doi:10.1023/A:1007341404633.

(25) Gutiérrez-Misis A, Sánchez-Santos MT, Banegas JR, et al.
Prevalence and incidence of hypertension in a population cohort of people aged 65 years or older in Spain.
J Hypertens. 2011;29(10):1863–70. doi:10.1097/HJH.0b013e32834ab497.

La entrada “Assassí silenciós”, conegui què és la hipertensió arterial i les seves conseqüències (part 2) se publicó primero en Neolife.

Potser no saben que a Espanya entre un terç i gairebé la meitat dels adults tenen hipertensió. Això vol dir que entre 1 i 2 de cada 4 persones pateix de pressió alta, encara que no sempre ho sàpiguen.

I potser, tampoc no coneguin o no siguin conscients, que igual que la diabetis mellitus, la hipertensió arterial (HTA) és un dels principals “assassins silenciosos” que afecten la nostra societat. Moltes vegades no donen símptomes, però de mica en mica va danyant els nostres vasos sanguinis i els nostres òrgans interns, augmentant el risc de complicacions greus i potencialment mortals. Cada mil·límetre de mercuri (unitats en què mesurem la pressió arterial) que es controla és temps guanyat i salut preservada, s’anima a conèixer perquè això és així?

Dra. Minguito – Equip Mèdic Neolife

Què és l’ hipertensió arterial?

L’ hipertensió arterial és un dels principals riscos cardiovasculars de la nostra societat. Des de Neolife volem donar-los una perspectiva perquè entenguin què és i per què és tan important tenir-la ben controlada així com el que suposa el mal control. Aquí hi ha un spoiler: si li importa el cervell, el cor i els ronyons, necessita una pressió arterial baixa.

Quan parlem de pressió arterial, ens referim a la força que exerceix la sang contra les parets de les artèries mentre el cor batega. Tots hem sentit, quan anem al metge, dos mesuraments: l’alta i la baixa, però a què ens referim realment amb cadascuna?

El cicle cardíac té dues fases principals: la sístole i la diàstole. A la sístole, els ventricles del cor, que són les càmeres inferiors, es contrauen per expulsar la sang. El ventricle esquerre és especialment important en aquest procés, ja que és més musculós que el dret, i la seva funció és bombar la sang cap a tot el cos, superant la resistència del sistema circulatori perifèric. Val a dir que, en aquesta explicació, ens estem referint a la circulació sistèmica o perifèrica, és a dir, la que irriga el cos en general, i no a la pressió pulmonar, que és un mesurament diferent. La pressió arterial, que comunament es reporta com a “120 sobre 80”, per exemple, es refereix a la pressió en la circulació perifèrica. La pressió als pulmons, que és controlada fonamentalment pel ventricle dret, és considerablement més baixa.

Durant la sístole, el ventricle esquerre es contrau i empeny la sang cap a fora del cor a través de la vàlvula aòrtica, entrant a l’aorta (la gran artèria que surt del cor) i es distribueix ràpidament per tot el cos. En aquesta fase, la sang exerceix pressió contra les parets arterials, cosa que constitueix la pressió sistòlica (la tensió “alta”).

La segona fase del cicle és la diàstole, que és igualment important. En aquest moment, el cor es relaxa després d’haver expulsat la sang, permetent que les càmeres ventriculars s’omplin novament des de les aurícules. És en aquesta fase quan el cor mateix rep el seu reg sanguini a través de les artèries coronàries. Encara que la pressió arterial és més baixa durant la diàstole, segueix havent-hi una pressió constant o tònica dins de les artèries (pressió diàstolica, la tensió “baixa”).

Què vol dir tenir la pressió arterial alta i per què és tan important mantenir-la en nivells òptims?

Des del 2017, les guies han canviat, després de la publicació de l’assaig clínic SPRINT (Systolic Blood Pressure Intervention Trial) el 2015. Les recomanacions actuals, en vigor des de fa aproximadament sis anys, estableixen el següent:

Classificació de la pressió arterial (segons guies actuals)

Per exemple, una persona amb pressió de 120/83 mmHg ja entraria a la categoria d’hipertensió etapa 1, encara que la seva pressió sistòlica encara estigui dins del rang normal.

D’on provenen aquests valors?: l’assaig SPRINT (2015)

L‟objectiu d‟aquest estudi va ser avaluar els beneficis del control intensiu de la pressió arterial. Per això, es van incloure prop de 10.000 persones amb pressió sistòlica igual o superior a 130 mmHg i amb alt risc cardiovascular, encara que sense diabetis tipus 2. Aquesta població es va seleccionar específicament perquè es preveia una major probabilitat d’esdeveniments cardiovasculars en un període curt, cosa que facilitava avaluar els resultats clínics.

Els participants es van dividir aleatòriament en dos grups:

• Tractament intensiu: l’objectiu era mantenir una pressió sistòlica per sota de 120 mmHg.
• Tractament estàndard: es tractava els pacients per assolir una pressió sistòlica per sota de 140 mmHg.

A l’inici de l’estudi, la pressió arterial mitjana dels participants era aproximadament 140/78 mmHg. Els resultats de l’estudi de la pressió sistòlica mitjana van ser després d’un any de tractament, de 121.4 mmHg al grup intensiu i de 136.2 mmHg al grup estàndard

El més interessant de l’estudi és que va ser interromput abans del previst, a causa dels beneficis clínics contundents observats al grup intensiu. La troballa més cridanera va ser la reducció en la mortalitat per totes les causes, incloent-hi no només causes cardiovasculars, sinó també malalties renals, accidents, suïcidis i fins i tot homicidis. Aquest benefici va ser inesperat i va sorprendre molts experts.

Aquest estudi va ser un dels més contundents a demostrar que controlar de manera intensiva la pressió arterial sistòlica per sota de 120 mmHg pot salvar vides i reduir esdeveniments cardiovasculars, fins i tot en un termini relativament curt.

L’estudi també ens recorda que condicions com la hipertensió, el tabaquisme i els nivells elevats de apoB (un marcador de colesterol aterogènic) acumulen dany amb el temps: La hipertensió perjudica mecànicament l’endoteli vascular, el tabaquisme produeix un dany químic al mateix teixit i el colesterol LDL danyat, iniciant la cascada ateroscleròtica. Per això, reduir precoçment TOTS aquests factors de risc té un efecte acumulatiu enorme al llarg del temps.

Anys després el 2021, l’estudi STEP a la Xina tornava a demostrar que el control estricte de la tensió arterial disminueix els esdeveniments cardiovasculars i la mortalitat cardiovascular.

Potser encara sentim o tinguem la creença antiga que tenir una tensió arterial de 140/90 està bé, però després de totes aquestes dades esperem haver-los obert els ulls i veure que NO és així, cal canviar el xip i fer un control intensiu amb un objectiu de control TAS 120/80.

I és que ja des dels anys 60, amb les primeres dades de l’estudi Framingham Heart Study, es coneixen els efectes perjudicials de la pressió arterial elevada (en aquella època es considerava hipertensió qualsevol valor superior a 140/90 mmHg). Reduir la pressió des de xifres superiors a aquest llindar ja mostrava beneficis clars.

Més recentment, altres metaanàlisis han confirmat aquestes troballes. En persones entre 40 i 70 anys, per cada augment de 20 mmHg a la pressió sistòlica o 10 mmHg a la diastòlica, es duplica el risc de mort per infart, ACV o malalties vasculars. Això no es refereix només a més incidència de malaltia, sinó a més probabilitat de mort. Per exemple, tindre una pressió de 140/90 en lloc de 120/80 duplica el risc de mort vascular.

Altres òrgans afectats

I no només el cor és sensible a la HTA. El cervell és particularment vulnerable a la pressió arterial alta, ja que tots dos depenen d’una bona perfusió en gots petits. La hipertensió és una força mecànica que fa malbé aquests gots, i per això augmenta el risc d’ACV i demència.

L’assaig SPRINT-MIND, una branca de l’SPRINT centrada en deteriorament cognitiu, va avaluar si el tractament intensiu podia prevenir la demència. Amb més de 9.000 participants, els resultats van ser una reducció absoluta del risc de demència en un 0,6% i una reducció relativa: 16%. Per tant, controlar la pressió arterial protegeix el cervell.

Els ronyons són un altre òrgan extremadament sensible a la pressió elevada. Tot i representar només 1–2% del pes corporal, reben entre 20–25% de la despesa cardíaca (que és la quantitat de sang que el cor bomba cada minut per portar oxigen i nutrients a tot el cos). Això implica una xarxa vascular altament especialitzada i vulnerable. La hipertensió accelera el deteriorament de la taxa de filtració glomerular (GFR) i disminueix la funció renal. La situació empitjora si també hi ha glucosa elevada, una combinació comuna, per exemple, a la síndrome metabòlica (que inclou hipertensió eresistència a la insulina). Això porta a una caiguda progressiva i perillosa de la funció renal, sovint sense ser detectada si només es mesura la creatinina. Per això, a Neolife, davant la sospita de deteriorament de la funció renal fem servir cistatina C, que és un marcador més sensible.

El missatge principal d’aquests estudis és que reduir la pressió arterial –fins i tot en persones diagnosticades amb hipertensió– pot reduir significativament el risc de malalties cardíaques, accident cerebrovascular i altres afeccions greus de salut. Tot i que l’ideal és prevenir l’elevació de la pressió arterial des del principi, els resultats d’aquests assaigs demostren que reduir la pressió arterial després que ja ha superat els rangs òptims ofereix enormes beneficis per a la salut cardiovascular.

Ull: pressió arterial baixa, però no gaire.

Tot i que la pressió alta és perillosa, una pressió massa baixa també pot causar problemes, encara que en aquest cas els símptomes són més importants que els números. Tècnicament, es considera pressió baixa per sota de 90/60 mmHg, però el que importa és com se sent la persona.

Símptomes comuns de pressió baixa inclouen mareig, atordiment, nàusees, desmais o síncopes, deshidratació o set excessiva, manca de concentració, visió borrosa, pell freda i pàl·lida, respiració ràpida i superficial, fatiga…

No totes les persones amb pressió baixa tenen símptomes. Algunes poden viure sense molèsties amb pressions com 100/70 mmHg, mentre que d’altres no toleren bé aquest nivell, especialment si han baixat de pes o estan prenent medicació antihipertensiva.

Per això, el maneig de la pressió arterial requereix un enfocament personalitzat. En perdre pes, fer exercici o canviar altres factors, la pressió pot baixar naturalment, i els medicaments s’han d’ajustar amb compte per evitar efectes adversos com ara desmais o pèrdua d’equilibri.

Variacions de la TA al llarg del dia i amb l’ exercici.

Al llarg del dia, la pressió arterial fluctua de manera natural. Una observació clau és que durant la nit hauria de disminuir entre un 10% i un 20% en comparació dels valors diürns. Això és degut, en part, a la posició horitzontal del cos mentre dormim, cosa que redueix l’esforç que el cor necessita fer per enviar sang al cervell. A més, durant la nit hauria de disminuir el to simpàtic (el sistema d’alerta) i augmentar el to parasimpàtic, especialment el gandul, cosa que afavoreix la relaxació. En realitzar monitoratges continus de la pressió arterial es busca precisament aquesta reducció nocturna com un marcador de salut cardiovascular.

L’estrès també hi juga un paper important. Esdeveniments estressants transitoris poden elevar significativament la pressió arterial. Deixar sense control l’excés de cortisol (hipercortisolèmia) és tan perjudicial com la hipertensió persistent.

És completament normal que la pressió sistòlica augmenti durant l’exercici, perquè el cor necessita bombar més sang per portar oxigen als músculs. En canvi, la pressió diastòlica sol mantenir estable o baixar lleugerament. Això passa perquè, durant l’exercici, els vasos sanguinis dels músculs es dilaten (vasodilatació), cosa que redueix la resistència a la circulació. Gràcies a aquest mecanisme, l’exercici actua com a regulador natural de la tensió arterial: millora l’elasticitat de les artèries, redueix la resistència vascular i amb el temps ajuda a controlar la pressió en repòs.

Hipertensió primària vs. hipertensió secundària

Una altra cosa que deuen conèixer és que la hipertensió pot ser deguda a una causa i s’anomena hipertensió secundària. És aquella causada per una condició mèdica subjacent que, potencialment, es pot corregir. S’estima que un 10% dels casos d’hipertensió tenen una causa secundària, per això és important no assumir que tota hipertensió és “essencial” o primària.

Hi ha senyals que poden indicar que és una hipertensió secundària, per exemple, quan no respon als medicaments, si deixa de respondre a tractaments prèviament efectius, si la pressió és extremadament alta (per sobre de 180 mmHg) o si apareix de manera sobtada. També és sospitós si algú jove, sense antecedents familiars ni factors de risc, presenta una pressió alta.

Altres causes secundàries que no s’han de passar per alt inclouen malalties renals, estenosi de l’artèria renal, trastorns tiroïdals, apnea del son i l’hiperaldosteronisme (que pot ser degut a l’ús prolongat de corticoides oa problemes a la glàndula suprarenal) entre d’altres.

Des de Neolife creiem que maneig de la pressió arterial és un dels pilars més importants per a la longevitat. Potser no es vegi tan glamurós com prendre els darrers tractaments en anti-aging, però és un dels enfocaments més efectius i provats en medicina preventiva per prevenir la morbimortalitat.

BIBLIOGRAFIA

(1) Banegas JR, Graciani A, López-García E, et al.
Prevalence, awareness, treatment and control of hypertension in Spain: results of a nationwide population-based study.
Rev Clin Esp (Barc). 2024;224(2):83–92.
Disponible en: PubMed.

(2) Rodríguez-Roca GC, Coca A, Barrios V, et al.
Guía práctica sobre el diagnóstico y tratamiento de la hipertensión arterial en España.
Hipertens Riesgo Vasc. 2022;39(4):155–170.
Disponible en: Elsevier.

(3) Camafort M, Gijón-Conde T, Segura J, et al; IBERICAN Study Group.
Prevalence and control of hypertension in primary care: results from the IBERICAN study.
Eur J Gen Pract. 2024;30(1):1–10.
Disponible en: PMC.

(4) Sociedad Española de Médicos de Atención Primaria (SEMERGEN).
Nota de prensa Día Mundial de la Hipertensión 2024.
SEMERGEN; mayo 2024. Disponible en: SEMERGEN PDF.

(5) Banegas JR, et al.
Prevalence of hypertension in Spain 2019: population-based nationwide study.
J Hypertens. 2024;42(3):431–440.
Disponible en: ScienceDirect.

(6) SPRINT Research Group; Wright JT Jr, Williamson JD, Whelton PK, et al.
A randomized trial of intensive versus standard blood-pressure control.
N Engl J Med. 2015;373(22):2103–2116.
doi:10.1056/NEJMoa1511939

(7) Zhang W, Zhang S, Deng Y, et al; STEP Study Group.
Trial of intensive blood-pressure control in older patients with hypertension.
N Engl J Med. 2021;385(14):1268–1279.
doi:10.1056/NEJMoa2111437

(8) Whelton PK, Carey RM, Aronow WS, et al.
2017 ACC/AHA/AAPA/ABC/ACPM/AGS/APhA/ASH/ASPC/NMA/PCNA guideline for the prevention, detection, evaluation, and management of high blood pressure in adults.
J Am Coll Cardiol. 2018;71(19):e127–e248.

(9) Neter JE, Stam BE, Kok FJ, Grobbee DE, Geleijnse JM.
Influence of weight reduction on blood pressure: a meta-analysis of randomized controlled trials.
2003;42(5):878–884.

(10) He FJ, Li J, Macgregor GA.
Effect of longer term modest salt reduction on blood pressure: Cochrane systematic review and meta-analysis of randomised trials.
2013;346:f1325.

(11) Huang L, Trieu K, Yoshimura S, et al.
Effect of dose and duration of reduction in dietary sodium on blood pressure levels: systematic review and meta-analysis of randomised trials.
2020;368:m315.

(12) Brouillard AM, Kraja AT, Rich MW.
Trends in dietary sodium intake in the United States and the impact of USDA guidelines: NHANES 1999–2016.
Am J Med. 2019;132(10):1199–1206.e5.

(13) Cornelissen VA, Smart NA.
Exercise training for blood pressure: a systematic review and meta-analysis.
J Am Heart Assoc. 2013;2(1):e004473.

(14) Carnethon MR, Gidding SS, Nehgme R, Sidney S, Jacobs DR Jr, Liu K.
Cardiorespiratory fitness in young adulthood and the development of cardiovascular disease risk factors.
2003;290(23):3092–3100.

(15) Kang DO, Lee DI, Roh SY, et al.
Reduced alcohol consumption and major adverse cardiovascular events among individuals with previously high alcohol consumption.
JAMA Netw Open. 2024;7(3):e244013.

(16) Miller PM, Anton RF, Egan BM, Basile J, Nguyen SA.
Excessive alcohol consumption and hypertension: clinical implications of current research.
J Clin Hypertens (Greenwich). 2005;7(6):346–351.

(17) Han B, Chen WZ, Li YC, Chen J, Zeng ZQ.
Sleep and hypertension.
Sleep Breath. 2020;24(1):351–356.

(18) Li H, Ren Y, Wu Y, Zhao X.
Correlation between sleep duration and hypertension: a dose-response meta-analysis.
J Hum Hypertens. 2019;33(3):218–228.

(19) Agras WS.
Behavioral approaches to the treatment of essential hypertension.
Int J Obes. 1981;5 Suppl 1:173–181.

(20) Kennedy MD, Galloway AV, Dickau LJ, Hudson MK.
The cumulative effect of coffee and a mental stress task on heart rate, blood pressure, and mental alertness in caffeine-naïve and caffeine-habituated females.
Nutr Res. 2008;28(9):609–614.

(21) Steffen M, Kuhle C, Hensrud D, Erwin PJ, Murad MH.
The effect of coffee consumption on blood pressure and the development of hypertension.
J Hypertens. 2012;30(12):2245–2254.

(22) Kim JA, Montagnani M, Koh KK, Quon MJ.
Reciprocal relationships between insulin resistance and endothelial dysfunction: molecular and pathophysiological mechanisms.
2006;113(15):1888–1904.

(23) Medrano MJ, Cerrato E, Boix R, Delgado-Rodríguez M.
Cardiovascular risk factors in Spanish population: metaanalysis of cross-sectional studies.
Med Clin (Barc). 2005;124(16):606–12. doi:10.1157/13074389.

(24) Tormo MJ, Navarro C, Chirlaque MD, Pérez-Flores D.
Prevalence and control of arterial hypertension in the South-East of Spain: a radical but still insufficient improvement.
Eur J Epidemiol. 1997;13(3):301–8. doi:10.1023/A:1007341404633.

(25) Gutiérrez-Misis A, Sánchez-Santos MT, Banegas JR, et al.
Prevalence and incidence of hypertension in a population cohort of people aged 65 years or older in Spain.
J Hypertens. 2011;29(10):1863–70. doi:10.1097/HJH.0b013e32834ab497.

La entrada Assassí silenciós”, conegui què és hipertensió arterial i les seves conseqüències (part 1) se publicó primero en Neolife.

Comprèn les claus biològiques i emocionals darrere de les seves decisions alimentàries i millori la relació amb el menjar.

Moltes vegades creiem que menjar fins a sentir-nos plens és sinònim d’haver menjat bé. Tot i això, la veritable nutrició no només depèn de quant mengem, sinó també de com ens sentim després. En aquesta entrada us expliquem les diferències entre estar saciada i estar satisfeta, dos conceptes que, encara que semblants, tenen impactes molt diferents en la nostra salut i benestar.

Arantxa Jiménez – Unitat de Nutrició Neolife

Què és la sacietat?

La sacietat és una resposta fisiològica del cos que indica que l’estómac és ple i que, almenys temporalment, no necessitem més menjar. Està regulada principalment per hormones com la leptina, la insulina i la colecistoquinina, que envia senyals al cervell per reduir la gana després d’ingerir aliments.

En termes simples, estar saciada és sentir que ja no tens gana física. Aquest estat es pot assolir menjant grans quantitats d’aliments, fins i tot si aquests no són especialment nutritius o agradables. Per exemple, un menjar ric en carbohidrats refinats pot omplir-lo ràpidament, però no necessàriament nodrir-lo o brindar-li satisfacció.

Què és la satisfacció alimentària?

La satisfacció, per contra, és un procés més subjectiu i emocional. Implica sentir que allò que vas menjar va ser agradable, suficient i d’acord amb les seves necessitats i desitjos reals. Es tracta de com experimenta el menjar: el sabor, la textura, la temperatura i fins i tot l’entorn en què vas menjar.

Estar satisfet vol dir que l’aliment va complir un propòsit més enllà de només treure la gana: va ser una experiència plaent i nutritiva. Aquest tipus d’alimentació acostuma a estar vinculada amb una relació més saludable amb el menjar i et pot ajudar a evitar les embafades o el menjar emocional posterior.

Diferències clau entre sacietat i satisfacció

Per què importa aquesta diferència?

Entendre aquesta diferència és essencial per aconseguir una alimentació intuïtiva i conscient. Menjar només per assolir la sacietat pot portar a una alimentació automàtica o restrictiva, mentre que buscar també la satisfacció permet prendre decisions alimentàries més equilibrades, sostenibles i plaents.

A més, quan es menja amb satisfacció, és més probable respectar els senyals interns de gana i plenitud, la qual cosa pot ajudar a prevenir el menjar emocional, el pica-pica constant o les atraconades nocturnes.

Consells per aconseguir sacietat i satisfacció en menjar:

1. Incloeu els tres macronutrients (carbohidrats, greixos saludables i proteïnes) en els àpats per afavorir una sacietat sostinguda.
2. Escolteu el vostre cos: apreneu a diferenciar entre gana real i gana
3. Feu dels vostres àpats una experiència sensorial: pareu atenció al sabor, aroma, textura i entorn.
4. No mengeu amb culpa: l’alimentació també compleix una funció emocional i social.
5. Planifiqueu menjars que gaudiu: menjar bé no significa renunciar al plaer.

BIBLIOGRAFIA

(1) Tribole, E., & Resch, E. (2020). Intuitive Eating: A Revolutionary Anti-Diet Approach. St. Martin’s Essentials.

(2) Montse Bradford. (2015). L’ alimentació emocional. Editorial Urano.

(3) Damasio, A. (2005). En busca de Spinoza: Neurobiología de la emoción y los sentimientos. Crítica.

(4) Rolls, B. J., & Hetherington, M. (1990). Sensory-specific satiety: Theoretical frameworks and central mechanisms. Appetite.

(5) Kristeller, J. L., & Wolever, R. Q. (2011). Mindfulness-Based Eating Awareness Training (MB-EAT): A clinical manual.

La entrada Sacietat vs satisfacció: per què no és el mateix sentir-se ple que sentir-se ben alimentat? se publicó primero en Neolife.

Com preparar-se per als mesos freds des del plat: claus nutricionals per enfortir les defenses.

La tardor marca una transició significativa: els dies s’escurcen, baixen les temperatures, i amb això augmenten els casos de refredats, grip i altres infeccions estacionals. Aquesta estació representa una finestra d’oportunitat ideal per enfortir el sistema immunitari de manera natural, utilitzant una eina poderosa: l’alimentació.

Arantxa Jiménez – Unitat de Nutrició Neolife

Aliments estacionals i aliments funcionals

En aquesta entrada explorem com una dieta centrada en aliments estacionals i aliments funcionals pot ser clau per preparar les nostres defenses davant dels reptes de l’hivern. A més d’oferir sabor i varietat, els aliments que ens ofereix la tardor estan carregats de vitamines, minerals, antioxidants i compostos bioactius que donen suport a la funció immunològica i ajuden a mantenir l’equilibri de l’organisme.

Per què és important reforçar el sistema immunitari a la tardor?

Durant aquesta estació es disminueix l’exposició solar, cosa que pot reduir els nostres nivells de vitamina D, una vitamina clau a la immunitat. Canvia la nostra microbiota intestinal degut a la variació dietètica i menor activitat física. Augmenten els virus respiratoris i malalties com la grip i, a més, el cos requereix més energia immunològica per adaptar-se als canvis tèrmics.

Una immunitat afeblida es pot traduir en més susceptibilitat a infeccions, fatiga constant, digestió irregular i fins i tot un estat d’ànim més baix. Per això, reforçar el sistema immune a través del que mengem és una estratègia fonamental, natural i efectiva.

Alimentació estacional: el que la tardor ens regala per protegir-nos

L’alimentació estacional consisteix a consumir aliments que estan al punt òptim de recol·lecció a cada època de l’any. A la tardor, la natura ofereix productes rics en antioxidants, fibra i micronutrients que afavoreixen la immunitat.

Aliments que destaquen:

• Moniato: ric en betacaroterns (provitamina A), essencials per a la integritat de les mucoses respiratòries.
• Carabassa: font de vitamina C, E i zinc, amb acció antioxidant i immunoprotectora.
• Bolets: conté beta-glucans, compostos que activen la resposta immune innata.
• Poma: fibra i polifenols que milloren la microbiota intestinal, clau en la immunorregulació.
• Raïms i fruits vermells: alt en resveratrol i antocianines, que combaten l’estrès oxidatiu.
• Castanyes i nous: font de vitamina E i seleni, amb efecte antiinflamatori i immunomodulador.

Incloure aquests aliments en sopes, cremes, amanides tèbies o plats al forn permet alimentar-se de manera funcional i d’acord amb les necessitats immunològiques d’aquesta estació.

Aliments funcionals que recolzen la immunitat

Un aliment funcional no només nodreix, sinó que aporta beneficis concrets a la salut, com l’enfortiment de les defenses o la millora de l’equilibri intestinal.

• All i ceba: rics en compostos sulfurats, amb efecte antimicrobià i modulador del sistema immune.
• Kèfir i iogurt natural: font de probiòtics, que milloren la microbiota intestinal.
• Cúrcuma i gingebre: potents antiinflamatoris naturals que ajuden a modular la resposta immunitària excessiva o desequilibrada.
• Cítrics: alts en vitamina C, antioxidants que afavoreixen la producció de glòbuls blancs i redueix la durada dels refredats.
• Te verd: conté catequines, compostos antioxidants amb propietats antivirals i immunoestimulants.

Incorporar aquests aliments de manera regular potencia la nostra resiliència immunitària davant d’infeccions.

BIBLIOGRAFIA

(1) Calder, P. C. (2020). Nutrition, immunity and COVID-19. BMJ Nutrition, Prevention & Health, 3(1), 74–92. https://doi.org/10.1136/bmjnph-2020-000085

(2) Gombart, A. F., Pierre, A., & Maggini, S. (2020). A Review of Micronutrients and the Immune System–Working in Harmony to Reduce the Risk of Infection. Nutrients, 12(1), 236. https://doi.org/10.3390/nu12010236

(3) Hosseini, B., et al. (2019). The role of micronutrients in the immune system: A review. Clinical Nutrition ESPEN, 33, 1–13. https://doi.org/10.1016/j.clnesp.2019.05.006

(4) Valdés, L., et al. (2018). Role of the gut microbiota in nutrition and health. BMJ, 361, k2179. https://doi.org/10.1136/bmj.k2179

(5) FAO. (2021). Seasonal Food and Nutrition. Food and Agriculture Organization of the United Nations. https://www.fao.org

La entrada Reforç del sistema immunitari a la tardor a través de l’alimentació estacional i funcional se publicó primero en Neolife.

La Teràpia Hormonal en menopausa
El Departament de Salut (HHS) i la FDA han revisat en profunditat l’evidència científica i han decidit retirar les antigues “caixes negres” d’advertiment que acompanyaven molts tractaments hormonals des del 2002.

Durant més de 20 anys, aquells requadres negres advertien d’un possible augment d’infart, ictus, trombosi, càncer de mama i demència a totes les dones que usessin estrògens, independentment de l’edat, del moment en què iniciaven el tractament o del tipus d’hormona utilitzada. Aquestes advertències es basaven sobretot en els primers resultats del famós estudi Women’s Health Initiative (WHI), realitzat en dones de més de 60 anys, moltes amb malaltia cardiovascular prèvia i amb preparats hormonals que avui dia pràcticament estan en desús…

Dra. Sánchez – Equip Mèdic Neolife

¿Qué ha decidido exactamente el HHS/FDA?

Després de revisar dècades d’estudis clínics i metaanàlisi, l’HHS ha conclòs que aquests advertiments generalitzats no reflectien el coneixement científic actual i podien estar desanimant moltes dones a rebre un tractament útil per a la salut.

Els punts clau del canvi són l’eliminació de les “caixes negres” de múltiples preparats sistèmics d’estrogen i estrogen-progestagen. El prospecte segueix incloent advertiments, però ja no com un missatge alarmista i global per a totes. També s’afirma que, en dones menors de 60 anys o dins dels 10 anys des de la menopausa, l’evidència global d’assajos clínics indica que la teràpia hormonal redueix esdeveniments de malaltia coronari i mortalitat global, disminueix de forma molt marcada el risc de fractura osteoporòtica i podria reduir el deteriorament cognitiu i malaltia “finestra d’oportunitat”), encara que en aquest punt hi continua havent debat. A més, la FDA ha creat un panell expert específic en menopausa i Teràpia Hormonal a Menopausa (THM) per actualitzar informació adreçada a pacients i professionals, i continuar revisant l’evidència de manera continuada.

Amb això resumim que el missatge oficial ha passat de “eviteu-la llevat que no hi hagi més remei i durant el menor temps possible” a “per a moltes dones joves postmenopàusiques, els beneficis poden superar clarament els riscos si el tractament està ben indicat i supervisat”.

En què es recolza aquesta nova visió?

Com hem dit abans, la revisió de dades inclou metaanàlisi d’assajos clínics que mostren que, en dones que comencen Teràpia Hormonal a Menopausa abans dels 60 anys o dins dels 10 anys després de la menopausa, s’observa una reducció de 30% en malaltia coronària i 30–40% en mortalitat total davant de plau. També es van incloure assajos en dones amb menopausa recent (com l’estudi danès DOPS i altres) que mostren menys esdeveniments cardiovasculars i menys fractures en les dones tractades amb estrogen davant de les no tractades. I per altra banda també es van tenir en compte estudis observacionals i de neuroimatge que suggereixen menor càrrega d’amiloide/tau o menor risc de demència quan la teràpia s’inicia a prop de la menopausa, encara que els resultats no són uniformes i segueixen en investigació.

Tot això ha donat força a la hipòtesi del timing o finestra d’oportunitat: l’efecte de les hormones depèn molt de quan es comencen (edat i anys des de l’última regla), i de quin tipus d’estrogen i progestagen s’usa.

D’altra banda, cal puntualitzar que la Teràpia Hormonal moderna en menopausa es basa en l’ús d’hormones bioidèntiques, principalment progesterona i estradiol, que no són equivalents a les hormones sintètiques comunament anomenades progestàgens i estrògens que també es van incloure en aquests estudis. Aquesta diferència és crítica perquè molts riscos històrics associats a la teràpia hormonal provenen de l’ús de progestines (com el Provera) o estrògens conjugats (com Premarin), molt diferents al perfil biològic de les molècules que el cos humà naturalment produeix o reconeix com poden ser les hormones bioidèntiques.

La superioritat d’aquestes hormones bioidèntiques prové que l’organisme les reconeix com a pròpies, i exerceix efectes específics sobre receptors humans, sense activació col·lateral significativa en eixos no desitjats. Mentre que les progestines i els anomenats “progestàgens” comercials s’uneixen també a receptors androgènics o mineralocorticoides generant efectes secundaris.

Segueixen existint riscs?

Sí, segons el tipus d’hormona, la via d’administració i les característiques de la dona. Algunes hormones poden augmentar el risc de trombosi venosa i ictus, sobretot en dones grans, fumadores, amb obesitat o amb factors de risc previs, i especialment amb estrògens orals a dosis altes.

Alguns esquemes que combinen estrogen amb determinats progestàgens sintètics poden elevar discretament el risc de càncer de mama després d’uns quants anys d’ús continuat. Per això és important decidir-se per estradiol i progesterona amb un bon equilibri i un seguiment adequat. La decisió de tractar una dona concreta ha de continuar sent individualitzada, valorant història personal i familiar.

De fet, diversos experts han criticat que l’entusiasme pels possibles beneficis cardiovasculars i neurològics es pugui interpretar com una “barra lliure” per prescriure hormones a qualsevol dona, és molt important acudir amb un professional de salut expert i actualitzat en el tema.

Què significa això per a vostè com a pacient?

Per a nosaltres a Neolife, és molt important la transparència i el rigor científic quan compartim informació als nostres pacients i, creiem que aquesta actualització obre la porta a converses més honestes i matisades amb les nostres pacients. Així que des de Neolife podem dir-li que si està en perimenopausa o en els primers 10 anys després de la menopausa, tens símptomes molestos (fogots, insomni, sequedat vaginal, canvis d’ànim) o factors de risc d’osteoporosi, podem valorar la Teràpia Hormonal a Menopausa no només com a tractament. Fins i tot si ja han passat molts anys des de la seva menopausa, o té antecedents de trombosi o càncer hormonodependent, probablement prioritzarem altres opcions de tractament considerant que el tipus de tractament (oral, transdèrmic, vaginal), la dosi i la combinació amb progesterona o no, es decideix cas per cas i s’ha d’estudiar bé.

El nostre enfocament a Neolife integra aquestes noves recomanacions avaluant detingudament la història familiar i personal valorant també estudis complementaris. En el nostre maneig preferim estradiol bioidèntic i progesterona micronitzada que són les molècules més ben estudiades i generalment amb millor perfil de seguretat. A més a més, tenim un seguiment estret amb cadascuna de les nostres pacients i tenim revisions regulars per valorar eficàcia, possibles efectes secundaris i canvis en factors de risc. També us oferim acompanyament de l’estil de vida.

En resum, la decisió de l’HHS i la FDA de retirar els antics advertiments “en caixa negra” reconeix per fi el que a Neolife teníem clar d’acord amb la nostra actualització constant: que l’evidència científica actual mostra un panorama molt diferent al de 2002 i que quan s’indica bé i s’inicia en el moment adequat, sinó una salut potent no només i cardiovascular de moltes dones poden donar més vida als anys.

Si està en aquesta etapa vital i té dubtes, apropi’s a nosaltres, el més important és que pugui parlar-ho amb un professional format en teràpia hormonal, que li expliqui opcions, beneficis i riscos amb transparència, i que decideixin junts què és el millor per a vostè.

BIBLIOGRAFIA

(1) S. Department of Health and Human Services. (2024). HHS advances women’s health: Removes misleading FDA warnings on hormone replacement therapy. FDA Press Announcements

(2) Food and Drug Administration. (2025). FDA expert panel on menopause and hormone replacement therapy for women, 07/17/2025. FDA Expert Panels.

(3) Danish Osteoporosis Prevention Study (DOPS)

La entrada La Teràpia Hormonal en menopausa se publicó primero en Neolife.