La suplementació amb vitamina D3, incloent-hi dosis de fins a 4.000 UI/dia en pacients seleccionats, emergeix com una estratègia segura per corregir el dèficit i preservar la salut musculoesquelètica durant l’envelliment.

La hipovitaminosi D continua sent altament prevalent fins i tot a països mediterranis. L’evidència més recent dóna suport a la individualització de la suplementació, destacant que dosis de fins a 4.000 UI/dia poden ser necessàries per assolir concentracions òptimes de 25(OH)D en determinats pacients. Més enllà del metabolisme ossi, la vitamina D adquireix un paper rellevant en el context de l’envelliment saludable.

Dra. Mireia Junyent – Equip Mèdic Neolife

Per què seguim trobant dèficit de vitamina D?

Tot i l’elevada exposició solar característica del nostre entorn, la insuficiència de vitamina D continua sent un problema de salut pública. S’estima que una proporció important d’adults presenta concentracions insuficients de 25-hidroxivitamina D, especialment persones grans, pacients amb obesitat, malalties gastrointestinals, baixa exposició solar o fototipus fosc.

L’envelliment redueix la capacitat cutània per sintetitzar vitamina D i afavoreix un estat d’insuficiència crònica que pot afectar la salut musculoesquelètica i la capacitat funcional.

Les metaanàlisis publicades els darrers anys coincideixen que les dosis convencionals (600-800 UI/dia) poden resultar insuficients per assolir nivells sèrics adequats en pacients amb factors de risc, reforçant la necessitat d’una suplementació individualitzada.

4.000 UI/dia: una dosi recolzada per l’evidència

Les recomanacions actuals emfatitzen que la dosi òptima s’ha d’ajustar a les característiques de cada pacient. Diversos assaigs clínics i revisions sistemàtiques han demostrat que la suplementació amb 4.000 UI/dia de colecalciferol aconsegueix una correcció més eficaç del dèficit de vitamina D en comparació amb dosis estàndard, especialment en pacients amb obesitat, edat avançada o malabsorció.

Aquesta pauta ha mostrat:

• Major probabilitat d’assolir concentracions sèriques de 25(OH)>D 30 ng/mL.
• Millor resposta en pacients amb més volum de distribució o menor biodisponibilitat.
• Excel·lent perfil de seguretat quan s’administra sota indicació i seguiment clínic.
• Absència d’increment clínicament rellevant d’hipercalcèmia als estudis disponibles.

Les guies de pràctica clínica més recents consideren que 4.000 UI/dia representen el límit superior d’ingesta tolerable per a la població adulta, i són una dosi utilitzada amb freqüència en protocols de correcció del dèficit abans d’establir pautes de manteniment.

Vitamina D i Healthy Aging: més enllà de la salut òssia

Durant la darrera dècada, la vitamina D ha passat de considerar-se exclusivament un regulador del metabolisme fosfocàlcic a ocupar un lloc destacat dins la medicina de la longevitat.

L´envelliment s´acompanya d´una disminució progressiva de la massa muscular, alteracions immunològiques i increment de l´estat inflamatori crònic de baix grau (inflammaging). En aquest context, mantenir concentracions adequades de vitamina D pot contribuir a preservar la funció musculoesquelètica i afavorir un envelliment saludable.

L’evidència més consistent demostra beneficis sobre:

• Manteniment de la força i funció muscular.
• Disminució del risc de fragilitat.
• Preservació de la mobilitat en adults grans
• Optimització de la salut òssia i reducció del risc d’osteomalàcia.

D’altra banda, encara que hi ha estudis que relacionen nivells adequats de vitamina D amb millor funció immunitària, menor inflamació sistèmica i millor salut cardiometabòlica, l’evidència actual no permet recomanar la vitamina D com a intervenció específica per endarrerir l’envelliment biològic o perllongar la longevitat.

Des d’una perspectiva clínica, la correcció del dèficit s’ha d’entendre com una estratègia per optimitzar la salut i la capacitat funcional, més que no pas com un tractament “antiaging”.

A Neolife disposem de NeoVit D3, un suplement de vitamina D3 d’alta qualitat, dissenyat per contribuir al manteniment de nivells òptims.
https://neoactives.com/products/neovit-d3?srsltid=AfmBOoro7HO0jso-txH9SDefLiLc7WbKDYKi6pMv25ZzwlYHrUjhmd2r

BIBLIOGRAFIA

(1) Demay MB, et al. Vitamin D for the Prevention of Disease: An Endocrine Society Clinical Practice Guideline. J Clin Endocrinol Metab.

(2) Bouillon R. Vitamin D and Healthy Aging. Nature Reviews Endocrinology.

(3) Ortiz-Prado E, et al. Cholecalciferol (vitamin D3): efficacy, safety and implications in public health. Front Nutr.

(4) Ogorek AN, Samara VA. New Clinical Practice Guidelines for Vitamin D Supplementation and Testing. Clin Chem.

(5) Goswami C, et al. Are there prophylactic effects of vitamin D among healthier adults? A systematic review of randomized controlled trials. BMC Nutrition.

(6) Figura 1. Metabolismo de la vitamina D y formación de 25(OH)D y calcitriol. Adaptado de Ortiz-Prado et al. Front Nutr. 2025 (CC BY).

La entrada Vitamina D: un pilar de l’Healthy Aging basat en l’evidència se publicó primero en Neolife.

Com bé explica el Dr.Martí a l’article anterior, la síndrome ovàrica metabòlica poliendocrina (SOMP) engloba diferents fenotips i formes de presentació. No totes les dones experimenten els mateixos símptomes, ni tenen les mateixes alteracions hormonals o metabòliques, ni persegueixen els mateixos objectius terapèutics.

Aquesta heterogeneïtat té una implicació directa des del punt de vista nutricional: no hi ha un tipus d’alimentació per a les dones amb SOMP. Durant anys, gran part de les recomanacions es van centrar gairebé exclusivament en la pèrdua de pes o la resistència a la insulina. Tot i això, l’evidència científica més recent adopta una visió més àmplia i individualitzada. L’alimentació s’ha d’adaptar a cada pacient, tenint en compte el seu perfil clínic, els símptomes, els objectius i les necessitats específiques.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

El que sí que comparteixen moltes dones amb SOMP

Tot i que hi ha diferències importants entre pacients, la investigació ha identificat alguns mecanismes que apareixen amb freqüència en diferents fenotips del SOMP.

Un és la presència d’un estat d’inflamació crònica de baix grau. No és una inflamació que produeixi símptomes evidents, que pot influir en diferents processos hormonals i metabòlics.

En aquest context, lalimentació té un paper important. Els estudis més recents suggereixen que els patrons dietètics basats en aliments frescos i mínimament processats s’associen amb un perfil inflamatori i metabòlic millor, mentre que un consum elevat de productes ultraprocessats, aliments amb nivells alts de sucre i amb baixa densitat nutricional pot afavorir un entorn menys saludable.

Per aquest motiu, més enllà de dietes concretes o estratègies restrictives, l’objectiu sol ser construir una alimentació rica en verdures, fruites, llegums, peix, ous, fruita seca, llavors, oli d’oliva verge extra i cereals integrals de qualitat, adaptant-la sempre a les necessitats individuals.

El gluten: una de les preguntes més freqüents a la consulta

En els darrers anys ha augmentat l’interès per les dietes sense gluten com a possible estratègia per millorar els símptomes associats al SOMP.

Tanmateix, avui dia no hi ha evidència científica sòlida que justifiqui l’eliminació sistemàtica del gluten en totes les dones amb aquesta condició.

La majoria dels estudis disponibles no han demostrat beneficis clars derivats exclusivament de retirar el gluten en dones que no presenten malaltia celíaca o sensibilitat al gluten diagnosticada.

Això no vol dir que totes les pacients responguin igual. Algunes dones refereixen trobar-se millor en reduir determinats productes elaborats amb blat o altres cereals que contenen gluten. Això no obstant, en molts casos aquesta millora podria estar relacionada amb una reducció del consum d’aliments ultraprocessats i farines refinades més que amb l’eliminació del gluten en si.

Per aquest motiu, la recomanació actual no és retirar el gluten de forma sistemàtica, sinó individualitzar cada cas i posar el focus en la qualitat global de l’alimentació, prioritzant aliments frescos i mínimament processats davant de productes elaborats amb farines refinades.

La microbiota intestinal: una nova peça del puzle

Un altre dels camps que més interès està despertant en la investigació recent és el paper de la microbiota intestinal.

Cada cop sabem més sobre la influència que exerceixen els microorganismes intestinals en processos relacionats amb la inflamació, el metabolisme i la regulació hormonal. Diversos estudis recents han observat alteracions en la composició i la diversitat de la microbiota intestinal en dones amb SOMP en comparació amb dones sense la condició, cosa que suggereix una possible implicació de la microbiota en mecanismes relacionats amb la inflamació, la resistència a la insulina i la regulació hormonal.

Encara que encara queden moltes preguntes per respondre, aquestes troballes suggereixen que la salut intestinal podria tenir un paper més rellevant del que pensàvem fa tot just uns anys.

Des d’un punt de vista pràctic, aquest coneixement reforça recomanacions que ja formen part d’una alimentació saludable: augmentar la varietat de fruites i verdures, incloure llegums de manera habitual, consumir fruits secs i llavors, prioritzar cereals integrals, utilitzar oli d’oliva verge extra com a greix principal o bé aliments fermentats com iogurt natural.

Tots ells aporten fibra, polifenols i altres compostos bioactius que contribueixen a mantenir una microbiota més diversa i funcional.

I què passa amb la resistència a la insulina?

Tot i que la resistència a la insulina no és present en totes les dones amb SOMP, continua sent una alteració freqüent i clínicament rellevant en una part important de les pacients.

Per això, una valoració nutricional adequada ha de contemplar també el perfil metabòlic individual. No és el mateix abordar nutricionalment una dona amb normopès i cicles irregulars que una pacient amb sobreprès i alteracions glucèmiques.

Quan hi ha resistència a la insulina, l’alimentació es pot convertir en una eina especialment útil. L’evidència actual dóna suport a patrons dietètics que afavoreixin una resposta glucèmica més estable i una menor càrrega inflamatòria.

A la pràctica, això sol traduir-se a prioritzar aliments rics en fibra, proteïnes de qualitat i greixos saludables, així com reduir el consum habitual de begudes ensucrades, brioixeria, snacks ultraprocessats i altres productes amb una elevada càrrega glucèmica.

Més que no pas parlar d’aliments prohibits o permesos, l’objectiu és construir una alimentació capaç de millorar la salut metabòlica i adaptar-se a la realitat de cada pacient.

Una nutrició adaptada a cada dona

Quizá uno de los mensajes más importantes que nos deja la investigación actual es que la nutrición en el SOMP debe alejarse de enfoques rígidos y generalistas.

Potser un dels missatges més importants que ens deixa la investigació actual és que la nutrició al SOMP s’ha d’allunyar d’enfocaments rígids i generalistes.

BIBLIOGRAFIA

(1) Teede HJ, Tay CT, Laven JJE, Dokras A, Moran LJ, Piltonen TT, et al. Recommendations from the 2023 International Evidence-based Guideline for the Assessment and Management of Polycystic Ovary Syndrome. Eur J Endocrinol. 2023

(2) Joham AE, Teede HJ, Boyle JA, Stener-Victorin E, Moran LJ, Piltonen TT, et al. Summary of the 2023 International Evidence-based Guideline for the Assessment and Management of Polycystic Ovary Syndrome. Med J Aust. 2024.

(3) Hanna A, Abbas H, Yassine F, AlBush A, Bilen M. Systematic review of gut microbiota composition, metabolic alterations, and the effects of treatments on PCOS and gut microbiota across human and animal studies. Front Microbiol. 2025;16:1549499.doi:10.3389/fmicb.2025.1549499.

La entrada Alimentació al SOMP se publicó primero en Neolife.

Dues estratègies oposades, una mateixa pregunta: quina és la millor manera d’organitzar els nostres àpats?

Durant anys es va recomanar menjar cinc cops al dia per mantenir actiu el metabolisme, controlar la gana i afavorir un pes saludable. Més recentment, el dejuni intermitent ha guanyat popularitat com una estratègia eficaç per perdre greix i millorar certs marcadors metabòlics. Però, què diu realment l’evidència científica? Necessitem menjar cada poques hores o podem passar llargs períodes sense ingerir aliments?

Adriana Martín – Unitat de Nutrició Neolife

L’origen del mite dels cinc àpats

La recomanació de fer cinc àpats al dia va sorgir principalment de la idea que menjar sovint manté el metabolisme “actiu” i evita arribar amb massa gana als àpats principals.

No obstant això, la despesa energètica associada a la digestió, coneguda com a efecte termogènic dels aliments, depèn fonamentalment de la quantitat total de calories i nutrients ingerits, no del nombre de menjars realitzats. En altres paraules, consumir 2.000 kcal repartides en tres o cinc àpats genera una despesa energètica molt semblant.

A més, els estudis més recents mostren que augmentar la freqüència de menjars no produeix un avantatge significatiu sobre el pes corporal ni sobre la composició corporal quan les calories totals són les mateixes.

Què és exactament el dejuni intermitent?

El dejuni intermitent no consisteix a menjar menys aliments específics, sinó concentrar la ingesta en una finestra horària determinada.

Un dels protocols més utilitzats és el 16:8, que implica dejunar durant 16 hores i consumir tots els àpats en una finestra de 8 hores. Per exemple, fer el primer dinar a les 12:00 i l’últim a les 20:00.

La seva popularitat és perquè moltes persones troben més fàcil reduir la seva ingesta energètica limitant el temps disponible per menjar que comptant calories de forma conscient.

Què en diu l’evidència científica?

Les metaanàlisis publicades en els darrers anys coincideixen en una conclusió interessant: quan la ingesta calòrica i proteica és equivalent, el dejuni intermitent i una distribució convencional de menjars produeixen resultats molt similars en pèrdua de pes.

Tot i això, algunes investigacions suggereixen que determinades modalitats de restricció horària podrien aportar beneficis addicionals sobre la sensibilitat a la insulina, el control glucèmic i certs marcadors cardiometabòlics.

Tot i així, la magnitud d’aquests beneficis sol ser moderada i depèn en gran mesura de l’adherència a llarg termini.

Sembla que la clau està menys en el nombre de menjars i més en la qualitat de l’alimentació, el balanç energètic i la consistència dels hàbits.

Aleshores, quants àpats hem de fer?

La resposta curta és que no hi ha un nombre ideal de menjars vàlid per a tothom.

Algunes persones controlen millor la gana fent tres àpats principals. Altres prefereixen incloure una o dues ingestes addicionals. De la mateixa manera, hi ha individus que se senten còmodes practicant dejuni intermitent i altres que experimenten més gana, irritabilitat o dificultats per mantenir-lo.

L’important és que el patró triat permeti:

• Cobrir les necessitats nutricionals.
• Mantenir una ingesta adequada de proteïnes.
• Facilitar l’adherència a llarg termini.
• Adaptar-se a les circumstancies personals i laborals.

Quina estratègia sol funcionar millor a la pràctica?

Per a la majoria de persones sanes, una distribució d’entre tres i quatre menjars diaris sol resultar suficient per assolir una nutrició adequada sense complicar la rutina diària.

El dejuni intermitent pot ser una eina útil per als que prefereixen concentrar els àpats en un període més curt del dia, però no és una solució màgica ni una obligació per millorar la salut.

De la mateixa manera, fer cinc àpats diaris no accelera el metabolisme ni garanteix una pèrdua més gran de pes.

Tres idees clau

• El metabolisme no funciona més ràpid per menjar cinc cops al dia.
• El dejuni intermitent pot ser útil, però no és superior a altres estratègies quan les calories són equivalents.
• La millor distribució de menjars és aquella que pots mantenir de manera consistent i saludable a llarg termini.

Què pots fer aquesta setmana

• Observa en quin horari tens més gana i més energia.
• Prova durant diversos dies una distribució de tres o quatre àpats i avalua la teva sacietat.
• Prioritza la qualitat dels aliments abans que el nombre exacte de menjars.

Conclusió

La pregunta no hauria de ser si és millor fer cinc àpats al dia o fer dejuni intermitent. La veritable qüestió és quin patró alimentari et permet alimentar-te millor, controlar la gana i mantenir hàbits saludables de manera sostenible. L’evidència actual indica que tots dos enfocaments poden funcionar sempre que estiguin acompanyats d’una alimentació de qualitat i s’adaptin a les necessitats individuals.

BIBLIOGRAFIA

(1) Moon S, Kang J, Kim SH, et al. Beneficial effects of intermittent fasting: a narrative review. Journal of Yeungnam Medical Science. 2020.

(2) Varady KA, Cienfuegos S, Ezpeleta M, et al. Clinical application of intermittent fasting for weight loss: progress and future directions. Nature Reviews Endocrinology. 2022.

(3) Schoenfeld BJ, Aragon AA. How much protein can the body use in a single meal? Implications for daily protein distribution. Journal of the International Society of Sports Nutrition. 2018.

(4) Bellisle F, McDevitt R, Prentice AM. Meal frequency and energy balance. British Journal of Nutrition. 1997.

La entrada Cal fer cinc àpats al dia o és millor el dejuni intermitent? se publicó primero en Neolife.

Els fàrmacs GLP-1 estan revolucionant la pèrdua de pes. Però hi ha alguna cosa de què es parla poc: com menjar durant el tractament pot marcar la diferència.

Durant els últims mesos, noms com Ozempic, Wegovy o Mounjaro han passat de les consultes mèdiques a converses quotidianes i xarxes socials. La pèrdua de pes sembla més accessible que mai, però hi ha una pregunta important que moltes vegades queda fora del debat: Què passa amb la nostra nutrició quan disminueix tant la gana?

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

La revolució dels GLP-1: què està passant?

Si fa uns anys algú hagués dit que existirien medicaments capaços d’ajudar a perdre entre un 10 i un 20% del pes corporal, probablement hauria sonat massa optimista. Tot i això, avui és una realitat.

Medicaments com ara semaglutida o tirzepatida han canviat l’abordatge de l’obesitat i el sobrepès. La seva popularitat ha crescut tant que han saltat de les consultes endocrinològiques a titulars de premsa, podcasts i converses a la feina.

Però entre tota aquesta conversa hi ha una cosa important que sol quedar relegada a un segon pla: aprimar-se no és només perdre quilos.

La veritable pregunta és: quin tipus de pes estem perdent?

Com funcionen realment aquests medicaments?

Encara que moltes persones els descriuen com a “injeccions per aprimar-se”, el seu mecanisme és força més interessant.

Els GLP-1 imiten hormones intestinals que ajuden a regular la gana i la glucosa. En termes senzills, fan que una persona:

• Tingueu menys gana.
• Se senti saciada abans.
• Penseu menys en menjar.
• Reduïu la ingesta calòrica gairebé sense esforç conscient.

I aquí apareix una paradoxa interessant: menjar menys no sempre vol dir nodrir-se millor.

Quan la gana disminueix molt, també és fàcil començar a menjar pitjor sense adonar-se’n: saltar-se menjars, reduir proteïnes o deixar de consumir certs aliments essencials simplement perquè “no ve de gust”.

El risc de què es parla poc: perdre múscul a més de greix

Un dels punts més importants –i menys comentats– del tractament amb GLP-1 és que no tot el pes perdut correspon a greix corporal.

Part d’ aquesta pèrdua pot venir de la massa muscular. I això importa molt més del que sembla.

El múscul no només serveix per tenir força o una determinada composició corporal. També està relacionat amb:

• El metabolisme.
• La salut òsea.
• La mobilitat futura.
• L’envelliment saludable.
• El control de la glucosa.

Perdre greix pot millorar la salut metabòlica, però perdre múscul en excés pot tenir lefecte contrari a mitjà i llarg termini.

Per això, l’objectiu no hauria de ser només “pesar menys” sinó millorar la composició corporal.

Com canvia la nutrició quan prens GLP-1

Aquí és on l´alimentació deixa de ser secundària i es converteix en una part central del tractament.

1. La proteïna deixa de ser opcional

Quan la gana baixa, moltes persones mengen molt menys de tot… inclosa la proteïna. Tot i això, mantenir una ingesta proteica adequada és fonamental per preservar massa muscular durant la pèrdua de pes.

A la pràctica això sol significar prioritzar:

• Peix
• Ous
• Carns magres.
• Lactis rics en proteïna.
• Llegums
• Proteïnes vegetals de qualitat.

De vegades fins i tot cal reorganitzar els menjars per assegurar proteïna suficient, encara que la gana sigui menor.

2. La força importa més que el cardio

Hi ha una recomanació que cada cop repeteixen més especialistes: si estàs perdent pes, necessites estimular el múscul. L’entrenament de força (adaptat a cada persona) ajuda a enviar-li al cos el missatge de: “aquest teixit muscular continua sent necessari”.

No cal convertir-se en atleta ni entrenar-se sis dies a la setmana. Però sí que entendre que caminar està molt bé… i que probablement no sigui suficient per si mateix.

3. Més sacietat no significa millor nutrició

Moltes persones descriuen una cosa semblant a això: “Simplement ja no em ve de gust menjar”. I encara que al principi pot semblar un avantatge, també es pot traduir en dietes pobres en fibra, vitamines o minerals. En altres paraules: menys gana no equival automàticament a millor alimentació.

La qualitat dels aliments continua important.

Aleshores… són una bona eina?

La resposta curta és: ho poden ser, en el context adequat.

Els GLP-1 estan mostrant resultats molt prometedors i poden millorar significativament la salut de moltes persones quan hi ha indicació mèdica. Però convé abandonar una idea simplista: que el medicament “ho fa tot”.

La realitat és més interessant –i més útil–: el tractament funciona millor quan s’acompanya d’una estratègia nutricional adequada, entrenament de força, seguiment mèdic i canvis sostenibles. Perquè l’objectiu no és només perdre pes ràpid. L’objectiu és guanyar salut sense perdre múscul, energia ni qualitat de vida.

Conclusió

Estem vivint un canvi important en el tractament de sobrepès i obesitat. Els GLP-1 han obert possibilitats que fa uns anys semblaven impensables.

Però potser la lliçó més important sigui aquesta: quan la gana disminueix, la nutrició es torna encara més important.

Menjar menys pot ser relativament fàcil. Menjar millor, mentre protegim múscul i salut metabòlica, continua requerint estratègia. I és aquí on la nutrició ben plantejada marca la diferència.

BIBLIOGRAFIA

(1) Wilding JPH, et al. Once-Weekly Semaglutide in Adults with Overweight or Obesity. New England Journal of Medicine. 2021.

(2) Jastreboff AM, et al. Tirzepatide Once Weekly for the Treatment of Obesity. New England Journal of Medicine. 2022.

(3) Wharton S, et al. Obesity in adults: a clinical practice guideline. CMAJ. 2020.

(4) Metaanálisis sobre cambios en composición corporal y pérdida de masa magra asociada a terapias GLP-1 en obesidad

La entrada El boom dels medicaments per aprimar-se (GLP-1): per què la nutrició importa ara més que mai se publicó primero en Neolife.

El mes de maig passat, la revista The Lancet va publicar el resultat d’un procés de consens internacional sense precedents: la síndrome d’ovari poliquístic (SOP) deixa de dir-se així per passar a anomenar-se síndrome ovàrica metabòlica poliendocrina (SOMP). El canvi, liderat per la Universitat de Monash i amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut, no és un simple maquillatge terminològic, sinó el resultat de catorze anys de treball científic.

Darrere de la nova denominació hi ha enquestes globals iteratives, mètodes Delphi modificats i la participació de més de 14.000 persones (pacients i professionals sanitaris) procedents de totes les regions del món. L’objectiu: trobar un nom que reflecteixi amb precisió el que realment passa a l’organisme dels qui viuen amb aquesta condició.

Dr. Carlos Martí – Equip Mèdic Neolife

Una nova denominació per reflectir millor la realitat clínica

Durant dècades, el terme “poliquístic” va centrar l’atenció (i el diagnòstic) en una imatge ecogràfica concreta: la presència de múltiples fol·licles a l’ovari. Però aquests fol·licles no són quists patològics, sinó estructures immadures que no van completar el seu desenvolupament, i moltes pacients amb la condició ni tan sols presenten aquesta morfologia ovàrica.

Aquest desajust entre el nom i la realitat clínica tenia conseqüències: diagnòstics tardans, atenció fragmentada i un estigma que encara avui acompanya la paraula “poliquístic”. El nou nom busca posar fre a aquesta confusió i reconèixer, des de la denominació mateixa, que es tracta d’un trastorn multisistèmic: hormonal, metabòlic i reproductiu alhora.

La magnitud del problema ho justifica. Segons l’OMS, el SOMP afecta una de cada vuit dones en edat reproductiva a tot el món, i s’estima que fins al 70% dels casos romanen sense diagnosticar. La transició del nom s’implementarà de manera gradual durant els propers tres anys, actualitzant guies clíniques, classificacions diagnòstiques i materials per a pacients.

De SOP a SOMP: anatomia d´un consens global

El procés, publicat el 12 de maig del 2026 i liderat per la professora Helena Teede juntament amb el Global Name Change Consortium, va implicar 56 organitzacions acadèmiques, clíniques i de pacients. No es tractava d’escollir un nom nou per consens d’uns quants experts, sinó de construir-lo a partir de l’evidència científica i de l’experiència real dels que conviuen amb la condició.

El nou nom es va presentar oficialment durant el Congrés Europeu d’Endocrinologia, a Praga, i es va publicar simultàniament a The Lancet. Segons els seus autors, la prioritat va ser trobar un terme precís, encara que això signifiqués abandonar definitivament les sigles SOP que durant dècades van identificar la malaltia.

Els tres pilars del nou nom

El terme síndrome ovàric metabòlic polentcrin condensa tres idees clau. “Poliendocrino” reconeix que no és només l’ovari el que està alterat, sinó diferents sistemes hormonals (andrògens, insulina i, en alguns casos, també la funció tiroïdal). “Metabòlic” situa la resistència a la insulina i el risc cardiovascular al centre del diagnòstic, no com una complicació secundària. I “ovàric” manté l’origen reproductiu de la condició, però sense la referència errònia als quists.

Aquesta forma de nomenar-lo no és només més exacta: també orienta millor el tractament. Un trastorn que afecta alhora el metabolisme, diverses glàndules i el sistema reproductiu difícilment es pot abordar des d’una sola especialitat.

Què és i com es diagnostica el SOMP

Més enllà del nom, el SOMP segueix diagnosticant-se amb els criteris clínics ja coneguts, adaptats de Rotterdam: s’han de complir almenys dues de tres condicions: alteracions de l’ovulació (cicles irregulars o absència d’ovulació), excés d’andrògens -ja sigui clínic (acne, borrissol excessiu, caiguda de cabell) a l’ecografia o una hormona antimülleriana elevada. En adolescents, els criteris s’apliquen amb més cautela i només se n’exigeixen els dos primers.

Aquesta combinació de criteris dóna lloc a fenotips diferents: no totes les pacients amb SOMP tenen el mateix perfil. Hi ha dones amb hiperandrogenisme i cicles irregulars que a més mostren la morfologia poliquística a l’ovari, d’altres amb el mateix quadre hormonal però sense aquesta imatge ecogràfica, i d’altres que ovulen amb normalitat però presenten excés d’andrògens i múltiples fol·licles. Aquesta variabilitat és precisament la que el nom nou intenta capturar millor que l’anterior.

La resistència a la insulina, encara que extremadament freqüent al SOMP, no forma part dels criteris diagnòstics formals. Tot i això, condiciona bona part del pronòstic i del tractament, la qual cosa explica que el component “metabòlic” ocupi ara un lloc central en el propi nom de la malaltia.

Per què la precisió del nom també és salut

Les pacients amb SOMP conviuen amb manifestacions molt diferents entre si: cicles irregulars, dificultat per aconseguir un embaràs, acne persistent, excés de borrissol o caiguda de cabell, però també un major risc de diabetis tipus 2 i malaltia cardiovascular. El nom anterior, centrat a l’ovari, deixava en segon pla aquestes implicacions metabòliques, que en molts casos són les que més impacten en la salut a llarg termini.

Anomenar correctament una malaltia no és un gest simbòlic. Quan el nom reflecteix la complexitat real d’una condició, millora el reconeixement clínic, agilitza el diagnòstic i facilita que diverses especialitats treballin de manera coordinada al voltant de la mateixa pacient.

El component cardiovascular: per què no és un detall menor

El risc cardiovascular no és un efecte secundari menor del SOMP, sinó una de les raons de fons per les quals ha canviat el nom. La resistència a la insulina és present en aproximadament el 85% de les persones amb aquesta condició i actua com un dels motors centrals del quadre: la hiperinsulinèmia compensatòria estimula la producció ovàrica i suprarenal d’andrògens, redueix la proteïna transportadora d’hormones sexuals (SHBG) i, amb això, augmenta la testosterona lliure circulant.

Aquest desequilibri afavoreix l’acumulació de greix visceral i hepàtic, un estat proinflamatori de baix grau i disfunció de l’endoteli vascular, ingredients que, sostinguts en el temps, deriven en hipertensió arterial, dislipèmia i aterosclerosi prematura. El risc de diabetis tipus 2 i de diabetis gestacional també augmenta de manera proporcional al pes corporal.

Per aquest motiu, les guies actuals recomanen que tota dona amb un diagnòstic recent de SOMP se sotmeti a una valoració metabòlica que inclogui un perfil lipídic i una prova de tolerància oral a la glucosa, independentment de la seva edat o del seu índex de massa corporal. Detectar precoçment aquestes alteracions permet actuar abans que es tradueixin en malaltia cardiovascular establerta, en la línia de l’enfocament preventiu que a New Reliance apliquem també davant d’altres factors de risc cardiometabòlic.

Com es tracta el SOMP

El tractament del SOMP mai no ha estat una solució única, i això no canvia amb el nou nom: segueix sent un abordatge personalitzat, que depèn dels símptomes predominants en cada pacient, de si hi ha desig d’embaràs o no, i del grau d’afectació metabòlica.

El primer esglaó, en la majoria dels casos, són les intervencions sobre l’estil de vida: una alimentació que afavoreixi la sensibilitat a la insulina, l’activitat física regular i, quan cal, una pèrdua de pes moderada. Aquests canvis, per ells mateixos, poden millorar la regularitat del cicle, reduir l’hiperandrogenisme i disminuir el risc cardiometabòlic a llarg termini.

Quan el component metabòlic és rellevant, es recorre a fàrmacs sensibilitzadors a la insulina, com ara la metformina. Per regular el cicle i controlar l’acne o l’excés de pèl s’utilitzen anticonceptius hormonals combinats o antiandrògens, entre els quals l’espironolactona continua sent el més emprat pel seu efecte sobre l’hirsutisme i l’acne, tot i que cal evitar si hi ha desig d’embaràs pel potencial teratogen. I quan la pacient busca un embaràs, hi ha opcions específiques d’inducció de l’ovulació, com ara letrozol o citrat de clomifè, i, si no són suficients, tècniques de reproducció assistida com la fecundació in vitro.

El SOMP no implica necessàriament infertilitat: moltes dones amb aquesta condició aconsegueixen embarassos espontanis o assistits. La clau està en un seguiment que combini ginecologia, endocrinologia i nutrició, i que incorpori suport psicològic quan calgui, atès l’impacte emocional que pot tenir conviure amb una condició crònica.

Què canvia (i què no) per a les pacients

Els símptomes no canvien: una dona amb SOMP presenta exactament les mateixes manifestacions que abans s’associaven al SOP. El que canvia és la manera d’entendre-les i integrar-les en un únic quadre clínic, i la manera com els professionals sanitaris es comuniquen i coordinen l’atenció.

La transició serà progressiva. Durant els propers tres anys s’actualitzaran guies clíniques, sistemes de classificació, historials mèdics i materials informatius per a pacients i professionals. L’objectiu dels promotors del consens no és transformar de la nit al dia la pràctica clínica, sinó que aquesta evolucioni de manera ordenada cap al nou marc diagnòstic.

L’enfocament de Neolife

A Neolife portem temps abordant els trastorns hormonals femenins des d’una mirada integral, combinant endocrinologia, ginecologia i nutrició per no perdre de vista el que passa més enllà de l’ovari. Aquest canvi de nom confirma una cosa que ja forma part de la nostra pràctica clínica: valorar conjuntament el perfil hormonal, metabòlic i reproductiu de cada pacient, en lloc de tractar cada símptoma per separat.

Perquè posar el nom correcte a una malaltia és, moltes vegades, el primer pas per tractar-la millor.

BIBLIOGRAFIA

(1) Teede HJ, Bahri Khomami M, Morman R, et al; Global Name Change Consortium. Polyendocrine metabolic ovarian syndrome, the new name for polycystic ovary syndrome: a multistep global consensus process. Lancet. 2026 Jun 6;407(10545):2329-2339. doi: 10.1016/S0140-6736(26)00717-8. Epub 2026 May 12.

(2) Teede HJ, Moran LJ, Morman R, et al. Polycystic ovary syndrome perspectives from patients and health professionals on clinical features, current name, and renaming: a longitudinal international online survey. EClinicalMedicine. 2025;84:103287.

La entrada La síndrome d’ovari poliquístic canvia de nom: per fi neix la síndrome ovàrica metabòlica poliendocrina (SOMP) se publicó primero en Neolife.

Durant anys, la pèrdua de pes s’ha abordat principalment des d’una perspectiva simple: menjar menys i moure’s més. Tot i això, l’evidència actual mostra que aquest enfocament resulta insuficient per explicar el que passa a la pràctica clínica.

La majoria de dietes no fracassen per manca de coneixement, sinó per no tenir en compte com respon l’organisme i com es regula la conducta alimentària al llarg del temps.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què passa al cos quan fem dieta?

Quan es redueix la ingesta calòrica, l’organisme activa mecanismes d’adaptació amb un objectiu que no és estètic, sinó de supervivència.

Un dels factors principals que explica el motiu pel qual les dietes a llarg termini no funcionen és l’adaptació metabòlica.

Adaptació metabòlica

Un dels factors principals que explica el motiu pel qual les dietes a llarg termini no funcionen és l’adaptació metabòlica, quan es manté el dèficit calòric:

• Disminueix la despesa energètica en repòs.
• Es redueix la despesa associada a l’activitat.
• L’organisme esdevé més eficient.

Regulació de la gana: canvis hormonals

La pèrdua de pes indueix canvis en hormones clau:

• Disminució de la leptina (senyal de sacietat).
• Augment de la ghrelina (estimulació de la gana).

El resultat és una tendència més gran a menjar, fins i tot en persones amb alta adherència inicial.

Pèrdua de massa muscular

En dietes mal estructurades o massa restrictives hi ha una pèrdua de massa muscular, i això comporta:

• Reducció del metabolisme basal.
• Disminució de la capacitat d’oxidar energia.
• Recuperar greix corporal.

La conducta: el factor clau

Més enllà de la fisiologia, l‟èxit d‟un pla nutricional depèn de si és sostenible. L’evidència mostra que la pèrdua de pes no depèn únicament del dèficit calòric, sinó de la capacitat de sostenir-lo en el temps.

I aquí és on entra la conducta, ja que les dietes estrictes:

• Són difícils de mantenir.
• Augmenten el desig per aliments restringits.
• Afavoreixen episodis de descontrol.

A més, hi ha factors externs com l’estrès, la manca de temps o la disponibilitat d’aliments que influeixen a afegir un estrès extra al nostre cos.

Cicle restricció–descontrol

Un patró freqüent a consulta és:

Restricció → augment del desig → pèrdua de control → culpa

Aquest cicle dificulta l’adherència i n’afavoreix l’abandonament.

La solució a la pràctica clínica

A la pràctica clínica, això es tradueix en:

• Evitar dèficits calòrics agressius.
• Prioritzar el manteniment de massa muscular.
• Assegurar una ingesta proteica adequada.
• Avaluar la sostenibilitat a llarg termini.
• Bons hàbits de vida.

L’objectiu no és únicament induir la pèrdua de pes sinó crear un context metabòlic i conductual que permeti mantenir-la.

Conclusió

La majoria de les dietes no fallen per manca de disciplina, sinó perquè no tenen en compte la resposta fisiològica de l’organisme i la conducta alimentària.

El cos s’adapta per reduir la despesa energètica i augmentar la gana, mentre que les estratègies restrictives en dificulten l’adherència.

Per això, l’èxit a llarg termini no depèn d’aplicar mesures extremes, sinó de dissenyar intervencions que respectin la fisiologia, s’adaptin a la persona i es puguin mantenir en el temps.

En definitiva, perdre pes no és només una qüestió de calories, sinó estratègia, context i sostenibilitat.

BIBLIOGRAFIA

(1) Thom, G., et al. (2021). Weight loss-induced increase in fasting ghrelin concentration is a predictor of weight regain. Diabetes, Obesity and Metabolism.

(2) Nunes, C. L., et al. (2021). Adaptive thermogenesis after weight loss: a systematic review.

(3) López-Torres, S. Y., et al. (2024). Adaptive thermogenesis at the level of resting energy expenditure after diet-induced weight loss. Obesity (Silver Spring).

(4) Hall, K. D., & Kahan, S. (2023). Maintenance of lost weight and long-term management of obesity. Medical Clinics of North America.

La entrada Per què moltes dietes fallen a llarg termini: més enllà de les calories se publicó primero en Neolife.

Descobriu per què tenir cura del vostre intestí és cuidar tot el vostre cos — des del sistema immune fins al seu estat d’ànim.

Durant molt de temps, es va pensar que l’intestí només s’encarregava de pair els aliments. Avui sabem que la seva funció va molt més enllà. Al seu interior hi viu un complex ecosistema de microorganismes —la microbiota intestinal— que influeix directament en aspectes clau de la nostra salut. Cuidar-la no només millora la digestió, sinó que també et pot ajudar a sentir-te amb més energia, menys inflamat i emocionalment més equilibrat.

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

Què és la microbiota i per què importa?

La microbiota intestinal és el conjunt de bilions de microorganismes —bacteris, virus, fongs i altres— que viuen al teu intestí. Encara que pugui sonar estrany, aquests diminuts habitants tenen un rol crucial a la teva salut.

Entre les principals funcions clau de la microbiota destaquem:

• Digestió d’aliments i producció de nutrients com a vitamines del grup B i K.
• Entrenament del sistema immunològic.
• Producció de neurotransmissors, com la serotonina (el 90% es produeix a l’intestí!).
• Protecció contra patògens nocius.

Per això se’n diu “el segon cervell”. Hi ha una connexió directa entre l’intestí i el cervell, coneguda com l’eix intestí-cervell, que permet que allò que succeeix en un, afecti l’altre.

La microbiota i el seu impacte a la salut mental i immunològica

La connexió entre l’intestí i el cervell ha estat un dels descobriments més fascinants de la ciència en els darrers anys. Allò que abans es considerava únicament un òrgan digestiu, avui es reconeix com un sistema complex que es comunica directament amb el cervell a través del que es coneix com l’eix intestí-cervell. Aquesta via de comunicació permet que els canvis a la microbiota intestinal influeixin no només en la digestió, sinó també en l’estat emocional, el comportament i fins i tot en la manera com el nostre cos respon davant de malalties.

En el camp de la salut mental, diversos estudis han demostrat que un desequilibri a la microbiota intestinal —el que es coneix com a disbiosi— pot estar relacionat amb trastorns com l’ansietat, la depressió i la fatiga crònica. Això és degut a que molts dels bacteris intestinals participen en la producció de neurotransmissors clau, com la serotonina, que és responsable de generar sensacions de benestar i felicitat. De fet, s’estima que més del 90% de la serotonina del cos es produeix a l’intestí, cosa que explica perquè moltes vegades, quan hi ha malestar digestiu, també es presenten alteracions emocionals.

D’altra banda, la microbiota hi juga un paper crucial en el funcionament del sistema immunològic. Aproximadament del 70 al 80 per cent de les cèl·lules immunitàries del cos es troben a l’intestí, fet que converteix aquest òrgan en una veritable central de defensa. Quan la microbiota està en equilibri, ajuda a entrenar el sistema immune perquè reaccioni adequadament davant de virus, bacteris o toxines. Tot i això, quan aquest equilibri es trenca, es pot generar un estat d’inflamació crònica de baix grau, que a llarg termini debilita les nostres defenses i augmenta el risc de desenvolupar malalties autoimmunes, al·lèrgies, infeccions recurrents o fins i tot condicions metabòliques com l’obesitat i la diabetis tipus 2.

A més, l’estil de vida modern -caracteritzat per dietes pobres en fibra, excés d’aliments ultraprocessats, consum freqüent d’antibiòtics, manca de son i alts nivells d’estrès- té un impacte negatiu directe sobre la microbiota. Aquests factors redueixen la diversitat bacteriana, afavoreixen el creixement de microorganismes nocius i alteren les funcions protectores de l’intestí. Per aquesta raó, tenir cura de la microbiota no s’hauria de considerar només una estratègia per millorar la digestió, sinó una eina fonamental per enfortir el sistema immune, equilibrar la ment i prevenir malalties.

Com tenir cura del microbiota Guía pràctica

Tenir cura del seu microbiota no ha de ser complicat. Tot i la seva complexitat biològica, aquest ecosistema intestinal respon de manera molt positiva a canvis simples en l’estil de vida i l’alimentació. El que decideixi menjar, com gestiona l’estrès o quant dorm, pot modelar la seva microbiota dia a dia, enfortint-ne la diversitat i afavorint la presència de bacteris beneficiosos. En altres paraules, cada decisió diària és una oportunitat per nodrir la seva salut des de dins.

Tenir cura de la seva microbiota no ha de ser complicat. Tot i la seva complexitat biològica, aquest ecosistema intestinal respon de manera molt positiva a canvis simples a l’estil de vida i l’alimentació. Qui decideixi menjar, com gestiona l’estrès o quant dorm, pot modelar la seva microbiota dia a dia, enfortint-ne la diversitat i afavorint la presència de bacteris beneficiosos. En altres paraules, cada decisió diària és una oportunitat per nutrir la seva salut des de dins.

• All
• Ceba
• Espàrrecs
• Pueros
• Carxofes
• Grans sencers com l’ avena
• Fruites no molt madures, com el plàtan verd

A diferència de la fibra comuna, la fibra prebiòtica no només regula el trànsit intestinal, sinó que també nodreix directament la microbiota, ajudant a millorar la seva diversitat i estabilitat.

Al costat dels prebiòtics, els aliments fermentats tenen un valor especial en la salut intestinal. Aquests aliments contenen bacteris vius, coneguts com a probiòtics, que poden colonitzar temporalment l’intestí i col·laborar amb les funcions digestives, immunològiques i metabòliques.

• Kèfir
• Iogurt natural sense sucre
• Chucrut
• Kimchi
• Kombutxa artesanal són alguns exemples accessibles i efectius

Incorporar-los amb freqüència a l’alimentació pot ajudar a restaurar l’equilibri microbià, sobretot després de tractaments amb antibiòtics o períodes prolongats d’estrès i mala alimentació.

A més de l’alimentació, altres aspectes de l’estil de vida influeixen significativament a la microbiota. L’estrès crònic, el sedentarisme, la manca de son i el consum excessiu d’aliments ultraprocessats són enemics silenciosos de la salut intestinal. L’estrès, per exemple, altera la motilitat intestinal i pot canviar la composició bacteriana en pocs dies, generant símptomes digestius com inflor, gasos, restrenyiment o diarrea. Dormir bé, moure’s amb regularitat i trobar moments per desconnectar són hàbits essencials que actuen en conjunt per protegir l’equilibri de l’ecosistema intestinal.

Conclusió

Tenir cura del microbiota no és una moda ni una tendència passatgera. És una inversió real a la seva salut a llarg termini. Començar amb petits canvis sostenibles, com afegir més vegetals als àpats, evitar els sucres afegits o triar opcions fermentades en lloc de productes industrialitzats, pot marcar una gran diferència en com se sent i com funciona el seu cos. Recordeu que un intestí sa no només millora la seva digestió, sinó que també enforteix les seves defenses, lajuda a manejar millor lestrès i millora el seu benestar emocional.

El seu intestí té memòria. Cada elecció que fa ho construeix o ho debilita. Per això, cuidar el microbiota és una forma intel·ligent i conscient de cuidar tot el seu organisme, des de les defenses que el protegeixen fins als pensaments que l’acompanyen. Avui és un bon dia per començar.

BIBLIOGRAFIA

(1) Cryan, J. F., & Dinan, T. G. (2012). Mind-altering microorganisms: the impact of the gut microbiota on brain and behaviour. Nature Reviews Neuroscience, 13(10), 701–712.

(2) Dinan, T. G., & Cryan, J. F. (2017). The microbiome-gut-brain axis in health and disease. Gastroenterology Clinics of North America, 46(1), 77–89.

(3) Belkaid, Y., & Hand, T. W. (2014). Role of the microbiota in immunity and inflammation. Cell, 157(1), 121–141.

(4) Round, J. L., & Mazmanian, S. K. (2009). The gut microbiota shapes intestinal immune responses during health and disease. Nature Reviews Immunology, 9(5), 313–323.

(5) Kau, A. L., Ahern, P. P., Griffin, N. W., Goodman, A. L., & Gordon, J. I. (2011). Human nutrition, the gut microbiome and the immune system. Nature, 474(7351), 327–336.

(6) Valdes, A. M., Walter, J., Segal, E., & Spector, T. D. (2018). Role of the gut microbiota in nutrition and health. BMJ, 361, k2179.

(7) Giulia Enders (2014). La digestió és la qüestió. Editorial Uranito

(8) Michael Mosley (2017). El Código de la Comida: cómo tu flora intestinal puede cambiar tu vida. Editorial Urano.

La entrada El segon cervell: com la microbiota intestinal impacta la seva ment, immunitat i salut global se publicó primero en Neolife.

Ni tot és l’índex glucèmic ni necessites menjar proteïna sense límit.

Si voleu perdre greix, probablement heu sentit que ha d’evitar aliments amb alt índex glucèmic i augmentar molt la proteïna. Però què és realment important? L’índex glucèmic influeix tant com creiem? Quanta proteïna necessites de debò? Aclarim tots dos conceptes amb base científica i aplicació pràctica.

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

Què és realment l’índex glucèmic?

L’índex glucèmic (IG) mesura la velocitat amb què un aliment que conté carbohidrats eleva la glucosa a la sang en comparació amb la glucosa pura.

• IG alt → pujada ràpida de glucosa.
• IG baix → pujada més lenta

Però hi ha un problema: l’índex glucèmic es mesura en condicions aïllades, amb l’aliment consumit sol i quantitats estandarditzades. A la vida real, mengem combinacions d’aliments. Per això, el concepte més útil és la càrrega glucèmica, que té en compte tant la qualitat com la quantitat de carbohidrat.

¿Importa l’índex glucèmic per perdre pes?

L’evidència mostra que:

• Les dietes de baix IG poden millorar el control glucèmic.
• En persones amb resistència a la insulina poden ser especialment útils.
• Tot i això, quan les calories i la proteïna estan controlades, l’IG per si sol no determina la pèrdua de greix.

El que més influeix en la pèrdua de pes és:

• Dèficit calòric sostingut
• Suficient proteïna
• Adherència a llarg termini

Un aliment amb IG alt no “engreix” per si mateix. El context complet de la dieta és el que marca la diferència.

La proteïna: la gran protagonista en la pèrdua de greix

Si hi ha un macronutrient clau quan busquem perdre greix sense perdre massa muscular, és la proteïna, per què?

• Augmenta la sacietat.
• Redueix la pèrdua de massa muscular en dèficit calòric.
• Té més efecte tèrmic (despesem més energia en digerir-la).

Però aquí sorgeix la pregunta important:

Quanta proteïna es necessita realment per perdre pes?

La recomanació estàndard per a població general és 0,8 g/kg/dia.

Per a la pèrdua de greix i preservació de massa muscular, l’evidència actual suggereix: 1,6 – 2,2 g/kg de pes corporal al dia. No obstant això, abans d’augmentar la proteïna, assegureu-vos que no hi hagi una condició mèdica que requereixi un enfocament diferent. Aquesta ingesta s’ha d’individualitzar i supervisar per un professional sanitari.

Exemple pràctic:

Una persona de 70 kg que vol perdre greix hauria de consumir entre 112 i 154 g de proteïna al dia. No és “menjar proteïna sense límit”. Més enllà d’aquest rang, els beneficis no augmenten significativament.

El que realment hauria de fer:

En lloc d’obsessionar-se amb l’índex glucèmic:

• Assegureu proteïna suficient en cada àpat.
• Combineu carbohidrats amb fibra, greix i proteïna.
• Prioritzar aliments mínimament processats.
• Avalueu la vostra adherència abans que l’IG.

Si en millora la distribució proteica diària, l’impacte en composició corporal serà molt més gran que centrar-se exclusivament en l’índex glucèmic.

Conclusió

L’índex glucèmic pot ser una eina útil en determinats contextos, especialment en persones amb alteracions metabòliques, però no és el factor decisiu quan parlem de pèrdua de greix. El que marca realment la diferència és mantenir un dèficit calòric sostenible, assegurar una ingesta adequada de proteïna i construir un patró alimentari que pugui mantenir en el temps.

En aquest context, la proteïna juga un paper clau perquè ajuda a preservar la massa muscular, en millora la sacietat i en facilita l’adherència al pla. Tot i això, més no sempre és millor, i les recomanacions s’han d’ajustar a les característiques individuals ia l’estat de salut de cada persona.

En definitiva, perdre pes no depèn de demonitzar aliments pel seu índex glucèmic ni de consumir proteïna sense límit, sinó aplicar estratègia, evidència i coherència a llarg termini.

BIBLIOGRAFIA

(1) Thomas, D., Erdman, K., & Burke, L. (2016). Position of the Academy of Nutrition and Dietetics: Nutrition and Athletic Performance.

(2) Morton, R. W., et al. (2018). Protein intake and muscle mass: A meta-analysis.

(3) Wycherley, T. P., et al. (2012). Effects of energy-restricted high-protein diets on body composition.

(4) Livesey, G., et al. (2008). Glycemic index and body weight: systematic review and meta-analysis.

La entrada Índex glucèmic i proteïna: el que realment importa si vol perdre pes. se publicó primero en Neolife.

L’osteoporosi i l’osteopènia són malalties silencioses que afecten milions de persones, especialment amb el pas dels anys.

L’alimentació, l’estil de vida i certs hàbits diaris tenen un paper clau tant en la prevenció com en l’evolució. En aquest article repassem què passa als ossos, quins nutrients els protegeixen i quins aliments convé limitar per preservar-ne la fortalesa.

Meritxell Massons – Unitat de Nutrició Neolife

Què són l’osteoporosi i l’osteopènia?

L‘osteoporosi és una malaltia caracteritzada per la pèrdua progressiva de massa i de qualitat òssia. L’os es torna més porós i fràgil, cosa que incrementa de manera significativa el risc de fractures, fins i tot davant accions quotidianes com caminar o ajupir-se.

L’osteopènia és una etapa prèvia, en què la densitat mineral òssia és inferior al normal, però encara no arriba als criteris diagnòstics d’osteoporosi. Se sol detectar mitjançant una densitometria òssia i representa una oportunitat clau per a la prevenció.

Per què s’afebleixen els ossos amb l’edat?

Els ossos no són estructures estàtiques: es troben en renovació constant. Hi ha cèl·lules que formen os (osteoblasts) i altres que el degraden (osteoclasts).

• Infància i adolescència: predomina la formació òssia.
• Edat adulta: es manté un equilibri entre formació i degradació.
• A partir dels 50-60 anys: la degradació supera la formació, especialment després de la menopausa a causa del descens d’estrògens.

Aquest procés explica perquè l’osteoporosi és més freqüent en dones postmenopàusiques i en homes d‘edat avançada.

Com prevenir l’osteoporosi des de l’alimentació

La prevenció comença molt abans que apareguin els símptomes. Assolir un bon bec de massa òssia durant l’adolescència i l’adultesa primerenca és determinant per a la salut òssia futura.

Calci: la base estructural de l’os

Una aportació adequada de calci evita que l’organisme hagi d’extreure’l de l’os per mantenir funcions vitals com ara la contracció muscular o la coagulació sanguínia.

Principals fonts:

• Lactis (llet, iogurt, formatges curats i semicurats).
• Llegums, fruits secs i llavors.
• Peix petit amb espines (sardines).
• Verdures com a bròquil.
• Aliments fortificats (begudes vegetals, cereals)

Dues racions diàries de lactis, dins una dieta variada, solen cobrir les necessitats en adults sans.

Vitamina D: clau per absorbir el calci

La vitamina D permet que el calci s’absorbeixi correctament a l’intestí i es dipositi a l’os.

Fonts principals:

• Exposició solar moderada.
• Peixos blaus.
• Ous i lactis.
• Aliments enriquits.

A l’hivern o en persones amb poca exposició solar, és freqüent trobar-hi dèficits, per la qual cosa pot ser necessari valorar suplementació sota supervisió d’un professional de la salut.

Activitat física: un estímul imprescindible

L’exercici, especialment el que implica càrrega (caminar, pujar escales, ballar, entrenament de força), estimula la formació òssia. Cada contracció muscular exerceix un senyal positiu sobre el pinyol, ajudant a mantenir la seva densitat.

Nutrients que recolzen la salut òssia

A més del calci i la vitamina D, altres nutrients exerceixen funcions clau:

• Proteïnes: necessàries per a la matriu òssia, evitant excessos d’origen animal.Proteínas: necesarias para la matriz ósea, evitando excesos de origen animal.
• Magnesi: afavoreix la mineralització òssia i l’acció hormonal.
• Zinc: participa en la formació i la reparació del teixit ossi.
• Vitamina C: essencial per la síntesi de colàgen.
• Vitamina K: regula la fixació del calci a l’os.

Una dieta variada i equilibrada acostuma a cobrir aquests requeriments.

Aliments i substàncies que convé limitar a l’osteoporosi

No són prohibicions absolutes, sinó consums moderats i conscients.

• Cafeïna

El consum elevat pot augmentar l’eliminació urinària de calci. Limitar cafè, te i begudes energètiques ajuda a protegir el pinyol.

• Fòsfor en excés

Present sobretot en refrescos com la coca cua i ultra processats. Un excés altera l’equilibri calci-fòsfor i perjudica la densitat òssia.

• Alcohol i tabac

Tots dos interfereixen amb la formació de pinyol nou i augmenten el risc de fractures. La seva reducció o eliminació és una mesura clau per a la prevenció.

• Fitats i oxalats

Presents en cereals integrals, cacau, cafè i algunes verdures de fulla verda. No cal eliminar-los, però sí combinar-los adequadament i evitar que desplacin aliments rics en calci.

Alimentació i hormones: una relació clau

La pèrdua d’estrògens a la menopausa i de testosterona en homes grans accelera la pèrdua òssia. Per això, l’osteoporosi és més freqüent en dones postmenopàusiques i homes de més de 65 anys.

Una alimentació adequada, juntament amb exercici i control mèdic, pot alentir significativament aquest procés.

Conclusió

Tenir cura de la salut òssia no depèn d’un únic aliment, sinó d’un estil de vida complet. Una dieta rica en nutrients, activitat física regular i la reducció dhàbits perjudicials són les millors eines per prevenir losteoporosi i millorar la qualitat de vida a llarg termini.

BIBLIOGRAFIA

(1) World Health Organization. Prevention and management of osteoporosis: report of a WHO scientific group. Geneva: World Health Organization; 2003. (WHO Technical Report Series; no. 921).

(2) International Osteoporosis Foundation. Nutrition and bone health [Internet]. Nyon: International Osteoporosis Foundation; 2023 [cited 2026 Feb 9]. Available from: International Osteoporosis Foundation.

(3) National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Calcium: fact sheet for health professionals [Internet]. Bethesda (MD): National Institutes of Health; 2022 [cited 2026 Feb 9]. Available from: National Institutes of Health.

(4) National Institutes of Health, Office of Dietary Supplements. Vitamin D: fact sheet for health professionals [Internet]. Bethesda (MD): National Institutes of Health; 2022 [cited 2026 Feb 9]. Available from: National Institutes of Health.

(5) European Food Safety Authority. Scientific opinion on dietary reference values for calcium. EFSA Journal. 2015;13(5):4101.

(6) European Food Safety Authority. Dietary reference values for vitamin D. EFSA Journal. 2016;14(10):4547.

(7) Weaver CM, Gordon CM, Janz KF, Kalkwarf HJ, Lappe JM, Lewis R, et al. The National Osteoporosis Foundation’s position statement on peak bone mass development and lifestyle factors. Osteoporosis International. 2016;27(4):1281–1386.

(8) Bonjour JP. Protein intake and bone health. Int J Vitam Nutr Res. 2011;81(2–3):134–142.

(9) Rizzoli R, Biver E, Brennan-Speranza TC, Bilezikian JP. Nutritional intake and bone health. Lancet Diabetes Endocrinol. 2021;9(9):606–621.

La entrada Osteoporosi i alimentació: què evitar i com protegir els seus ossos se publicó primero en Neolife.

La transición menopáusica favorece cambios en la composición corporal. Analizamos los factores hormonales implicados y las estrategias nutricionales eficaces.

Durant la menopausa, moltes dones experimenten un augment de pes, especialment a la zona abdominal. Tot i que sol atribuir-se exclusivament a “les hormones”, el fenomen és més complex. La disminució d’estrògens, els canvis a la massa muscular i les adaptacions metabòliques influeixen significativament. Revisem què passa i com intervenir de manera efectiva.

Adriana Martín Peral – Unitat de Nutrició Neolife

Canvis hormonals a la menopausa: què passa realment?

La menopausa es caracteritza pel descens progressiu d’estrògens, especialment estradiol. Aquest canvi hormonal impacta a:

• Redistribució del greix corporal cap a un patró més androide
• Disminució de la despesa energètica basal.
• Major resistència a la insulina.
• Augment del risc cardiometabòlic.

Els estrògens tenen un paper protector a nivell metabòlic. El seu descens afavoreix una acumulació més gran de greix visceral, metabòlicament més actiu i associat a inflamació.

És només un problema hormonal?

No pas exclusivament. A més del canvi hormonal, hi intervenen altres factors:

• Pèrdua de massa muscular (sarcopènia)

AA partir dels 40-50 anys es produeix una disminució progressiva de massa muscular si no hi ha estímul de força. Atès que el múscul és teixit metabòlicament actiu, la seva reducció disminueix la despesa energètica diària.

• Disminució de la despesa energètica total

Més activitat física espontània, canvis en el son i augment de l’estrès contribueixen a un balanç energètic positiu mantingut.

• Canvis en gana i sacietat

Algunes dones refereixen més apetència per aliments energèticament densos, possiblement relacionats amb fluctuacions hormonals i alteracions del son.

Estratègies nutricionals amb suport científic

• Prioritzar proteïna adequada: una ingesta de proteïna suficient (aprox. 1,2–1,6 g/kg/dia segons perfil) ajuda a:
  • Preservar massa muscular.
  • Millorar la sacietat.
  • Afavorir el control glucèmic.

Distribuir la proteïna al llarg del dia optimitza la síntesi proteica muscular.

• Entrenament de força + nutrició: l’exercici de força és clau per contrarestar la pèrdua muscular associada a l’edat i la menopausa. La seva combinació amb una ingesta proteica adequada millora la composició corporal més enllà del simple pes en bàscula.
• Control de la densitat energètica: reduir aliments ultraprocessats i prioritzar:
  • Verdures i hortalisses.
  • Fruta entera.
  • Llegums
  • Greixos saludables (AOVE, fruits secs).
  • Fonts de proteïna magra.

Això permet mantenir sacietat amb menor càrrega calòrica.

• Fibra i salut metabòlica: una ingesta elevada de fibra (25–35 g/dia) millora:
  • Sensibilitat a la insulina.
  • Perfil lipídic.
  • Salut intestinal.

La microbiota també sembla tenir un paper rellevant en la regulació del pes en aquesta etapa.

Somni i estrès

La privació de son s’associa amb més resistència a la insulina i més gana. La intervenció ha de ser integral.

El que NO funciona

• Dietes extremadament restrictives mantingudes en el temps.
• Eliminació completa de grups alimentaris sense indicació clínica.
• Centrar-se exclusivament en el pes sense avaluar la composició corporal.

A menopausa, l’objectiu ha de ser millorar composició corporal i salut metabòlica, no només reduir quilos.

Conclusió

El guany de pes a la menopausa no és inevitable, però sí que requereix un enfocament diferent. La combinació de nutrició adequada, entrenament de força i abordatge integral de l’estil de vida permet millorar la composició corporal i reduir el risc cardiometabòlic en aquesta etapa.

BIBLIOGRAFIA

(1) Lovejoy JC et al. Increased visceral fat and decreased energy expenditure during menopause.

(2) Lizcano F, Guzmán G. Estrogen deficiency and the origin of obesity during menopause.

(3) Stuenkel CA et al. Treatment of symptoms of menopause.

(4) Messier V et al. Menopause and sarcopenia: impact on metabolic health.

La entrada Menopausa i guany de pes: el paper real de les hormones i com abordar-lo des de la nutrició se publicó primero en Neolife.