Una molècula essencial per a la funció mitocondrial, especialment rellevant en l’envelliment, salut cardiovascular i determinades situacions clíniques.

El coenzim Q10 té un paper fonamental en la producció d’energia cel·lular i en la protecció davant de l’estrès oxidatiu. Els seus nivells poden disminuir amb l’edat, determinades malalties i alguns tractaments farmacològics, cosa que ha impulsat l’interès per la suplementació en medicina i longevitat.

Dra. Marta López Tomás – Equip Mèdic Neolife

Què és el coenzim Q10 i per què és important

El coenzim Q10, o CoQ10, és una substància liposoluble present de manera natural en pràcticament totes les cèl·lules de l’organisme. La seva funció principal es desenvolupa als mitocondris, on participa a la cadena de transport d’electrons i contribueix a la producció d’ATP, la molècula que proporciona energia a les cèl·lules.

Els teixits amb una elevada demanda energètica, com ara el cor, el cervell i el múscul esquelètic, contenen concentracions especialment altes de CoQ10. A més, en la seva forma reduïda —l’ubiquinol— actua com a antioxidant i ajuda a protegir les membranes cel·lulars, els lípids i els mateixos mitocondris davant del dany oxidatiu.

Coenzim Q10, envelliment i longevitat

L’envelliment s’associa amb canvis progressius en la funció mitocondrial, la producció d’energia i la capacitat antioxidant. Encara que l’organisme pot sintetitzar CoQ10, els seus nivells poden disminuir amb l’edat i veure’s alterades en algunes malalties cròniques, situacions de més estrès oxidatiu o determinats tractaments farmacològics.

Això no vol dir que la suplementació amb CoQ10 pugui aturar l’envelliment. El seu interès dins la medicina de la longevitat rau en donar suport a dos processos essencials per a un envelliment saludable: la producció eficient d’energia cel·lular i l’equilibri davant l’estrès oxidatiu.

En quines situacions se n’ha estudiat la suplementació?

• Fatiga, vitalitat i funció mitocondrial

El coenzim Q10 s’ha estudiat com a suport en persones amb cansament o menor resistència a l’esforç. Alguns estudis han observat una millora de la sensació de fatiga, tot i que els resultats poden variar segons la causa del cansament, la dosi utilitzada i el temps de suplementació.

Abans de recórrer a un suplement, és important comprovar que la fatiga no es degui a altres causes freqüents, com ara anèmia, alteracions de la tiroide, problemes de son, dèficits nutricionals, malalties inflamatòries o efectes secundaris d’alguns medicaments.

• Protecció antioxidant i inflamació de baix grau

En produir energia, les nostres cèl·lules també generen petites quantitats de substàncies que poden fer-les malbé. L’organisme disposa de defenses per neutralitzar-les, però quan no n’hi ha prou apareix l’anomenat estrès oxidatiu, un procés relacionat amb l’envelliment cel·lular i amb diverses malalties cròniques.

L’ubiquinol, una de les formes del coenzim Q10, ajuda a protegir les cèl·lules davant d’aquest dany i col·labora amb altres sistemes antioxidants de l’organisme. Alguns estudis també suggereixen que poden contribuir a millorar certs marcadors relacionats amb la inflamació.

• Salut cardiovascular

El cor necessita molta energia per funcionar correctament, per la qual cosa el coenzim Q10 ha despertat interès en làmbit cardiovascular. En alguns pacients amb insuficiència cardíaca, el seu ús com a complement del tractament habitual s’ha relacionat amb una millor capacitat per fer exercici i amb menys ingressos hospitalaris.

Això no obstant, aquests resultats corresponen a pacients concrets i no signifiquen que el coenzim Q10 previngui o tracti per si sola les malalties cardiovasculars. El seu ús s’ha de valorar sempre de manera individual i amb supervisió mèdica.

• Funció muscular i tractament amb estatines

Les estatines, utilitzades per reduir el colesterol, també poden disminuir els nivells de coenzim Q10 de l’organisme. S’ha suggerit que aquest efecte podria estar relacionat amb el dolor, el cansament o la feblesa muscular que algunes persones presenten durant el tractament.

Diversos estudis troben millora amb la suplementació. Per això, el coenzim Q10 es pot valorar de forma individual en determinats pacients, però mai no ha de substituir el tractament ni utilitzar-se per suspendre o canviar una estatina sense supervisió mèdica.

• Migranya i exercici

La disfunció mitocondrial i l’estrès oxidatiu també s’han relacionat amb la migranya. Alguns estudis suggereixen que la CoQ10 pot reduir la freqüència o la durada de les crisis en determinades persones i com a estratègia preventiva complementària.

Durant lexercici, els músculs necessiten produir una gran quantitat denergia. El coenzim Q10 participa en aquest procés i, a més, ajuda a protegir les cèl·lules davant l’estrès oxidatiu que augmenta amb els esforços intensos o perllongats.

Per aquest motiu, se n’ha estudiat la suplementació en esportistes i en persones físicament actives. Alguns estudis suggereixen que podria afavorir la recuperació, reduir certs signes de dany muscular i millorar lleugerament la capacitat per fer esforços intensos.

Ubiquinona i ubiquinol: no totes les formulacions són iguals

Als complements alimentaris, la CoQ10 es presenta principalment en dues formes:

• Ubiquinona: forma rovellada, tradicionalment utilitzada en nombrosos suplements. L’organisme la pot transformar en ubiquinol.
• Ubiquinol: forma reduïda i directament antioxidant. Algunes formulacions han mostrat concentracions sanguínies superiors, especialment en adults de més edat.

La diferència entre productes no depèn únicament que continguin ubiquinona o ubiquinol. També hi influeixen la qualitat i la traçabilitat de la matèria primera, l’estabilitat de l’ingredient, la dosi i el sistema de formulació. Com que és liposoluble, la CoQ10 sol absorbir-se millor quan s’incorpora en una matriu greixosa o en una formulació dissenyada per afavorir-ne la solubilització.

Qui se’n podria beneficiar especialment?

• Adults a partir de mitjana edat, quan la producció endògena pot disminuir.
• Persones amb elevada demanda física o metabòlica.
• Pacients amb fatiga, després de descartar-ne les possibles causes mèdiques.
• Algunes persones tractades amb estatines que presenten símptomes musculars.
• Persones amb migranya recurrent, dins una estratègia preventiva individualitzada.
• Pacients amb determinades malalties cardiovasculars, sempre sota indicació i seguiment mèdic.

No totes les persones necessiten suplementar-se ni totes obtindran el mateix benefici. La indicació s’ha d’integrar en una valoració global que tingui en compte l’alimentació, l’exercici, el descans, la composició corporal, la medicació i la situació clínica.

Com prendre-la i quines precaucions convé tenir

Com que es tracta d’una substància liposoluble, sol recomanar-se prendre la CoQ10 juntament amb un dinar, preferiblement per esmorzar o dinar. En algunes persones pot ser aconsellable evitar-la immediatament abans de dormir si produeix una sensació subjectiva de més activació.

La CoQ10 sol presentar una bona tolerabilitat. Els efectes adversos descrits són generalment lleus i inclouen molèsties digestives, nàusees, diarrea, disminució de la gana, cefalea o insomni.

S’ha d’emprar amb precaució en persones tractades amb anticoagulants antagonistes de la vitamina K, com ara warfarina o acenocumarol, i convé supervisar-ne l’ús en pacients que prenen antihipertensius, antidiabètics o múltiples medicaments. Durant l’embaràs, la lactància o davant de malalties cròniques, és recomanable consultar prèviament amb un professional sanitari.

El coenzim Q10 dins de l’abordatge a nivell suplementació de Neolife

A Neolife, la suplementació amb coenzim Q10 es recomana de manera individualitzada, tenint en compte l’edat, els símptomes, la situació metabòlica, la medicació i els objectius de cada persona.

Dins la gamma Neoactives es troba NeoCoQ10, formulat amb ubiquinol i una matriu lipídica adaptada a la naturalesa liposoluble de la molècula. La utilització d’una matèria primera identificada i traçable, juntament amb una formulació orientada a preservar-ne l’estabilitat i afavorir-ne l’absorció, constitueix un aspecte rellevant a l’hora de seleccionar un suplement de qualitat.

La suplementació s’ha de plantejar com a part d’una estratègia global de salut i longevitat que inclogui exercici, alimentació, descans, control dels factors de risc cardiovascular, salut metabòlica i seguiment mèdic individualitzat.

Conclusió

El coenzim Q10 és una molècula essencial per a la producció d’energia mitocondrial i l’equilibri antioxidant cel·lular. La seva suplementació s’ha estudiat pel que fa a la fatiga, l’estrès oxidatiu, la inflamació de baix grau, la salut cardiovascular, la migranya, l’exercici i els símptomes musculars associats a estatines.

L’evidència més sòlida dóna suport al paper biològic en la funció mitocondrial i antioxidant. Els possibles beneficis clínics depenen de la població, la dosi, la durada del tractament i la formulació utilitzada. Per això, la decisió de suplementar ha de ser individualitzada i ha de formar part d’un abordatge mèdic i d’estil de vida més ampli.

BIBLIOGRAFIA

(1) Guerra RM, Pagliarini DJ. Coenzyme Q biochemistry and biosynthesis. Trends Biochem Sci. 2023;48(5):463-476.

(2) Pravst I, et al. Comparative bioavailability of different coenzyme Q10 formulations in healthy elderly individuals. Nutrients. 2020;12(3):784.

(3) Schulz C, et al. Comparison of the relative bioavailability of different coenzyme Q10 formulations with a novel solubilizate formulation. Arzneimittelforschung. 2006;56(12):787-793.

(4) Tsai IC, et al. Effect of coenzyme Q10 supplementation on fatigue: a systematic review and meta-analysis of randomized controlled trials. Front Pharmacol. 2022;13:883251.

(5) Fan L, et al. Effects of coenzyme Q10 supplementation on inflammatory markers: a systematic review and meta-analysis of randomized controlled trials. Pharmacol Res. 2017;119:128-136.

(6) Varnousfaderani SD, et al. Alleviating effects of coenzyme Q10 supplements on biomarkers of inflammation and oxidative stress: results from an umbrella meta-analysis. Front Pharmacol. 2023;14:1192932.

(7) Akbari A, et al. The effects of coenzyme Q10 supplementation on oxidative stress parameters: a systematic review and meta-analysis of clinical trials. Eur J Clin Pharmacol. 2020;76:1483-1499.

(8) Mortensen SA, et al. The effect of coenzyme Q10 on morbidity and mortality in chronic heart failure: results from Q-SYMBIO, a randomized double-blind trial. JACC Heart Fail. 2014;2(6):641-649.

(9) Qu H, et al. Effects of coenzyme Q10 on statin-induced myopathy: an updated meta-analysis of randomized controlled trials. J Am Heart Assoc. 2018;7:e009835.

(10) Taylor BA, et al. A randomized trial of coenzyme Q10 in patients with confirmed statin myopathy. Atherosclerosis. 2015;238(2):329-335.

(11) Banach M, et al. The effect of statin treatment on circulating coenzyme Q10 concentrations: an updated meta-analysis of randomized controlled trials. Mol Nutr Food Res. 2015;59:1237-1244.

(12) Sazali S, et al. Coenzyme Q10 supplementation for prophylaxis in adult patients with migraine: a meta-analysis. BMJ Open. 2021;11:e039358.

(13) Parohan M, et al. Effect of coenzyme Q10 supplementation on clinical features of migraine: a systematic review and dose-response meta-analysis of randomized controlled trials. Nutr Neurosci. 2020;23(11):868-875.

(14) de Sousa Fernandes MS, et al. Coenzyme Q10 supplementation in athletes: a systematic review. Nutrients. 2023;15(18):3990.

(15) Kaneka Nutrients. Kaneka Ubiquinol ingredient information, manufacturing formats and stability documentation.

El 1970, una expedició a Groenlàndia va donar origen a la llegenda de l’omega-3 cardioprotector. Mig segle després, la ciència ha trigat a verificar-la del tot.

Bang i Dyerberg van vincular als anys 70 la dieta greix dels inuit amb el seu baix risc cardiovascular. El 2014 es va descobrir que mai no van mesurar aquesta incidència: es van basar en registres poc fiables de Groenlàndia. El mite fundacional de l’omega-3 va néixer, en part, d’una suposició mai no verificada.

Dr. Carlos Martí – Equip Mèdic Neolife

D’una expedició a Groenlàndia a una indústria de 1.100 milions de dòlars

L’estiu del 1970, dos investigadors danesos, Hans Olaf Bang i Jørn Dyerberg, van viatjar a la costa nord-oest de Groenlàndia per resoldre un enigma: els inuit, amb una dieta carregada de greix de foca i balena, semblaven patir molt pocs infarts. Aquella expedició va donar origen a una de les recomanacions nutricionals més repetides de l’últim mig segle —menjar peix blau, o suplementar amb el seu oli, protegeix el cor— i va establir les bases del que avui és una indústria que factura més de 1.100 milions de dòlars només als Estats Units.

Lo que la leyenda no cuenta es que, en 2014, una revisión publicada en el Canadian Journal of Cardiology recopiló 48 estudios posteriores sobre la salud cardiovascular de los inuit y concluyó que su prevalencia de enfermedad coronaria es, en realidad, similar —o incluso superior— a la de la población caucásica de referencia. Bang y Dyerberg nunca midieron directamente la incidencia de infarto: se basaron en los informes anuales del médico jefe de Groenlandia, una fuente que los propios revisores consideraron poco fiable para una población dispersa y con escaso acceso sanitario.

Tot i que el treball de camp original tenia buits metodològics que van trigar dècades a assenyalar-se, l’observació de Bang i Dyerberg no va caure en sac trencat: les seves anàlisis de sang sí que van mostrar un perfil lipídic favorable en els inuit, i aquesta troballa —ben fonamentada, a diferència de la xifra d’infarts—, va impulsar dècades de recerca bioquímica: endotelial i la inflamació sistèmica.

La distinció importa: la part de la història que va resistir l’escrutini científic no va ser “els inuit gairebé no tenen infarts” sinó “l’EPA i el DHA tenen efectes biològics reals i mesurables sobre el sistema cardiovascular”. Sobre aquesta base bioquímica sòlida es va construir, més tard, tot un mercat de suplementació que avui a Espanya ha esdevingut un dels productes més venuts en parafarmàcia i herbolari.

El que els assaigs moderns han trigat 50 anys a respondre

La pregunta que Bang i Dyerberg van deixar sense resoldre amb rigor, redueix el omega-3 Risc real d’infart i ictus? ha trobat, mig segle després, una resposta molt més sofisticada i força menys còmoda que la llegenda original. Dos grans assaigs clínics amb dosis farmacològiques (4 grams al dia) han donat resultats oposats en els darrers anys: REDUCE-IT (2019), amb EPA pura i purificada, va trobar una reducció significativa d’esdeveniments cardiovasculars més grans en pacients d’alt risc. STRENGTH (2020), amb la mateixa combinació d’EPA i DHA que porten la majoria dels suplements de venda lliure, no va trobar cap benefici i es va aturar abans d’hora per falta de resultats.

La comunitat científica continua debatent el motiu d’aquesta discrepància —des del tipus de placebo utilitzat a cada assaig fins a la possibilitat que el DHA atenuï l’efecte cardioprotector de l’EPA—, però hi ha un punt d’acord més ampli: la promesa de “prevenció d’infarts” que repeteixen molts suplements de venda lliure quan avui encara no té el mateix suport que tenia fa matisos.

Entre el mite i el dubte, el que sí que sosté l’evidència

Lluny del debat cardiovascular més controvertit, hi ha terreny on l’evidència sobre EPA i DHA és sòlida i no depèn de cap llegenda groenlandesa: l’EFSA ha autoritzat al·legacions de salut amb base fisiològica consistent per a la funció cardíaca normal, a partir de 250 mg/dia d’EPA+DHA combinats, i per al manteniment de la mg/dia de DHA. La reducció de triglicèrids amb dosis altes (2.000-4.000 mg/dia, ia terreny farmacològic) és, juntament amb aquestes dues al·legacions, dels usos més ben recolzats de tot el catàleg de suplements d’omega-3.

L’error habitual no és prendre omega-3 Per aquestes raons —tenen fonament real—, sinó a extrapolar aquest fonament a la promesa més àmplia i menys sostinguda de prevenció cardiovascular universal, precisament la part de la història que va néixer d’una dada mai verificada.

La pregunta que sí que importa avui: mengem prou peix?

Amb independència del debat sobre prevenció d’infarts, hi ha una dada que no depèn de cap assaig clínic controvertit: quanta omega-3 mengem realment. L’estudi ANIBES, l’enquesta de referència sobre dieta a Espanya, va trobar el 2023 que la ingesta mitjana diària d’EPA a la població espanyola és de només 30 mg, i la de DHA de 60 mg — 90 mg combinats davant dels 250-500 mg que recomanen de manera consistent l’EFSA i la majoria de societats. El mateix estudi va trobar que el 65% de la població adulta no arriba al consum de peix recomanat, especialment entre els més joves.

És, amb diferència, l’argument amb menys controvèrsia científica de tot aquest article: sigui quin sigui el resultat final del debat cardiovascular, la majoria de la població espanyola parteix d’una base dietètica d’omega-3 molt allunyada del que es recomana — cosa que cap revisió no ha posat en dubte.

Un mite a mitges, un argument real

Cinquanta anys després d’aquella expedició a Groenlàndia, l’omega-3 conserva un argument real —una bretxa dietètica documentada i al·legacions de salut ben fonamentades— i ha perdut, almenys en part, el mite que el va fer famós. És un bon exemple de com una història pot estar parcialment equivocada a l’origen i, tot i així, assenyalar cap a una cosa veritable: el relat inuit va resultar tenir menys base de la que es pensava, però l’interès bioquímic que va generar ha produït, dècades després, una evidència molt més rigorosa —amb les seves pròpies llums i ombres— sobre el que l’E.

A Neolife valorem la suplementació d’omega-3 dins del context dietètic i del biomarcador de cada pacient, no com a recomanació automàtica ni com a promesa de prevenció universal.

Quan té sentit, comptem amb NeOmega 3, que combina EPA i DHA en dosi clara amb extracte de fulla d’olivera com a suport antioxidant addicional — pensat com a base de manteniment, no com a substitut d’una dieta amb peix blau suficient.

BIBLIOGRAFIA

(1) Bang HO, Dyerberg J, Nielsen AB. Plasma lipid and lipoprotein pattern in Greenlandic West-coast Eskimos. Lancet. 1971;1(7710):1143-1146. doi: 10.1016/s0140-6736(71)91658-8.

(2) Fodor JG, Helis E, Yazdekhasti N, Vohnout B. “Fishing” for the origins of the “Eskimos and heart disease” story: facts or wishful thinking? Can J Cardiol. 2014;30(8):864-868. doi: 10.1016/j.cjca.2014.04.007.

(3) Nicholls SJ, Lincoff AM, Garcia M, et al. Effect of High-Dose Omega-3 Fatty Acids vs Corn Oil on Major Adverse Cardiovascular Events in Patients at High Cardiovascular Risk: The STRENGTH Randomized Clinical Trial. JAMA. 2020;324(22):2268-2280. doi: 10.1001/jama.2020.22258.

(4) Redruello-Requejo M, Samaniego-Vaesken ML, Puga AM, Montero-Bravo A, Ruperto M, Rodríguez-Alonso P, Partearroyo T, Varela-Moreiras G. Omega-3 and Omega-6 Polyunsaturated Fatty Acid Intakes, Determinants and Dietary Sources in the Spanish Population: Findings from the ANIBES Study. Nutrients. 2023;15(3):562. doi: 10.3390/nu15030562.

Els minerals participen en milers de processos biològics essencials per a la producció d’energia, la funció immunitària, la salut muscular i l’envelliment saludable. Estem cobrint realment les nostres necessitats?

L’estratègia més raonable és partir d’una alimentació variada i de qualitat i utilitzar la suplementació de manera individualitzada quan hi hagi una ingesta insuficient, una demanda més gran o un context clínic que ho justifiqui. NeoMineral Plus és una combinació de minerals i oligoelements en formes d’elevada biodisponibilitat, pensada com a base multimineral dins una estratègia integral de medicina preventiva i longevitat.

Dra. Mercè Triviño – Equip Mèdic Neolife

Minerals: essencials per a la salut i l’envelliment

Quan pensem en nutrició i salut, és habitual que les protagonistes siguin les proteïnes, els hidrats de carboni, els greixos saludables o les vitamines. No obstant això, hi ha un altre grup de micronutrients la importància dels quals és igual de decisiva per al funcionament de l’organisme i que, paradoxalment, sol passar molt més desapercebut: els minerals.

Tot i que es necessiten en quantitats relativament petites, els minerals són imprescindibles perquè pràcticament totes les cèl·lules de l’organisme puguin exercir-ne la funció. Participen com a cofactors en reaccions enzimàtiques responsables de produir energia, sintetitzar proteïnes, mantenir la funció muscular i nerviosa, regular la resposta immunitària o protegir davant del dany oxidatiu.

En els darrers anys, l’interès per la medicina preventiva i l’Healthy Aging ha posat el focus en un concepte que va més enllà de prevenir malalties carencials. L’objectiu és preservar la funció biològica, mantenir la capacitat funcional i afavorir una bona qualitat de vida durant el major temps possible.

En aquest context, els minerals adquireixen un paper rellevant. Participen en processos estretament relacionats amb l’envelliment, com ara la funció mitocondrial, el metabolisme energètic, l’equilibri oxidatiu, la resposta immunitària i el manteniment de la massa muscular i òssia. Tanmateix, convé distingir entre la importància fisiològica d’un nutrient i l’existència d’evidència clínica per utilitzar-ne la suplementació com a intervenció de longevitat.

Per què els minerals són tan importants?

Els minerals actuen com a autèntics facilitadors del metabolisme. Molts intervenen com a cofactors o components d’enzims i proteïnes essencials per a la vida.

Un dels exemples més representatius és el mitocondri, l’orgànul encarregat de produir gran part de l’ATP que utilitzen les nostres cèl·lules. El magnesi participa al metabolisme de l’ATP i en nombroses reaccions energètiques; el ferro forma part de proteïnes implicades en el transport delectrons; i el coure participa en enzims essencials de la cadena respiratòria. Altres minerals, com el manganès, el zinc i el seleni, contribueixen als sistemes de defensa antioxidant.

La importància dels minerals no s’acaba en la producció d’energia. El zinc intervé en la funció immunitària, la síntesi proteica i la reparació tissular. El seleni forma part de les selenoproteïnes implicades en la defensa antioxidant i en el metabolisme tiroïdal. El iode és imprescindible per a la síntesi d’hormones tiroïdals, mentre que el ferro permet el transport d’oxigen i participa al metabolisme energètic.

Per tant, parlar de minerals és parlar duna xarxa metabòlica. No tots tenen el mateix nivell d’evidència ni tots requereixen suplementació, però la seva disponibilitat adequada és una condició necessària perquè múltiples processos fisiològics puguin desenvolupar-se correctament.

Minerals i Healthy Aging: molt més que evitar déficits

Durant anys, la nutrició clínica ha centrat gran part de la seva atenció a prevenir malalties carencials. La medicina de la longevitat ha introduït un enfocament complementari: preservar la funció biològica i reduir els factors que poden accelerar la pèrdua de capacitat funcional.

En aquest marc, els minerals poden contribuir a mantenir processos fisiològics fonamentals. La funció mitocondrial depèn de múltiples cofactors; els sistemes antioxidants necessiten minerals com zinc, seleni, coure i manganès; i la funció tiroïdal requereix una adequada disponibilitat de iode i seleni.

La massa muscular i la salut òssia són igualment rellevants. L’envelliment s’acompanya d’una pèrdua progressiva de massa i de funció muscular i de canvis en el metabolisme ossi. El magnesi participa en la funció muscular i òssia, mentre que altres minerals contribueixen a processos relacionats amb el teixit connectiu i el metabolisme mineral. No obstant això, un multimineral no substitueix les intervencions amb més evidència per preservar la funció: exercici de força, proteïna suficient, vitamina D quan està indicada i una alimentació adequada.

Una cosa semblant passa amb la immunitat i l’inflammaging, la inflamació crònica de baix grau associada a l’envelliment. El zinc i el seleni són importants per a la funció immunitària i la defensa antioxidant. No obstant això, mantenir una aportació adequada no significa que la suplementació a dosis altes hagi de prevenir l’envelliment o perllongar la vida.

Aquesta distinció és fonamental. L’optimització nutricional pot ser raonable quan hi ha ingestes insuficients, requeriments més grans o factors que dificulten l’absorció. Però no hem de convertir la plausibilitat fisiològica en promeses d’efectes antienvelliment que encara no han estat clínicament demostrats.
Aquesta distinció és fonamental. L’optimització nutricional pot ser raonable quan hi ha ingestes insuficients, requeriments més grans o factors que dificulten l’absorció. Però no hem de convertir la plausibilitat fisiològica en promeses d’efectes antienvelliment que encara no han estat clínicament demostrats.

Té sentit un multimineral?

La suplementació mineral sol plantejar-se al voltant d’un únic nutrient: magnesi per a determinats símptomes musculars, ferro davant d’un dèficit documentat o zinc en situacions concretes. Aquesta estratègia pot ser la més adequada quan hi ha una necessitat específica. Tot i això, en medicina preventiva l’objectiu pot ser diferent: millorar la cobertura mineral global de persones seleccionades.

Els minerals no actuen de manera aïllada. La producció denergia, la defensa antioxidant, la funció tiroïdal i altres processos depenen de diversos cofactors. Per això, una formulació multimineral equilibrada pot tenir sentit com a base nutricional quan la dieta o el context clínic fan probable una cobertura insuficient.

La qualitat de la formulació és essencial. No n’hi ha prou d’incloure molts minerals: cal seleccionar formes amb bona biodisponibilitat, utilitzar quantitats funcionals i evitar duplicitats o aportacions innecessàries. A més, la presència de ferro, iode, seleni i crom obliga a individualitzar la indicació.

Per tant, un multimineral no s’ha d’entendre com un tractament universal de dèficits. El seu paper és una eina de cobertura i optimització nutricional, especialment en persones amb dietes de baixa densitat nutricional, majors demandes, edat mitjana-avançada, estrès sostingut o determinats tractaments farmacològics.

NeoMineral Plus: una formulació dissenyada des de la fisiología

NeoMineral Plus és un complement alimentari de nutrició avançada que aporta minerals i oligoelements en una sola tauleta diària i que, dins de Neolife, complementa la base vitamínica amb cofactors relacionats amb el metabolisme energètic, la immunitat, l’estrès oxidatiu, la funció tiroïdal, el metabolisme, el metabolisme estructural.
NeoMineral Plus és un complement alimentari de nutrició avançada que aporta minerals i oligoelements en una sola tauleta diària i que, dins de Neolife, complementa la base vitamínica amb cofactors relacionats amb el metabolisme energètic, la immunitat, l’estrès oxidatiu, la funció tiroïdal, el metabolisme, el metabolisme estructural.

La formulació incorpora magnesi bisglicinat, zinc citrat, seleni com L-seleniometionina, crom picolinat i altres minerals i oligoelements. L’objectiu és proporcionar una base mineral ordenada i traçable, no tractar de manera aïllada una malaltia concreta.

El magnesi mereix una consideració específica. NeoMineral Plus aporta 250 mg de magnesi bisglicinat, una quantitat rellevant dins una formulació multimineral. Aquesta aportació s’ha d’interpretar com a part de l’estratègia global del producte i no com a tractament específic amb magnesi. Quan l’objectiu clínic principal és optimitzar l’aportació de magnesi es pot valorar l’associació amb NeoMagnesium.

La indicació s’ha d’individualitzar pel contingut en ferro, iode i seleni. En pacients amb hemocromatosi, ferritina elevada o sobrecàrrega fèrrica, per exemple, un multimineral que conté ferro no s’ha d’utilitzar automàticament. De la mateixa manera, les situacions tiroïdals s’han de valorar segons el context clínic i l’aportació total de iode i seleni.

A la pràctica, una avaluació bàsica pot incloure hemograma, ferritina, saturació de transferrina, funció renal, TSH i T4 lliure, glucosa i HbA1c, completant-se amb altres paràmetres segons el cas. També és important revisar duplicitats i possibles interaccions amb levotiroxina, bisfosfonats, tetraciclines o quinolones.

Conclusió

Els minerals són micronutrients essencials per mantenir la funció cel·lular i participen en processos tan rellevants com la producció d’energia, la resposta immunitària, la funció tiroïdal, l’equilibri oxidatiu i la salut muscular i òssia. La seva importància al Healthy Aging és fisiològicament clara, encara que l’evidència que la suplementació mineral per si mateixa prolongui la longevitat sigui molt més limitada.

L’estratègia més raonable és partir d’una alimentació variada i de qualitat i utilitzar la suplementació de manera individualitzada quan hi hagi una ingesta insuficient, una demanda més gran o un context clínic que ho justifiqui. En aquest escenari un multimineral ben formulat pot ser una eina útil per optimitzar l’estat nutricional global.

NeoMineral Plus respon a aquest concepte mitjançant una combinació de minerals i oligoelements en formes de biodisponibilitat elevada, pensada com a base multimineral dins d’una estratègia integral de medicina preventiva i longevitat. No es tracta de cercar un únic nutrient capaç de modificar l’envelliment, sinó d’afavorir un entorn nutricional adequat perquè els sistemes fisiològics que sostenen la salut puguin funcionar de la manera més eficient possible.

BIBLIOGRAFÍA

(1) López-Otín C, Blasco MA, Partridge L, Serrano M, Kroemer G. The Hallmarks of Aging. Cell. 2013;153(6):1194-1217.

(2) López-Otín C, Blasco MA, Partridge L, Serrano M, Kroemer G. Hallmarks of Aging: An Expanding Universe. Cell. 2023;186(2):243-278.

(3) Franceschi C, Garagnani P, Parini P, Giuliani C, Santoro A. Inflammaging: a new immune-metabolic viewpoint for age-related diseases. Nat Rev Endocrinol. 2018;14:576-590.

(4) Gröber U, Schmidt J, Kisters K. Magnesium in Prevention and Therapy. Nutrients. 2015;7:8199-8226.

(5) de Baaij JHF, Hoenderop JGJ, Bindels RJM. Magnesium in Man: Implications for Health and Disease. Physiol Rev. 2015;95:1-46.

(6) Prasad AS. Zinc in Human Health: Effect of Zinc on Immune Cells. Mol Med. 2008;14:353-357.

(7) Rayman MP. Selenium and Human Health. Lancet. 2012;379:1256-1268.

(8) Camaschella C. Iron Deficiency. N Engl J Med. 2015;372:1832-1843.

(9) Gombart AF, Pierre A, Maggini S. A Review of Micronutrients and the Immune System. Nutrients. 2020;12:236.

(10) Ames BN. Optimal micronutrients delay mitochondrial decay and age-associated diseases. Mech Ageing Dev. 2010;131:473-479.

(11) Manson JE, Bassuk SS. Vitamin and Mineral Supplements: What Clinicians Need to Know. JAMA. 2018;320(9):979-980.

L’estudi COSMOS aporta noves evidències sobre el paper dels suplements multivitamínics en adults sans, després d’anys de debat sobre els seus beneficis.

La troballa que ha tingut més repercussió no està relacionada amb el cor ni amb el càncer, sinó amb el cervell: prendre un multivitamínic diàriament va reduir de manera significativa el deteriorament cognitiu associat a l’edat en tres grups d’estudis independents. No és un resultat definitiu, però sí que és l’evidència més sòlida que ha generat fins ara aquest tipus de suplementació en l’àmbit de la salut cerebral.

Dr. Carlos Martí – Equip Mèdic Neolife

Un estudi pensat per donar respostes, no per generar més preguntes

COSMOS va ser dissenyat a Harvard i dirigit per les doctores JoAnn Manson i Shari Bassuk. Més de 21.000 persones majors de 60 anys hi van participar durant gairebé quatre anys: la meitat va prendre un multivitamínic al dia i l’altra meitat una pastilla sense cap ingredient actiu. Ni els participants ni els metges responsables del seguiment sabien a quin grup pertanyia cadascú, fet que elimina l’efecte de les expectatives sobre els resultats.

El que fa especialment valuós COSMOS en l’àmbit cerebral és que la mateixa pregunta es va repetir en tres grups diferents, amb mètodes diferents: un va fer proves de memòria per telèfon cada any (COSMOS-Mind, més de 2.200 persones), un altre les va completar per internet (COSMOS-Web, més de 3.500 persones), i un tercer grup va acudir a avaluacions presencials detallades (COSMOS-Clinic, gairebé 600 persones). Que els tres arribessin a la mateixa conclusió és el que converteix aquest assaig en alguna cosa més que un resultat puntual.

Què van trobar: la memòria va millorar i el deteriorament es va alentir

En els tres grups, les persones que van prendre el multivitamínic diàriament van obtenir millors resultats en les proves de memòria i agilitat mental que les que van prendre el placebo. La dada més citada de l’estudi és que, en COSMOS-Mind, el multivitamínic semblava retardar l’envelliment cognitiu aproximadament 1,8 anys en un seguiment de tres anys, fet que equivaldria a alentir el deteriorament al voltant d’un 60 %.

Els mateixos autors són clars: no s’ha demostrat que un multivitamínic previngui l’Alzheimer ni que recuperi allò que ja s’ha perdut. El que suggereixen aquests resultats és que pot actuar com un factor de protecció durant els anys previs al fet que el deteriorament sigui perceptible. I aquest és, precisament, el moment en què encara hi ha més marge per actuar.

Per què el cervell respon millor que el cor

Estudis anteriors amb desenes de milers de participants havien investigat els efectes dels multivitamínics sobre el cor o el càncer i no havien trobat resultats clars. El cervell sembla ser un terreny diferent, i la raó és força intuïtiva: és l’òrgan amb un consum d’energia més elevat del cos i un dels que necessita més vitamines per funcionar correctament dia rere dia.

Amb l’edat, absorbir algunes d’aquestes vitamines es torna progressivament més difícil, mentre que les necessitats no disminueixen. Una pastilla de multivitamínic al dia podria cobrir aquest marge que la dieta, encara que sigui raonablement variada, no sempre aconsegueix cobrir. COSMOS és el primer estudi a gran escala que aporta dades reals —i no només teòriques— a favor d’aquesta idea.

Què no diu l’estudi (i convé saber)

Els resultats són reals, però cal interpretar-los amb perspectiva. El multivitamínic utilitzat en COSMOS era un producte genèric estàndard, de manera que l’estudi no permet saber quines vitamines concretes són responsables de l’efecte, ni si una formulació amb ingredients de més qualitat hauria donat millors o pitjors resultats.

Tampoc sabem si el benefici es manté més enllà dels tres anys de seguiment, ni si s’aplica de la mateixa manera a persones de 45 anys que a persones de 70. I la diferència observada, tot i ser consistent, no és enorme en el dia a dia: no estem parlant de recuperar la memòria de fa vint anys, sinó d’una protecció que s’acumula amb el temps i que té molt més sentit com a hàbit mantingut que com a efecte perceptible d’un dia per l’altre.

Una base multivitamínica com a part del programa de longevitat: el paper de NeoVitamin Plus

La conclusió pràctica de COSMOS no és que tothom hagi de prendre un multivitamínic; és que, en adults de mitjana o avançada edat amb una dieta que no sempre és òptima, una base vitamínica diària pot tenir un perfil benefici-risc favorable i, per primera vegada, disposa d’evidència experimental sòlida en salut cognitiva que ho avala. És exactament el tipus d’intervenció que té sentit dins d’un programa preventiu de longevitat, en què l’objectiu no és tractar una malaltia sinó preservar la funció abans que comenci a deteriorar-se.

A Neolife utilitzem NeoVitamin Plus com a base vitamínica dins d’aquest context. La seva formulació inclou les vitamines del grup B implicades en la regulació de l’homocisteïna (B6, B12 en la seva forma activa, folat i betaïna), vitamines antioxidants C i E, i nutrients com la colina, poc freqüents en els multivitamínics estàndard. L’estudi no avala cap formulació específica, però els mecanismes que COSMOS posa sobre la taula són precisament els que NeoVitamin Plus aborda des del disseny de la seva fórmula. Perquè, si hi ha alguna cosa que aquest assaig deixa clara, és que el cervell, com la resta del cos, es cuida millor abans que comenci a demanar ajuda.

BIBLIOGRAFIA

(1) Yeung LK, Alschuler DM, Wall M, Luttmann-Gibson H, Copeland T, Hale C, et al. Multivitamin supplementation improves memory in older adults: a randomized clinical trial. Am J Clin Nutr. 2023;118(1):273-282. doi: 10.1016/j.ajcnut.2023.05.011. [COSMOS-Web]

(2) Vyas CM, Manson JE, Sesso HD, Cook NR, Moorthy MV, Buring JE, et al. Effect of multivitamin-mineral supplementation versus placebo on cognitive function: results from the clinic subcohort of the COSMOS randomized clinical trial and meta-analysis of 3 cognitive studies within COSMOS. Am J Clin Nutr. 2024;119(3):692-701. doi: 10.1016/j.ajcnut.2023.12.011. [COSMOS-Clinic + metáanálisis]

(3) Manson JE, Bassuk SS, Cook NR, et al. COSMOS (COcoa Supplement and Multivitamin Outcomes Study): design and baseline characteristics of a randomized controlled trial. Contemp Clin Trials. 2020;94:106033. doi: 10.1016/j.cct.2020.106033.

L’edat que figura al DNI compta els anys viscuts. L’edat biològica ens ajuda a entendre com els estem vivint i què podem fer per envellir millor.

Tots coneixem la nostra edat cronològica, però dues persones nascudes el mateix any poden tenir un estat de salut molt diferent. Els rellotges biològics analitzen diferents senyals de l’organisme per oferir-nos una visió més personalitzada de com estem envellint.

Dra. Marta López – Equip Mèdic Neolife

L’edat cronològica i l’edat biològica no són el mateix

L’edat cronològica és senzilla: són els anys que han passat des que vam néixer. No es pot modificar i avança de la mateixa manera per a tothom.

L’edat biològica intenta respondre una altra pregunta: com es troba el nostre organisme per a l’edat que tenim? A la consulta ho veiem contínuament. Hi ha persones de 60 anys amb una gran capacitat física, bona massa muscular i uns paràmetres metabòlics excel·lents, mentre que d’altres de la mateixa edat presenten més cansament, inflamació, pèrdua de força o diversos factors de risc.

Per això, quan parlem de longevitat, no ens interessa únicament sumar anys. Ens interessa saber com estem arribant a aquests anys i què podem fer per mantenir durant més temps l’energia, l’autonomia i la qualitat de vida.

Viure més i viure millor: lifespan davant de healthspan

En medicina de la longevitat diferenciem dos conceptes que van de la mà. El lifespan és la durada total de la vida: quants anys vivim. El healthspan, en canvi, és el temps que vivim amb bona salut, autonomia, energia i capacitat per fer la nostra vida amb normalitat. No es tracta només d’afegir anys al calendari, sinó d’aconseguir que el màxim nombre possible d’aquests anys siguin anys de qualitat. Conèixer la nostra edat biològica ens pot ajudar a detectar quines àrees convé cuidar per apropar aquests dos objectius: viure més, però sobretot viure millor.

Què influeix en la nostra edat biològica?

Els nostres gens tenen un paper important, però no escriuen tota la història. L’alimentació, l’exercici, el son, l’estrès, la composició corporal i l’exposició a tòxics també deixen empremta en l’organisme.

Aquesta és una bona notícia: no podem canviar la data de naixement, però sí que podem actuar sobre molts dels factors que influeixen en la nostra manera d’envellir.

Els rellotges biològics: una fotografia de com estem envellint

Els rellotges biològics són eines que combinen diferents biomarcadors i els transformen en una estimació de l’edat biològica o de la velocitat d’envelliment.

Podríem comparar-los amb el quadre de comandament d’un cotxe. El nombre de quilòmetres ens aporta informació, però també volem conèixer l’estat del motor, el consum, la pressió dels pneumàtics o si existeix algun senyal d’alerta. En el nostre organisme passa una cosa semblant: l’edat cronològica és una dada important, però no és l’única.

Existeixen rellotges construïts a partir d’anàlisis clíniques, proteïnes, metabòlits, imatges mèdiques o dades recollides per dispositius digitals. Entre els més coneguts hi ha els rellotges epigenètics, que estudien determinats senyals químics de l’ADN relacionats amb el pas del temps, l’estat de salut i els nostres hàbits.

Epigenètica: quan l’estil de vida conversa amb els nostres gens

L’epigenètica estudia com es regula l’activitat dels nostres gens sense modificar la seqüència de l’ADN. Una manera senzilla d’entendre-ho és imaginar que l’ADN és un gran llibre d’instruccions. L’epigenètica ajuda a decidir quines pàgines es llegeixen més, quines menys i com respon l’organisme a l’entorn.

L’alimentació, l’activitat física, el descans, l’estrès, el tabac o la salut metabòlica poden estar relacionats amb canvis epigenètics. A partir d’aquests senyals, els rellotges epigenètics estimen si el nostre organisme mostra un patró d’envelliment més ràpid, similar o més lent del que s’esperaria per a la nostra edat cronològica.

L’interès d’aquesta informació no rau només en conèixer una xifra. Està en utilitzar-la com a punt de partida per revisar els hàbits, identificar àrees de millora i dissenyar una estratègia de salut més personalitzada.

Els telòmers: els protectors dels nostres cromosomes

Els telòmers són estructures situades als extrems dels cromosomes. La seva funció s’assembla a la de les petites peces de plàstic que protegeixen els extrems dels cordons de les sabates: ajuden a evitar que el material genètic es deteriori.

Amb el pas del temps i les successives divisions cel·lulars, els telòmers tendeixen a escurçar-se. La seva longitud està influïda per l’edat, però també s’ha relacionat amb l’estrès oxidatiu, la inflamació, el tabaquisme, el sedentarisme i altres factors de salut.

Mesurar la longitud dels telòmers permet obtenir informació sobre l’envelliment cel·lular i afegir una peça més al conjunt de dades que utilitzem per valorar com està envellint una persona.

Podem millorar la nostra edat biològica?

L’edat biològica no s’ha d’entendre com una sentència ni com una etiqueta fixa. Precisament, la seva major utilitat és recordar-nos que una part important de la nostra manera d’envellir està relacionada amb factors modificables.

Hi ha mesures senzilles, encara que no sempre fàcils, que poden marcar una gran diferència:

• Mantenir una bona massa muscular i entrenar la força.
• Fer activitat física de manera regular i cuidar la capacitat cardiovascular.
• Seguir una alimentació adaptada a les nostres necessitats.
• Dormir bé i respectar els ritmes de descans.
• Controlar la glucosa, la pressió arterial, el colesterol i la composició corporal.
• Reduir el tabac, l’excés d’alcohol i l’exposició a altres tòxics.
• Cuidar l’estrès, la salut emocional i les relacions socials.

Mesurar ens permet conèixer millor el punt de partida. I quan repetim una valoració després d’un temps, també podem observar l’evolució i comprovar si els canvis introduïts van en la direcció adequada.

L’enfocament Neolife: mesurar per poder actuar

A Neolife entenem la medicina de la longevitat com una medicina preventiva, personalitzada i basada en dades. No busquem únicament saber quants anys té una persona, sinó comprendre com es troba i quins aspectes podem treballar per millorar la seva salut futura.

Dins de la nostra valoració disposem de dues proves especialment relacionades amb l’edat biològica:

• Mesurament de la longitud dels telòmers: aporta informació sobre l’envelliment cel·lular i l’estat d’aquestes estructures protectores dels nostres cromosomes.
• Test epigenètic d’edat biològica: estudia senyals epigenètics relacionats amb l’envelliment i ajuda a valorar com els nostres hàbits poden estar-hi influint.

Interpretem aquests resultats juntament amb la història clínica, l’analítica, la composició corporal, la salut cardiovascular, la massa muscular, l’exercici, el son i l’estil de vida. D’aquesta manera, la xifra deixa de ser una dada aïllada i es converteix en una eina per prendre decisions.

Conèixer la nostra edat biològica no significa predir el futur. Significa disposar de més informació per cuidar-lo. Perquè l’objectiu no és només viure més anys, sinó arribar-hi amb més salut, autonomia i qualitat de vida.

BIBLIOGRAFIA

(1) de Magalhães JP. Biological aging clocks in health and disease. Nature Medicine. 2026. doi:10.1038/s41591-026-04495-3.

(2) Mavrommatis C, et al. An unbiased comparison of 14 epigenetic clocks in relation to 174 incident disease outcomes. Nature Communications. 2025;16:11164. doi:10.1038/s41467-025-66106-y.

(3) Belsky DW, et al. DunedinPACE, a DNA methylation biomarker of the pace of aging. eLife. 2022;11:e73420. doi:10.7554/eLife.73420.

(4) Horvath S. DNA methylation age of human tissues and cell types. Genome Biology. 2013;14:R115. doi:10.1186/gb-2013-14-10-r115.

(5) Levine ME, et al. An epigenetic biomarker of aging for lifespan and healthspan. Aging. 2018;10(4):573-591. doi:10.18632/aging.101414.

(6) Vaiserman A, Krasnienkov D. Telomere length as a marker of biological age: state-of-the-art, open issues, and future perspectives. Frontiers in Genetics. 2021;11:630186. doi:10.3389/fgene.2020.630186.

(7) Wang K, et al. A full life cycle biological clock based on routine clinical data and its impact in health and diseases. Nature Medicine. 2025. doi:10.1038/s41591-025-04006-w.

La suplementació amb vitamina D3, incloent-hi dosis de fins a 4.000 UI/dia en pacients seleccionats, emergeix com una estratègia segura per corregir el dèficit i preservar la salut musculoesquelètica durant l’envelliment.

La hipovitaminosi D continua sent altament prevalent fins i tot a països mediterranis. L’evidència més recent dóna suport a la individualització de la suplementació, destacant que dosis de fins a 4.000 UI/dia poden ser necessàries per assolir concentracions òptimes de 25(OH)D en determinats pacients. Més enllà del metabolisme ossi, la vitamina D adquireix un paper rellevant en el context de l’envelliment saludable.

Dra. Mireia Junyent – Equip Mèdic Neolife

Per què seguim trobant dèficit de vitamina D?

Tot i l’elevada exposició solar característica del nostre entorn, la insuficiència de vitamina D continua sent un problema de salut pública. S’estima que una proporció important d’adults presenta concentracions insuficients de 25-hidroxivitamina D, especialment persones grans, pacients amb obesitat, malalties gastrointestinals, baixa exposició solar o fototipus fosc.

L’envelliment redueix la capacitat cutània per sintetitzar vitamina D i afavoreix un estat d’insuficiència crònica que pot afectar la salut musculoesquelètica i la capacitat funcional.

Les metaanàlisis publicades els darrers anys coincideixen que les dosis convencionals (600-800 UI/dia) poden resultar insuficients per assolir nivells sèrics adequats en pacients amb factors de risc, reforçant la necessitat d’una suplementació individualitzada.

4.000 UI/dia: una dosi recolzada per l’evidència

Les recomanacions actuals emfatitzen que la dosi òptima s’ha d’ajustar a les característiques de cada pacient. Diversos assaigs clínics i revisions sistemàtiques han demostrat que la suplementació amb 4.000 UI/dia de colecalciferol aconsegueix una correcció més eficaç del dèficit de vitamina D en comparació amb dosis estàndard, especialment en pacients amb obesitat, edat avançada o malabsorció.

Aquesta pauta ha mostrat:

• Major probabilitat d’assolir concentracions sèriques de 25(OH)>D 30 ng/mL.
• Millor resposta en pacients amb més volum de distribució o menor biodisponibilitat.
• Excel·lent perfil de seguretat quan s’administra sota indicació i seguiment clínic.
• Absència d’increment clínicament rellevant d’hipercalcèmia als estudis disponibles.

Les guies de pràctica clínica més recents consideren que 4.000 UI/dia representen el límit superior d’ingesta tolerable per a la població adulta, i són una dosi utilitzada amb freqüència en protocols de correcció del dèficit abans d’establir pautes de manteniment.

Vitamina D i Healthy Aging: més enllà de la salut òssia

Durant la darrera dècada, la vitamina D ha passat de considerar-se exclusivament un regulador del metabolisme fosfocàlcic a ocupar un lloc destacat dins la medicina de la longevitat.

L´envelliment s´acompanya d´una disminució progressiva de la massa muscular, alteracions immunològiques i increment de l´estat inflamatori crònic de baix grau (inflammaging). En aquest context, mantenir concentracions adequades de vitamina D pot contribuir a preservar la funció musculoesquelètica i afavorir un envelliment saludable.

L’evidència més consistent demostra beneficis sobre:

• Manteniment de la força i funció muscular.
• Disminució del risc de fragilitat.
• Preservació de la mobilitat en adults grans
• Optimització de la salut òssia i reducció del risc d’osteomalàcia.

D’altra banda, encara que hi ha estudis que relacionen nivells adequats de vitamina D amb millor funció immunitària, menor inflamació sistèmica i millor salut cardiometabòlica, l’evidència actual no permet recomanar la vitamina D com a intervenció específica per endarrerir l’envelliment biològic o perllongar la longevitat.

Des d’una perspectiva clínica, la correcció del dèficit s’ha d’entendre com una estratègia per optimitzar la salut i la capacitat funcional, més que no pas com un tractament “antiaging”.

A Neolife disposem de NeoVit D3, un suplement de vitamina D3 d’alta qualitat, dissenyat per contribuir al manteniment de nivells òptims.
https://neoactives.com/products/neovit-d3?srsltid=AfmBOoro7HO0jso-txH9SDefLiLc7WbKDYKi6pMv25ZzwlYHrUjhmd2r

BIBLIOGRAFIA

(1) Demay MB, et al. Vitamin D for the Prevention of Disease: An Endocrine Society Clinical Practice Guideline. J Clin Endocrinol Metab.

(2) Bouillon R. Vitamin D and Healthy Aging. Nature Reviews Endocrinology.

(3) Ortiz-Prado E, et al. Cholecalciferol (vitamin D3): efficacy, safety and implications in public health. Front Nutr.

(4) Ogorek AN, Samara VA. New Clinical Practice Guidelines for Vitamin D Supplementation and Testing. Clin Chem.

(5) Goswami C, et al. Are there prophylactic effects of vitamin D among healthier adults? A systematic review of randomized controlled trials. BMC Nutrition.

(6) Figura 1. Metabolismo de la vitamina D y formación de 25(OH)D y calcitriol. Adaptado de Ortiz-Prado et al. Front Nutr. 2025 (CC BY).

Com bé explica el Dr.Martí a l’article anterior, la síndrome ovàrica metabòlica poliendocrina (SOMP) engloba diferents fenotips i formes de presentació. No totes les dones experimenten els mateixos símptomes, ni tenen les mateixes alteracions hormonals o metabòliques, ni persegueixen els mateixos objectius terapèutics.

Aquesta heterogeneïtat té una implicació directa des del punt de vista nutricional: no hi ha un tipus d’alimentació per a les dones amb SOMP. Durant anys, gran part de les recomanacions es van centrar gairebé exclusivament en la pèrdua de pes o la resistència a la insulina. Tot i això, l’evidència científica més recent adopta una visió més àmplia i individualitzada. L’alimentació s’ha d’adaptar a cada pacient, tenint en compte el seu perfil clínic, els símptomes, els objectius i les necessitats específiques.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

El que sí que comparteixen moltes dones amb SOMP

Tot i que hi ha diferències importants entre pacients, la investigació ha identificat alguns mecanismes que apareixen amb freqüència en diferents fenotips del SOMP.

Un és la presència d’un estat d’inflamació crònica de baix grau. No és una inflamació que produeixi símptomes evidents, que pot influir en diferents processos hormonals i metabòlics.

En aquest context, lalimentació té un paper important. Els estudis més recents suggereixen que els patrons dietètics basats en aliments frescos i mínimament processats s’associen amb un perfil inflamatori i metabòlic millor, mentre que un consum elevat de productes ultraprocessats, aliments amb nivells alts de sucre i amb baixa densitat nutricional pot afavorir un entorn menys saludable.

Per aquest motiu, més enllà de dietes concretes o estratègies restrictives, l’objectiu sol ser construir una alimentació rica en verdures, fruites, llegums, peix, ous, fruita seca, llavors, oli d’oliva verge extra i cereals integrals de qualitat, adaptant-la sempre a les necessitats individuals.

El gluten: una de les preguntes més freqüents a la consulta

En els darrers anys ha augmentat l’interès per les dietes sense gluten com a possible estratègia per millorar els símptomes associats al SOMP.

Tanmateix, avui dia no hi ha evidència científica sòlida que justifiqui l’eliminació sistemàtica del gluten en totes les dones amb aquesta condició.

La majoria dels estudis disponibles no han demostrat beneficis clars derivats exclusivament de retirar el gluten en dones que no presenten malaltia celíaca o sensibilitat al gluten diagnosticada.

Això no vol dir que totes les pacients responguin igual. Algunes dones refereixen trobar-se millor en reduir determinats productes elaborats amb blat o altres cereals que contenen gluten. Això no obstant, en molts casos aquesta millora podria estar relacionada amb una reducció del consum d’aliments ultraprocessats i farines refinades més que amb l’eliminació del gluten en si.

Per aquest motiu, la recomanació actual no és retirar el gluten de forma sistemàtica, sinó individualitzar cada cas i posar el focus en la qualitat global de l’alimentació, prioritzant aliments frescos i mínimament processats davant de productes elaborats amb farines refinades.

La microbiota intestinal: una nova peça del puzle

Un altre dels camps que més interès està despertant en la investigació recent és el paper de la microbiota intestinal.

Cada cop sabem més sobre la influència que exerceixen els microorganismes intestinals en processos relacionats amb la inflamació, el metabolisme i la regulació hormonal. Diversos estudis recents han observat alteracions en la composició i la diversitat de la microbiota intestinal en dones amb SOMP en comparació amb dones sense la condició, cosa que suggereix una possible implicació de la microbiota en mecanismes relacionats amb la inflamació, la resistència a la insulina i la regulació hormonal.

Encara que encara queden moltes preguntes per respondre, aquestes troballes suggereixen que la salut intestinal podria tenir un paper més rellevant del que pensàvem fa tot just uns anys.

Des d’un punt de vista pràctic, aquest coneixement reforça recomanacions que ja formen part d’una alimentació saludable: augmentar la varietat de fruites i verdures, incloure llegums de manera habitual, consumir fruits secs i llavors, prioritzar cereals integrals, utilitzar oli d’oliva verge extra com a greix principal o bé aliments fermentats com iogurt natural.

Tots ells aporten fibra, polifenols i altres compostos bioactius que contribueixen a mantenir una microbiota més diversa i funcional.

I què passa amb la resistència a la insulina?

Tot i que la resistència a la insulina no és present en totes les dones amb SOMP, continua sent una alteració freqüent i clínicament rellevant en una part important de les pacients.

Per això, una valoració nutricional adequada ha de contemplar també el perfil metabòlic individual. No és el mateix abordar nutricionalment una dona amb normopès i cicles irregulars que una pacient amb sobreprès i alteracions glucèmiques.

Quan hi ha resistència a la insulina, l’alimentació es pot convertir en una eina especialment útil. L’evidència actual dóna suport a patrons dietètics que afavoreixin una resposta glucèmica més estable i una menor càrrega inflamatòria.

A la pràctica, això sol traduir-se a prioritzar aliments rics en fibra, proteïnes de qualitat i greixos saludables, així com reduir el consum habitual de begudes ensucrades, brioixeria, snacks ultraprocessats i altres productes amb una elevada càrrega glucèmica.

Més que no pas parlar d’aliments prohibits o permesos, l’objectiu és construir una alimentació capaç de millorar la salut metabòlica i adaptar-se a la realitat de cada pacient.

Una nutrició adaptada a cada dona

Quizá uno de los mensajes más importantes que nos deja la investigación actual es que la nutrición en el SOMP debe alejarse de enfoques rígidos y generalistas.

Potser un dels missatges més importants que ens deixa la investigació actual és que la nutrició al SOMP s’ha d’allunyar d’enfocaments rígids i generalistes.

BIBLIOGRAFIA

(1) Teede HJ, Tay CT, Laven JJE, Dokras A, Moran LJ, Piltonen TT, et al. Recommendations from the 2023 International Evidence-based Guideline for the Assessment and Management of Polycystic Ovary Syndrome. Eur J Endocrinol. 2023

(2) Joham AE, Teede HJ, Boyle JA, Stener-Victorin E, Moran LJ, Piltonen TT, et al. Summary of the 2023 International Evidence-based Guideline for the Assessment and Management of Polycystic Ovary Syndrome. Med J Aust. 2024.

(3) Hanna A, Abbas H, Yassine F, AlBush A, Bilen M. Systematic review of gut microbiota composition, metabolic alterations, and the effects of treatments on PCOS and gut microbiota across human and animal studies. Front Microbiol. 2025;16:1549499.doi:10.3389/fmicb.2025.1549499.

Dues estratègies oposades, una mateixa pregunta: quina és la millor manera d’organitzar els nostres àpats?

Durant anys es va recomanar menjar cinc cops al dia per mantenir actiu el metabolisme, controlar la gana i afavorir un pes saludable. Més recentment, el dejuni intermitent ha guanyat popularitat com una estratègia eficaç per perdre greix i millorar certs marcadors metabòlics. Però, què diu realment l’evidència científica? Necessitem menjar cada poques hores o podem passar llargs períodes sense ingerir aliments?

Adriana Martín – Unitat de Nutrició Neolife

L’origen del mite dels cinc àpats

La recomanació de fer cinc àpats al dia va sorgir principalment de la idea que menjar sovint manté el metabolisme “actiu” i evita arribar amb massa gana als àpats principals.

No obstant això, la despesa energètica associada a la digestió, coneguda com a efecte termogènic dels aliments, depèn fonamentalment de la quantitat total de calories i nutrients ingerits, no del nombre de menjars realitzats. En altres paraules, consumir 2.000 kcal repartides en tres o cinc àpats genera una despesa energètica molt semblant.

A més, els estudis més recents mostren que augmentar la freqüència de menjars no produeix un avantatge significatiu sobre el pes corporal ni sobre la composició corporal quan les calories totals són les mateixes.

Què és exactament el dejuni intermitent?

El dejuni intermitent no consisteix a menjar menys aliments específics, sinó concentrar la ingesta en una finestra horària determinada.

Un dels protocols més utilitzats és el 16:8, que implica dejunar durant 16 hores i consumir tots els àpats en una finestra de 8 hores. Per exemple, fer el primer dinar a les 12:00 i l’últim a les 20:00.

La seva popularitat és perquè moltes persones troben més fàcil reduir la seva ingesta energètica limitant el temps disponible per menjar que comptant calories de forma conscient.

Què en diu l’evidència científica?

Les metaanàlisis publicades en els darrers anys coincideixen en una conclusió interessant: quan la ingesta calòrica i proteica és equivalent, el dejuni intermitent i una distribució convencional de menjars produeixen resultats molt similars en pèrdua de pes.

Tot i això, algunes investigacions suggereixen que determinades modalitats de restricció horària podrien aportar beneficis addicionals sobre la sensibilitat a la insulina, el control glucèmic i certs marcadors cardiometabòlics.

Tot i així, la magnitud d’aquests beneficis sol ser moderada i depèn en gran mesura de l’adherència a llarg termini.

Sembla que la clau està menys en el nombre de menjars i més en la qualitat de l’alimentació, el balanç energètic i la consistència dels hàbits.

Aleshores, quants àpats hem de fer?

La resposta curta és que no hi ha un nombre ideal de menjars vàlid per a tothom.

Algunes persones controlen millor la gana fent tres àpats principals. Altres prefereixen incloure una o dues ingestes addicionals. De la mateixa manera, hi ha individus que se senten còmodes practicant dejuni intermitent i altres que experimenten més gana, irritabilitat o dificultats per mantenir-lo.

L’important és que el patró triat permeti:

• Cobrir les necessitats nutricionals.
• Mantenir una ingesta adequada de proteïnes.
• Facilitar l’adherència a llarg termini.
• Adaptar-se a les circumstancies personals i laborals.

Quina estratègia sol funcionar millor a la pràctica?

Per a la majoria de persones sanes, una distribució d’entre tres i quatre menjars diaris sol resultar suficient per assolir una nutrició adequada sense complicar la rutina diària.

El dejuni intermitent pot ser una eina útil per als que prefereixen concentrar els àpats en un període més curt del dia, però no és una solució màgica ni una obligació per millorar la salut.

De la mateixa manera, fer cinc àpats diaris no accelera el metabolisme ni garanteix una pèrdua més gran de pes.

Tres idees clau

• El metabolisme no funciona més ràpid per menjar cinc cops al dia.
• El dejuni intermitent pot ser útil, però no és superior a altres estratègies quan les calories són equivalents.
• La millor distribució de menjars és aquella que pots mantenir de manera consistent i saludable a llarg termini.

Què pots fer aquesta setmana

• Observa en quin horari tens més gana i més energia.
• Prova durant diversos dies una distribució de tres o quatre àpats i avalua la teva sacietat.
• Prioritza la qualitat dels aliments abans que el nombre exacte de menjars.

Conclusió

La pregunta no hauria de ser si és millor fer cinc àpats al dia o fer dejuni intermitent. La veritable qüestió és quin patró alimentari et permet alimentar-te millor, controlar la gana i mantenir hàbits saludables de manera sostenible. L’evidència actual indica que tots dos enfocaments poden funcionar sempre que estiguin acompanyats d’una alimentació de qualitat i s’adaptin a les necessitats individuals.

BIBLIOGRAFIA

(1) Moon S, Kang J, Kim SH, et al. Beneficial effects of intermittent fasting: a narrative review. Journal of Yeungnam Medical Science. 2020.

(2) Varady KA, Cienfuegos S, Ezpeleta M, et al. Clinical application of intermittent fasting for weight loss: progress and future directions. Nature Reviews Endocrinology. 2022.

(3) Schoenfeld BJ, Aragon AA. How much protein can the body use in a single meal? Implications for daily protein distribution. Journal of the International Society of Sports Nutrition. 2018.

(4) Bellisle F, McDevitt R, Prentice AM. Meal frequency and energy balance. British Journal of Nutrition. 1997.

Els fàrmacs GLP-1 estan revolucionant la pèrdua de pes. Però hi ha alguna cosa de què es parla poc: com menjar durant el tractament pot marcar la diferència.

Durant els últims mesos, noms com Ozempic, Wegovy o Mounjaro han passat de les consultes mèdiques a converses quotidianes i xarxes socials. La pèrdua de pes sembla més accessible que mai, però hi ha una pregunta important que moltes vegades queda fora del debat: Què passa amb la nostra nutrició quan disminueix tant la gana?

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

La revolució dels GLP-1: què està passant?

Si fa uns anys algú hagués dit que existirien medicaments capaços d’ajudar a perdre entre un 10 i un 20% del pes corporal, probablement hauria sonat massa optimista. Tot i això, avui és una realitat.

Medicaments com ara semaglutida o tirzepatida han canviat l’abordatge de l’obesitat i el sobrepès. La seva popularitat ha crescut tant que han saltat de les consultes endocrinològiques a titulars de premsa, podcasts i converses a la feina.

Però entre tota aquesta conversa hi ha una cosa important que sol quedar relegada a un segon pla: aprimar-se no és només perdre quilos.

La veritable pregunta és: quin tipus de pes estem perdent?

Com funcionen realment aquests medicaments?

Encara que moltes persones els descriuen com a “injeccions per aprimar-se”, el seu mecanisme és força més interessant.

Els GLP-1 imiten hormones intestinals que ajuden a regular la gana i la glucosa. En termes senzills, fan que una persona:

• Tingueu menys gana.
• Se senti saciada abans.
• Penseu menys en menjar.
• Reduïu la ingesta calòrica gairebé sense esforç conscient.

I aquí apareix una paradoxa interessant: menjar menys no sempre vol dir nodrir-se millor.

Quan la gana disminueix molt, també és fàcil començar a menjar pitjor sense adonar-se’n: saltar-se menjars, reduir proteïnes o deixar de consumir certs aliments essencials simplement perquè “no ve de gust”.

El risc de què es parla poc: perdre múscul a més de greix

Un dels punts més importants –i menys comentats– del tractament amb GLP-1 és que no tot el pes perdut correspon a greix corporal.

Part d’ aquesta pèrdua pot venir de la massa muscular. I això importa molt més del que sembla.

El múscul no només serveix per tenir força o una determinada composició corporal. També està relacionat amb:

• El metabolisme.
• La salut òsea.
• La mobilitat futura.
• L’envelliment saludable.
• El control de la glucosa.

Perdre greix pot millorar la salut metabòlica, però perdre múscul en excés pot tenir lefecte contrari a mitjà i llarg termini.

Per això, l’objectiu no hauria de ser només “pesar menys” sinó millorar la composició corporal.

Com canvia la nutrició quan prens GLP-1

Aquí és on l´alimentació deixa de ser secundària i es converteix en una part central del tractament.

1. La proteïna deixa de ser opcional

Quan la gana baixa, moltes persones mengen molt menys de tot… inclosa la proteïna. Tot i això, mantenir una ingesta proteica adequada és fonamental per preservar massa muscular durant la pèrdua de pes.

A la pràctica això sol significar prioritzar:

• Peix
• Ous
• Carns magres.
• Lactis rics en proteïna.
• Llegums
• Proteïnes vegetals de qualitat.

De vegades fins i tot cal reorganitzar els menjars per assegurar proteïna suficient, encara que la gana sigui menor.

2. La força importa més que el cardio

Hi ha una recomanació que cada cop repeteixen més especialistes: si estàs perdent pes, necessites estimular el múscul. L’entrenament de força (adaptat a cada persona) ajuda a enviar-li al cos el missatge de: “aquest teixit muscular continua sent necessari”.

No cal convertir-se en atleta ni entrenar-se sis dies a la setmana. Però sí que entendre que caminar està molt bé… i que probablement no sigui suficient per si mateix.

3. Més sacietat no significa millor nutrició

Moltes persones descriuen una cosa semblant a això: “Simplement ja no em ve de gust menjar”. I encara que al principi pot semblar un avantatge, també es pot traduir en dietes pobres en fibra, vitamines o minerals. En altres paraules: menys gana no equival automàticament a millor alimentació.

La qualitat dels aliments continua important.

Aleshores… són una bona eina?

La resposta curta és: ho poden ser, en el context adequat.

Els GLP-1 estan mostrant resultats molt prometedors i poden millorar significativament la salut de moltes persones quan hi ha indicació mèdica. Però convé abandonar una idea simplista: que el medicament “ho fa tot”.

La realitat és més interessant –i més útil–: el tractament funciona millor quan s’acompanya d’una estratègia nutricional adequada, entrenament de força, seguiment mèdic i canvis sostenibles. Perquè l’objectiu no és només perdre pes ràpid. L’objectiu és guanyar salut sense perdre múscul, energia ni qualitat de vida.

Conclusió

Estem vivint un canvi important en el tractament de sobrepès i obesitat. Els GLP-1 han obert possibilitats que fa uns anys semblaven impensables.

Però potser la lliçó més important sigui aquesta: quan la gana disminueix, la nutrició es torna encara més important.

Menjar menys pot ser relativament fàcil. Menjar millor, mentre protegim múscul i salut metabòlica, continua requerint estratègia. I és aquí on la nutrició ben plantejada marca la diferència.

BIBLIOGRAFIA

(1) Wilding JPH, et al. Once-Weekly Semaglutide in Adults with Overweight or Obesity. New England Journal of Medicine. 2021.

(2) Jastreboff AM, et al. Tirzepatide Once Weekly for the Treatment of Obesity. New England Journal of Medicine. 2022.

(3) Wharton S, et al. Obesity in adults: a clinical practice guideline. CMAJ. 2020.

(4) Metaanálisis sobre cambios en composición corporal y pérdida de masa magra asociada a terapias GLP-1 en obesidad

El mes de maig passat, la revista The Lancet va publicar el resultat d’un procés de consens internacional sense precedents: la síndrome d’ovari poliquístic (SOP) deixa de dir-se així per passar a anomenar-se síndrome ovàrica metabòlica poliendocrina (SOMP). El canvi, liderat per la Universitat de Monash i amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut, no és un simple maquillatge terminològic, sinó el resultat de catorze anys de treball científic.

Darrere de la nova denominació hi ha enquestes globals iteratives, mètodes Delphi modificats i la participació de més de 14.000 persones (pacients i professionals sanitaris) procedents de totes les regions del món. L’objectiu: trobar un nom que reflecteixi amb precisió el que realment passa a l’organisme dels qui viuen amb aquesta condició.

Dr. Carlos Martí – Equip Mèdic Neolife

Una nova denominació per reflectir millor la realitat clínica

Durant dècades, el terme “poliquístic” va centrar l’atenció (i el diagnòstic) en una imatge ecogràfica concreta: la presència de múltiples fol·licles a l’ovari. Però aquests fol·licles no són quists patològics, sinó estructures immadures que no van completar el seu desenvolupament, i moltes pacients amb la condició ni tan sols presenten aquesta morfologia ovàrica.

Aquest desajust entre el nom i la realitat clínica tenia conseqüències: diagnòstics tardans, atenció fragmentada i un estigma que encara avui acompanya la paraula “poliquístic”. El nou nom busca posar fre a aquesta confusió i reconèixer, des de la denominació mateixa, que es tracta d’un trastorn multisistèmic: hormonal, metabòlic i reproductiu alhora.

La magnitud del problema ho justifica. Segons l’OMS, el SOMP afecta una de cada vuit dones en edat reproductiva a tot el món, i s’estima que fins al 70% dels casos romanen sense diagnosticar. La transició del nom s’implementarà de manera gradual durant els propers tres anys, actualitzant guies clíniques, classificacions diagnòstiques i materials per a pacients.

De SOP a SOMP: anatomia d´un consens global

El procés, publicat el 12 de maig del 2026 i liderat per la professora Helena Teede juntament amb el Global Name Change Consortium, va implicar 56 organitzacions acadèmiques, clíniques i de pacients. No es tractava d’escollir un nom nou per consens d’uns quants experts, sinó de construir-lo a partir de l’evidència científica i de l’experiència real dels que conviuen amb la condició.

El nou nom es va presentar oficialment durant el Congrés Europeu d’Endocrinologia, a Praga, i es va publicar simultàniament a The Lancet. Segons els seus autors, la prioritat va ser trobar un terme precís, encara que això signifiqués abandonar definitivament les sigles SOP que durant dècades van identificar la malaltia.

Els tres pilars del nou nom

El terme síndrome ovàric metabòlic polentcrin condensa tres idees clau. “Poliendocrino” reconeix que no és només l’ovari el que està alterat, sinó diferents sistemes hormonals (andrògens, insulina i, en alguns casos, també la funció tiroïdal). “Metabòlic” situa la resistència a la insulina i el risc cardiovascular al centre del diagnòstic, no com una complicació secundària. I “ovàric” manté l’origen reproductiu de la condició, però sense la referència errònia als quists.

Aquesta forma de nomenar-lo no és només més exacta: també orienta millor el tractament. Un trastorn que afecta alhora el metabolisme, diverses glàndules i el sistema reproductiu difícilment es pot abordar des d’una sola especialitat.

Què és i com es diagnostica el SOMP

Més enllà del nom, el SOMP segueix diagnosticant-se amb els criteris clínics ja coneguts, adaptats de Rotterdam: s’han de complir almenys dues de tres condicions: alteracions de l’ovulació (cicles irregulars o absència d’ovulació), excés d’andrògens -ja sigui clínic (acne, borrissol excessiu, caiguda de cabell) a l’ecografia o una hormona antimülleriana elevada. En adolescents, els criteris s’apliquen amb més cautela i només se n’exigeixen els dos primers.

Aquesta combinació de criteris dóna lloc a fenotips diferents: no totes les pacients amb SOMP tenen el mateix perfil. Hi ha dones amb hiperandrogenisme i cicles irregulars que a més mostren la morfologia poliquística a l’ovari, d’altres amb el mateix quadre hormonal però sense aquesta imatge ecogràfica, i d’altres que ovulen amb normalitat però presenten excés d’andrògens i múltiples fol·licles. Aquesta variabilitat és precisament la que el nom nou intenta capturar millor que l’anterior.

La resistència a la insulina, encara que extremadament freqüent al SOMP, no forma part dels criteris diagnòstics formals. Tot i això, condiciona bona part del pronòstic i del tractament, la qual cosa explica que el component “metabòlic” ocupi ara un lloc central en el propi nom de la malaltia.

Per què la precisió del nom també és salut

Les pacients amb SOMP conviuen amb manifestacions molt diferents entre si: cicles irregulars, dificultat per aconseguir un embaràs, acne persistent, excés de borrissol o caiguda de cabell, però també un major risc de diabetis tipus 2 i malaltia cardiovascular. El nom anterior, centrat a l’ovari, deixava en segon pla aquestes implicacions metabòliques, que en molts casos són les que més impacten en la salut a llarg termini.

Anomenar correctament una malaltia no és un gest simbòlic. Quan el nom reflecteix la complexitat real d’una condició, millora el reconeixement clínic, agilitza el diagnòstic i facilita que diverses especialitats treballin de manera coordinada al voltant de la mateixa pacient.

El component cardiovascular: per què no és un detall menor

El risc cardiovascular no és un efecte secundari menor del SOMP, sinó una de les raons de fons per les quals ha canviat el nom. La resistència a la insulina és present en aproximadament el 85% de les persones amb aquesta condició i actua com un dels motors centrals del quadre: la hiperinsulinèmia compensatòria estimula la producció ovàrica i suprarenal d’andrògens, redueix la proteïna transportadora d’hormones sexuals (SHBG) i, amb això, augmenta la testosterona lliure circulant.

Aquest desequilibri afavoreix l’acumulació de greix visceral i hepàtic, un estat proinflamatori de baix grau i disfunció de l’endoteli vascular, ingredients que, sostinguts en el temps, deriven en hipertensió arterial, dislipèmia i aterosclerosi prematura. El risc de diabetis tipus 2 i de diabetis gestacional també augmenta de manera proporcional al pes corporal.

Per aquest motiu, les guies actuals recomanen que tota dona amb un diagnòstic recent de SOMP se sotmeti a una valoració metabòlica que inclogui un perfil lipídic i una prova de tolerància oral a la glucosa, independentment de la seva edat o del seu índex de massa corporal. Detectar precoçment aquestes alteracions permet actuar abans que es tradueixin en malaltia cardiovascular establerta, en la línia de l’enfocament preventiu que a New Reliance apliquem també davant d’altres factors de risc cardiometabòlic.

Com es tracta el SOMP

El tractament del SOMP mai no ha estat una solució única, i això no canvia amb el nou nom: segueix sent un abordatge personalitzat, que depèn dels símptomes predominants en cada pacient, de si hi ha desig d’embaràs o no, i del grau d’afectació metabòlica.

El primer esglaó, en la majoria dels casos, són les intervencions sobre l’estil de vida: una alimentació que afavoreixi la sensibilitat a la insulina, l’activitat física regular i, quan cal, una pèrdua de pes moderada. Aquests canvis, per ells mateixos, poden millorar la regularitat del cicle, reduir l’hiperandrogenisme i disminuir el risc cardiometabòlic a llarg termini.

Quan el component metabòlic és rellevant, es recorre a fàrmacs sensibilitzadors a la insulina, com ara la metformina. Per regular el cicle i controlar l’acne o l’excés de pèl s’utilitzen anticonceptius hormonals combinats o antiandrògens, entre els quals l’espironolactona continua sent el més emprat pel seu efecte sobre l’hirsutisme i l’acne, tot i que cal evitar si hi ha desig d’embaràs pel potencial teratogen. I quan la pacient busca un embaràs, hi ha opcions específiques d’inducció de l’ovulació, com ara letrozol o citrat de clomifè, i, si no són suficients, tècniques de reproducció assistida com la fecundació in vitro.

El SOMP no implica necessàriament infertilitat: moltes dones amb aquesta condició aconsegueixen embarassos espontanis o assistits. La clau està en un seguiment que combini ginecologia, endocrinologia i nutrició, i que incorpori suport psicològic quan calgui, atès l’impacte emocional que pot tenir conviure amb una condició crònica.

Què canvia (i què no) per a les pacients

Els símptomes no canvien: una dona amb SOMP presenta exactament les mateixes manifestacions que abans s’associaven al SOP. El que canvia és la manera d’entendre-les i integrar-les en un únic quadre clínic, i la manera com els professionals sanitaris es comuniquen i coordinen l’atenció.

La transició serà progressiva. Durant els propers tres anys s’actualitzaran guies clíniques, sistemes de classificació, historials mèdics i materials informatius per a pacients i professionals. L’objectiu dels promotors del consens no és transformar de la nit al dia la pràctica clínica, sinó que aquesta evolucioni de manera ordenada cap al nou marc diagnòstic.

L’enfocament de Neolife

A Neolife portem temps abordant els trastorns hormonals femenins des d’una mirada integral, combinant endocrinologia, ginecologia i nutrició per no perdre de vista el que passa més enllà de l’ovari. Aquest canvi de nom confirma una cosa que ja forma part de la nostra pràctica clínica: valorar conjuntament el perfil hormonal, metabòlic i reproductiu de cada pacient, en lloc de tractar cada símptoma per separat.

Perquè posar el nom correcte a una malaltia és, moltes vegades, el primer pas per tractar-la millor.

BIBLIOGRAFIA

(1) Teede HJ, Bahri Khomami M, Morman R, et al; Global Name Change Consortium. Polyendocrine metabolic ovarian syndrome, the new name for polycystic ovary syndrome: a multistep global consensus process. Lancet. 2026 Jun 6;407(10545):2329-2339. doi: 10.1016/S0140-6736(26)00717-8. Epub 2026 May 12.

(2) Teede HJ, Moran LJ, Morman R, et al. Polycystic ovary syndrome perspectives from patients and health professionals on clinical features, current name, and renaming: a longitudinal international online survey. EClinicalMedicine. 2025;84:103287.